Avui una recepta ràpida i gustosa amb la meva hortalissa preferida, l'albergínia. En trobareu al blog moltes receptes, clicant aquí, però sempre m'agrada donar-li una volta més, i això és el que vaig fer ahir amb aquestes rodanxes gruixudes d'albergínia rostida.
Les vaig coure d'una manera que faig servir sovint per cuinar verdures de tota mena, tot i que no ho havia fet mai amb peces tan grosses, però el resultat va ser ràpid i bo, i la combinació amb la salsa hoisin (aquí en podeu trobar altres receptes) li va donar un toc diferent i molt bo, almenys a la Marina i a mi ens ho va semblar, perquè aquesta salsa és, entre les orientals que anem tastant, de les nostres preferides. La trobareu ja preparada en supermercats de cuina oriental i també en grans superfícies.
la recepta
És molt senzill, avui. Triem una albergínia llarga i recta, que tingui més o menys la mateixa amplada a tot el cos. En fem rodanxes gruixudes, d'un o dos dits (en sortiran mitja dotzena), les salem i les posem en una paella al foc amb un raig d'oli, primer d'una banda i, quan aquesta sigui rossa, de l'altra.
Quan les dues cares s'hagin enrossit, aboquem mig got de brou de verdures a la paella, abaixem el foc i tapem, de manera amb amb el brou i el seu vapor s'aniran cuinant. Les girem de tant en tant.
Trigaran uns deu minuts a estar fetes, i quan veiem que s'han estovat, posem a la paella una cullerada sopera de salsa Hoisin, hi afegim si cal una mica més de brou, movem bé la paella perquè la salsa es dissolgui en el brou; deixem cuinar uns minuts més, que espessi, i anem girant les rodanxes d'albergínia perquè la salsa les impregni per les dues cares.
dimarts, 29 de novembre del 2016
diumenge, 13 de novembre del 2016
braons rostits i laminats, amb col saltada
El braó de porc o de xai és una de les carns més meloses, de les que a mi m'agraden, al nivell de les galtes. El de porc l'he cuinat de moltes maneres, les podeu trobar recollides aquí: simplement rostits a la cassola, amb vi negre, bullits, en un arròs o uns fideus...
La darrera vegada que en vaig fer, els vaig presentar d'una manera diferent que em va agradar molt, ja que normalment els servia sencers; com que a vegades són grossos, segur que hi ha gent que ho troba excessiu, de manera que els vaig presentar com veieu a la foto, desossats i tallats a filets, amb la seva salsa i un saltat de col que hi acompanyava molt bé.
Presentat així, el plat s'estira molt més, ja que en el platàs que veieu a la fotografia, només hi ha la meitat d'un braó, o sigui que si són grossos, amb un parell per a quatre persones en tindrem prou.
la recepta
Primer de tot hem de rostir els braons al forn o a la cassola: a mi m'agrada més fer-ho a la cassola, us explico aquí com fer-ho.
Mentrestant, tallem la col a làmines fines i la saltem al wok o en una paella fonda, amb un raig d'oli i foc alt, sense parar de moure perquè es vagi enrossint i s'estovi. A mitja cocció, salem i hi afegim un parell d'alls ben picats i seguim saltant, fins que la col estigui feta però amb un punt cruixent.
Un cop els braons ben cuits i la carn tova i melosa, els traiem de la cassola i en separem els ossos, que sortiran amb facilitat ja que la carn pràcticament es desenganxa sola de l'os. Colem el suc del rostit.
Tallem la carn a làmines fines i la dipositem al voltant del plat, deixant un forat enmig, en el qual posarem la col saltada. Salsem la carn i també la col amb el suc del rostit, escampem una mica de julivert picat i servim.
Si li volem donar un top diferent, en lloc de julivert hi posem per sobre coriandre picat, a veure què us sembla.
dimecres, 2 de novembre del 2016
aprofitar els fracassos
A la cuina, mira que ho hem dit vegades, les coses no sempre surten com volem, a vegades et trobes amb autèntics fracassos. De tot se n'aprèn, però, i a la cuina, quan una cosa no surt bé, hem de mirar d'aprofitar tot el que puguem.
Una companya de feina està casada amb un murcià i de tant en tant em parla de plats d'aquella zona; la darrera vegada, em va explicar que faria michirones, un plat que té com a base les faves seques que es rehidraten i es cuinen cobertes d'aigua amb pernil, cansalada, xoriç, alls i llorer. És a dir, d'una manera semblant a com fem les faves a la catalana. Quan m'ho va dir, vaig recordar que havia comprat, temps enrere, faves seques, perquè em van fer gràcia i, com que no n'he cuinat mai, no havia sabut com fer-les i s'havien quedat al rebost.
