Un altre dinar de ciclistes 'high level' (el dinar i els ciclistes)

Els bons costums cal mantenir-los, en totes les facetes de la vida, i és clar que un dels millors costums que tenim la colla ciclista, a banda de sortir junts cada dissabte, és l'arròs que fem a l'estiu a Cal Sotrac, com han batejat l'Anna i el Dome la seva magnífica casa amb porxo i barbacoa on cuinem i degustem cada any un arròs diferent, amb un seguit d'entrants també diferents en un ambient magnífic que, aquest no, no canvia pas mai.
Ahir era el dia i, com sempre, vam començar la jornada amb quatre hores de bicicleta de bon matí per agafar gana abans de posar-nos a la feina per preparar un menú força llarg que, com sempre, em vaig encarregar de dissenyar.
El millor d'aquests dinars gairebé és la preparació, amb els companys posats a la feina d'ajudants de cuina que, malgrat que no és pas la seva vocació principal, cada any fan amb més traça. Aquest any també es van afegir les dones d'alguns d'ells a les tasques de preparació i segurament per això la cosa va anar millor que mai.
No entraré en detalls de la festa, però puc dir que vam acabar cantant a cor, i no pas amb poca traça, una cançó que qui sap per què algú de tant en tant es posa a cantar quan pedalem per carreteres planes, és clar, perquè pujant ofegats algun port seria força més difícil. De la cançó, no en diré res més, la deixo a la columna de la dreta, en una versió més moderna que la del Joselito que cantem sobre la bici (i ves a saber què els pensen conductors de motos i cotxes i els altres ciclistes quan ens senten!).
Pel que fa a la part estrictament gastronòmica, que és la que pertoca explicar en un bloc de cuina, més avall us deixo el menú. Només dir que anem agafant l'aire al foc de llenya on preparem l'arròs, i aquest any el comentari general va ser que havia quedat molt bo, com la resta del dinar, a l'alçada dels vins (el blanc Vailet del celler Espelt, entre d'altres) que va seleccionar com sempre amb encert i coneixement el Kike.
L'arròs, en aquesta ocasió, va ser un arròs mixt, amb pollastre, costella, gambes, sípia, cloïsses, musclos, pèsols i carxofes baby, amb un bon brou de peix que vaig fer el dia abans.
A banda d'unes patates xips i un fuet per picar mentre cuinàvem, i l'amanida de rigor, també vam fer:
- Olives gordal farcides de veritat, d'anxova, seitó i pebrot vermell, farcides primorosament pel líder de la muntanya.
- Cassoletes de formatge i melmelada de tomàquet, una petita delícia clàssica d'aquest bloc versionada en molts d'altres, i que en la seva senzillesa va ser l'entrant més elogiat.
- Culleretes de salmorejo amb anxoves i seitó, un altre clàssic d'aquesta cuina que va agradar molt.
- Tàrtar de ceps que va dur l'altre Manel (va bé tenir un comerciant de bolets a la colla!) i que vam amanir amb una vinagreta de mostassa a l'antiga.
- Crema suau de formatge roquefort amb nous per untar en torradetes.
- Unes bones gambes a la planxa, fetes també al foc de la barbacoa, amb oli d'all i julivert, per llepar-se els dits (i xuclar-ne els caps!).
- I per donar un toc encara més sofisticat a l'àpat, un entrant del Ferran Adrià, uns timbals de síndria amb àcids que vaig veure al bloc de l'Alfons. Un encert de contrastos.
I les postres... l'encarregat de les compres (i autor d'aquestes línies) es va oblidar de comprar-ne, però per sort el Dome és de família de pastissers i a casa seva no faltava un bon gelat de cal Miró ni altres gormanderies.
Com sempre, una jornada magnífica, tant a la carretera com a la cuina i a la taula, de bon menjar i bon beure i, sobretot, d'amistat i de rialles.
Només poso unes fotos de la part gastronòmica, però si hi ha algú interessat, hi ha un vídeo de la interpretació de la cançó del toro enamorado de la luna....