'quiche' d'albergínia amb ceba i tomàquet sec

Em creureu si us dic que no havia fet mai una 'quiche'? Mira que estan de moda fa anys, i et salven de molts compromisos, les pots preparat amb antelació i portar-les a qualsevol lloc, com fa la meva amiga Marian, que sempre queda bé. Però jo no n'havia fet mai. Fins ahir.
Ahir tenia guàrdia i vaig treballar fins a mitja tarda, de manera que tenia unes hores lliures i ganes de cuinar. Per una d'aquelles coses que no es poden explicar, tenia ganes de menjar albergínies, m'agraden cada vegada més, i vaig treure unes contracuixes del congelador per fer pollastre amb albergínies. Però aleshores vaig recordar que tenia un paquet de pasta brisa a punt de caducar, i vaig recordar la meva assignatura pendent amb la 'quiche'.

Vaig fer servir pasta brisa de la mateixa marca que la pasta fullada que tothom assenyala com de les millors, la que venen al Lidl; la podia haver fet a casa, que no és complicada de fer, però ja sabeu que la meva experiència en l'elaboració de masses no és gaire, i d'alguna cosa ha de servir que al mercat trobem cada vegada més productes elaborats de qualitat que ens estalvien les feines més pesades o que menys ens agraden.

Per fer el farcit, faig posar en un wok mitja ceba tallada a quadrets i una albergínia no massa gran, i ho vaig saltar tot junt uns moments a foc fort. Abans de treure-ho del foc, hi vaig afegir, també tallats petits, uns tomàquets secs rehidratats i conservats en oli d'oliva amb alls i herbes, com vaig explicar aquí.

Mentre es feien una mica les verdures, que no han de quedar gaire cuites perquè s'acaben de fer al forn, vaig deixatar tres ous amb un bon raig de llet i una mica de sal i pebre negre, i hi vaig afegir una quantitat generosa de formatge ratllat. He vist que normalment s'hi posa nata, però no tinc costum d'utilitzar-ne a la cuina, i d'aquesta manera el conjunt queda una mica més lleuger.
Finalment, vaig barrejar les verdures amb l'ou i ho vaig abocar tot sobre la pasta brisa, que s'ha d'estendre sobre un motlle i punxar-la al fons amb una forquilla. També es pot coure abans la pasta, però la recomanació del fabricant és posar-ho ja tot junt al forn, preescalfat a 200 graus, i la veritat és que va quedar prou cuita i bona. Amb el mateix ou de la barreja vaig untar una mica les vores del pastís perquè quedés més ros i maco.
La vaig tenir al forn fins que vaig veure que estava cuit i en clavar-hi un escuradents, sortia sec; en total, van ser uns 25 minuts.
Me la vaig menjar tèbia i vaig quedar prou content d'aquesta primera 'quiche', amb ganes de fer-ne més quan torni a tenir bolets frescos, per exemple, perquè realment és, com m'imaginava, una recepta fàcil i ràpida de preparar, que agrada tothom i va molt bé quan quedes amb una colla i cadascú es compromet a portar un plat.