Ja us podeu imaginar que de seguida vaig posar les faves en remull, gairebé dos dies, com diuen les receptes que vaig consultat, i passat aquest temps les vaig posar a l'olla amb una cabeça d'alls, llorer, sal, pebre vermell i un trio de compango asturià: morcilla, cansalada magra i xoriç, tot fumat, que són les carns que els asturians posen a la fabada.
Ho vaig deixar arrencar el bull i coure a foc suau durant una hora i mitja, sense aconseguir que s'estovessin, de manera que me'n vaig anar a dormir, que era molt tard, i l'endemà vaig fer una segona cocció. El resultat: les faves seguien dures.
Probablement, eren a casa feia massa temps, el cert és que no recordo des de quan, i no hi va haver manera, o sigui que no vaig tenir més remei que escórrer les faves i llençar-les.
Però em va quedar un brou que feia molt bona pinta, i va resultar molt bo, si bé fort de gust, i també em van quedar els embotits, que no podia pas llençar.
Per això, l'endemà en vaig fer una paella de fideus que em vaig menjar en dos dies (un al tàper de la feina) i que l'Arlet també va tastar, i no semblava pas que li desagradessin, tot i que us podeu imaginar que van quedar amb un gust potent.
La recepta és molt senzilla. Com que tenia el brou tan gustós, vaig optar per la tècnica dels fideus rossejats: posem oli que cobreixi bé el fons de la paella, hi posem els fideus (vaig fer servir els del número quatre) i els deixem enrossir, a foc mitjà; els aboquem en un colador per escórrer bé l'oli (que podem aprofitar perquè els fideus no deixen gust i no l'hem recremat) i els tornem a la paella.
Hi aboquem el brou bullint, que cobreixi bé els fideus, i deixem que es vagin fent el temps que estableix el fabricant, afegint-hi, si cal, més brou.
Tallem el xoriç i el botifarró a rodanxes i la cansalada a talls de mig dit, i els afegim a la paella uns minuts abans d'acabar la cocció dels fideus. Servim amb cibulet abundant per sobre, per refrescar una mica el plat i donar-li color.
Una companya de feina està casada amb un murcià i de tant en tant em parla de plats d'aquella zona; la darrera vegada, em va explicar que faria michirones, un plat que té com a base les faves seques que es rehidraten i es cuinen cobertes d'aigua amb pernil, cansalada, xoriç, alls i llorer. És a dir, d'una manera semblant a com fem les faves a la catalana. Quan m'ho va dir, vaig recordar que havia comprat, temps enrere, faves seques, perquè em van fer gràcia i, com que no n'he cuinat mai, no havia sabut com fer-les i s'havien quedat al rebost.
Ja us podeu imaginar que de seguida vaig posar les faves en remull, gairebé dos dies, com diuen les receptes que vaig consultat, i passat aquest temps les vaig posar a l'olla amb una cabeça d'alls, llorer, sal, pebre vermell i un trio de compango asturià: morcilla, cansalada magra i xoriç, tot fumat, que són les carns que els asturians posen a la fabada.
Ho vaig deixar arrencar el bull i coure a foc suau durant una hora i mitja, sense aconseguir que s'estovessin, de manera que me'n vaig anar a dormir, que era molt tard, i l'endemà vaig fer una segona cocció. El resultat: les faves seguien dures.
Probablement, eren a casa feia massa temps, el cert és que no recordo des de quan, i no hi va haver manera, o sigui que no vaig tenir més remei que escórrer les faves i llençar-les.
Però em va quedar un brou que feia molt bona pinta, i va resultar molt bo, si bé fort de gust, i també em van quedar els embotits, que no podia pas llençar.
Per això, l'endemà en vaig fer una paella de fideus que em vaig menjar en dos dies (un al tàper de la feina) i que l'Arlet també va tastar, i no semblava pas que li desagradessin, tot i que us podeu imaginar que van quedar amb un gust potent.
La recepta és molt senzilla. Com que tenia el brou tan gustós, vaig optar per la tècnica dels fideus rossejats: posem oli que cobreixi bé el fons de la paella, hi posem els fideus (vaig fer servir els del número quatre) i els deixem enrossir, a foc mitjà; els aboquem en un colador per escórrer bé l'oli (que podem aprofitar perquè els fideus no deixen gust i no l'hem recremat) i els tornem a la paella.
Hi aboquem el brou bullint, que cobreixi bé els fideus, i deixem que es vagin fent el temps que estableix el fabricant, afegint-hi, si cal, més brou.
Tallem el xoriç i el botifarró a rodanxes i la cansalada a talls de mig dit, i els afegim a la paella uns minuts abans d'acabar la cocció dels fideus. Servim amb cibulet abundant per sobre, per refrescar una mica el plat i donar-li color.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)