dimarts, 8 de febrer de 2011

celler espelt, viticultors de l'empordà

Només arribar, i gairebé sense baixar del cotxe, l'Anna Espelt ens va fer tornar a engegar i seguir-la per ensenyar-nos una finca, la darrera adquisició del Celler Espelt, més amunt de Roses, en ple parc natural del Cap de Creus.
No vaig entendre la pressa. Era la tarda de la trobada gastroblocaire de dissabte a l'Empordà i, com sempre passa, amb el dinar i les ganes de parlar se'ns havia fet tard i vam arribar a Vilajuïga més tard del previst. Quan vam ser a la finca, vaig entendre la pressa de l'Anna: jo també en tindria si tingués una cosa així per ensenyar: 170 hectàrees dins d'un parc natural i rodejades d'altres parcs i espais d'interès natural que es veuen des de l'alçada de les terrasses, el Canigó i els Pirineus, les illes Medes, l'Albera...
Escoltant la directora i enòloga del celler que havíem anat a visitar vaig veure el mateix que havia trobat al Mas Alba, una persona arrelada a la terra, que se l'estima perquè de petita hi jugava i baixava a banyar-se a les cales, i que en aquell mateix moment tenia els seus fills jugant un tros més avall,  al mas de la finca, amb els seus avis.
Espelt, viticultors de l'Empordà, diuen les etiquetes. I és el títol d'aquest article, perquè no cal dir més. Persones, ofici, territori. Tornant cap als cotxes, l'Anna  em va parlar del concepte francès del 'terroir': el sòl, el clima, els raïms i les persones. Un conjunt imprescindible per obtenir un vi amb personalitat pròpia i amb nom propi, com els que fan en aquest celler i que bategen amb el nom de la finca d'on venen, o amb el nom del raïm, o el d'algun membre de la família. 'Terroir', 'terruño', la terra. La visita s'acabava amb el màxim exponent del que havíem anat a buscar a l'Empordà: la terra convertida en menjar i beure, aliment per als nostres sentits, però amb el segell que només li pot donar l'arrelament en un paisatge i el geni de les persones que se n'ocupen.


Disset varietats per a setze vins i caves

Si entreu al web del Celler Espelt, trobareu ben explicades algunes de les característiques del 'terroir' d'aquest celler, el sòl (sauló), el clima (la tramuntana) i les 17 varietats de raïm que cultiven a les diverses finques, de les quals en treuen 14 vins i dos caves. 
Vins, molts d'ells, monovarietals, i amb una presència cada vegada més gran dels raïms propis de la zona, especialment la garnatxa i la carinyena. De la garnatxa a l'Empordà en diuen lledoner, perquè per ells la garnatxa és el vi dolç.
Poc a poc van arraconant varietats foranes importades quan les vinyes es van anar portant cap al pla, perquè ara fan el moviment a l'inrevés, com en la nova finca que ens van ensenyar: tornen cap a la muntanya.
Des les 170 hectàrees que tenen al Cap de Creus, només en conrearan 20, la resta es repoblarà amb varietats autòctones d'arbres, resistents als incendis que sovint assolen la zona a causa dels forts vents, alternant boscos i vinyes amb la mateixa finalitat. Territori i paisatge; negoci també, és clar, però amb estima pel que es fa i per on es fa, que és l'únic que pot impedir que la set de diners s'ho empassi tot.
Passat, perquè l'afició a la viticultura li ve a l'Anna de l'avi, i del pare, que va anar ampliant les vinyes. I visió de futur, perquè les noves finques es conreen amb sistemes d'agricultura ecològica, i comencen a plantar varietats més resistents a la calor, com la monastrell, en previsió del canvi climàtic que diuen que ja noten i que potser a la llarga no resistiran algunes varietats tradicionals acostumades a un clima més fred.
Només vam tenir temps de visitar la finca del Cap de Creus, i la part visible del celler. Un altre dia tornaré a visitar la part subterrània, la que no es veu des de fora d'aquestes instal·lacions modernes, situades a prop de la masia històrica, on es tracten els vins i reposen un cop elaborats.
Sí que vam poder fer un tast de cinc vins mentre l'Anna ens explicava les seves característiques, amb la passió que posa qualsevol mare en parlar de les seves criatures. Alguns els havíem tastat en un sopar gastroblocaire, l'any passat a Barcelona, i dissabte van refermar la bona impressió que ja m'havien causat aleshores.
Dos blancs: el Vailet 2010, garnatxa blanca i macabeu que l'Anna defineix com un 'tot terreny', el vi fresc i agradable que treus en una trobada amb amics i sempre s'acaba; el Quinze roures 2009, un blanc fet amb raïm de vinyes velles i fermentat en bóta que ens va servir a temperatura ambient per apreciar millor les seves aromes.
Dos negres: el Sauló 2009, un jove sense criança amb molta fruita; i el Terres negres 2008, un negre amb 12 mesos de bóta, fruit també de les vinyes velles de carinyena, del quan encara en tinc una ampolla màgnum que guardo per a alguna ocasió especial.
I un gran dolç: l'Airam, el vi que porta el nom de la germana de l'enòloga llegit a l'inrevés, elaborat amb lledoner negre i lledoner roig i criat com va aprendre el seu avi, en bótes de les quals es va traient cada any una quantitat i es torna a reomplir, amb un sistema emparentat amb les soleres andaluses.

