passió per l'albergínia

Ai! Potser que canviï el títol, o es pensaran que és de conya... Bah! És igual, ja ho explicaré.
Els lectors habituals d'aquest bloc saben que arribo tard de treballar i sopo encara més tard, a partir de les onze del vespre, i, per tant, de seguida que arribo m'afanyo a preparar-me alguna cosa si l'Aleix no m'ha fet el sopar o no tinc res fet d'abans.
Moltes vegades, aquests sopars són monotemàtics, és a dir, consten d'un sol producte, o més ben dit, que hi ha un producte amb el qual faig diverses preparacions. El dia en qüestió va ser l'albergínia.
Suposo que es podria dir que aquesta hortalissa és la meva preferida: potser per les seves formes arrodonides, pel seu color tan especial, que sembla negre però no ho és... el cert és que m'encanta el seu sabor i el joc que dóna a la cuina, les coses que es poden fer amb ella: des de la deliciosa caponata fins a uns canelons d'albergínia amb carn o amb peix i marisc, una 'quiche',  una bona truita, un 'montadito', la cèlebre pasta 'alla norma' o fer-la acompanyar un salmó per poder dir-ne 'a la turca'.
El dia que us vull explicar, va ser la protagonista del meu sopar: només entrar a la cuina, vaig posar la planxa al foc, vaig rentar una albergínia i la vaig tallar a rodanxes de dos o tres mil·límetres. Sempre és millor salar-les i deixar-les una estona en un escorredor perquè treuen un suquet que diuen que s'emporta la seva amargor, però jo només ho faig de tant en tant, mai quan tinc pressa com per exemple a l'hora de sopar, i trobo que l'albergínia també és bona sense purgar.
Doncs bé, les rodanxes d'albergínia ja sabeu on van anar a parar, a la planxa i a una paella addicional que també vaig posar al foc per poder preparar-ne més en un sol torn. Un raget d'oli, sal, i que es vagin fent.
Un cop cuites, van tenir tres destins diferents. D'una banda, unes van anar a parar a sobre d'una llesca de pa de motllo torrada i untada amb una maionesa suau, en aquest cas, de pot, perquè la casolana mai queda tan suau de gust com la que necessitava en aquest cas.
Per fer el segon mos em vaig ajudar d'un preparat d'albergínia que ja tenia fet (sempre hi ha alguna cosa bona a la nevera!), el babaganuix o mutabal, un puré àrab d'albergínies deliciós que ja vaig explicar aquí amb una petita aportació pròpia. Es fa, com veureu si cliqueu l'enllaç, amb albergínies escalivades, pasta de sèsam, all, ceba tendra, comí, suc de llimona, oli i sal.
Aquest cop, però, l'havia preparat seguint una recepta una mica diferent, consistent a sofregir (una) albergínia amb (mitja) ceba, tallada a quadrets petits, fins que està ben tova, i després triturada amb els mateixos ingredients però amb (dues culleradetes) oli de sèsam en lloc de pasta de sèsam. Queda una pasta més espessa i més semblant a un paté, ideal per untar unes torrades o... el que us explicaré ara.
Vaig agafar una rodanxa d'albergínia feta a la planxa, la vaig untar amb el babaganuix (o mutabal, que en alguns llocs també en diuen així) i vaig tapar amb una altra rodanxa. Per presentar i per menjar, es talla per la meitat 'l'entrealbergínia' resultant. Segon mos a punt.
El tercer ja l'havia descobert el dia abans, per casualitat, quan buscava amb què untar el babaganuix i no tenia pa. Vaig agafar unes galetes 'Digestive' i les vaig cobrir amb la pasta d'albergínia. El contrast de la dolçor (relativa) de la galeta amb la potència de l'albergínia, el sèsam, el comí, l'all... em va encantar. Segur que hi haurà qui no compartirà aquest gust, però crec que val la pena provar-ho, perquè és un sabor sorprenent i m'atreviria a dir que addictiu.
Aquest va ser el meu sopar aquell dia, tres mossos amb una mateixa protagonista. Passió per l'albergínia.