12 comentaris:

  1. Manel,
    Et volem agrair la gran vetllada que vas organitzar, malgrat que ens vam perdre la visita a aquest celler.
    Va ser un dia extraordinàri i ple de bons moments.
    Petons!

    ResponElimina
  2. Merci Manel per tot el dia, malgrat no poder assistir al celler i veure les vinyes...estic segura que ens hagués agradat!
    Ptnts i fins la propera

    ResponElimina
  3. Va ser una visita inoblidable. No només per les vistes sinó per les explicacions de l'Anna. Quin amor a la terra, als seus productes i a la seva història!
    Jo no sóc de beure vins (gairebé només bec aigua), però m'hauria sabut molt de greu haver-me perdut aquella tarda.
    Tenim un país ple de gent que sap com fer-lo gran.

    Ah!!!! Avui he vist que sortia la crònica d'en Massitet al diari ARA, parlant de tu i de la trobada.

    Petons

    ResponElimina
  4. Va ser un dia rodó, amb l'oportunitat de conèixer gent que gaudeix amb la feina que fa i que sap transmetre la passió amb què ho fa.

    És veritat que ens va quedar al tinter la visita al celler, quan quedem per anar-hi?

    ResponElimina
  5. Merci Manel per la cronica
    una abraçada
    miquel

    ResponElimina
  6. Gràcies Manel per la darrera explicació. No hi vam ser físicament però les ganes de ser-hi no faltaven ja que la visita prometia.
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  7. Gràcies de nou per a l'explicació. Una abraçada,

    ResponElimina
  8. Quina sort poder llegir les teves cròniques Manel.
    Gràcies un altre cop.
    Rosa

    ResponElimina
  9. Va ser la cirereta que va guarnir aquet meravellós pastis que vas confeccionar per tots nosaltres, esperem la propera...
    Una abraçada

    ResponElimina
  10. Pos l'última bufa la vaig agafar amb uns vinillos d'aquestos, però ja no recordo si eren bons o no!
    M.

    ResponElimina
  11. Realment val la pena sentir a parlar tota aquesta gent que estimen tant la seva terra i treballen de valent per donar-la a conéixer!!!

    Gràcies de nou Manel per tant bona organització i per aquestes cróniques tant "currades".

    Ptnts

    ResponElimina
  12. Una visita magnífica. Què bé poder-la llegir!!! Salutacions

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...