cuinar amb arrels

Croquetes de pastanaga amb maionesa especiada

Si ens pregunten si volem menjar arrels ens semblarà un àpat pobre i primitiu, però no direm el mateix si ens ofereixen un caneló de nap daikon, una crema de celerí o un refrescant gaspatxo de remolatxa. Les arrels estan de moda a la cuina i al web Gastronosfera explico com preparar-les.
Arrels, fruites, fulles tendres... la dieta dels nostres avantpassats més remots no era per tirar coets, consumien sobretot vegetals crus, lògicament, fins que van descobrir el foc. Però milions d'anys després seguim gaudint dels mateixos aliments que els primers homínids: cada dia mengem, o hauríem de fer-ho, fulles tendres, fruites... i arrels!
Sí, arrels. Encara que dit així sona una mica estrany i ens vinguin a la ment imatges de persones desesperades per la gana, les arrels no han deixat mai de formar part de la nostra dieta, i ara es posicionen amb força a les cartes dels millors restaurants, fins a l'extrem que una d'aquestes arrels, el celerí, ha donat nom a un restaurant de Barcelona que en poc temps ja s'ha guanyat una estrella Michelin. I d'altres, vingudes de fora, com el nap daikon japonès, han agafat un gran prestigi en l'alta restauració.

10 receptes per quedar bé... amb una llauna de tonyina!

A l'ensaladilla russa és habitual posar-hi tonyina de llauna

Un producte bo, sa, versàtil, proper i que no sigui car? I que ens permeti elaborar receptes ràpides i vistoses? Sens dubte, una llauna de tonyina. 

En el darrer article que he publicat al web Gastronosfera, fag una repassada als diferents tipus de tonyina, a les coses que hem de tenir en compte a l'hora de comprar-ne en llauna, tant si és tonyina com bonítol, i presento deu receptes ràpides per sortir del pas i fins i tot quedar bé amb una d'aquestes llaunes.

Podeu llegir l'article aquí.

deu receptes per quedar bé amb un pot de cigrons

És l'hora de sopar i no teniu res pensat ni preparat, o teniu una vista inesperada i no sabeu què donar-li? Amb un pot de cigrons i quatre coses més podeu sortir del pas i quedar la mar de bé amb les receptes fàcils, nutritives i vistoses que explico avui a Gastronosfera.
La planta dels cigrons és de les més antigues que es cultiven, se n'han trobat de més de 7.000 anys d'antiguitat, però els egipcis antics no gaudien de la comoditat d'un invent, la conserva, que ens pot salvar un àpat amb el llegum més tòpic. No hi ha res més senzill i nutritiu que obrir un pot i preparar un plat de cigrons.
Els cigrons van ser un emblema del desarrollisme franquista i van ajudar a pal·liar la gana de la postguerra, potser per això algú els pot veure com un aliment poc modern, però la seva riquesa en proteïnes i hidrats d'absorció lenta i la baixa presència de greixos saturats el fan un ingredient imprescindible per a vegetarians, vegans i per qualsevol que necessiti una bona aportació d'energia, com els esportiste
s, sense renunciar al plaer de menjar.
És un dels productes més versàtils de la nostra cuina, amb un pot podem fer un entrant de moda com l'hummus, una amanida ideal per al tàper, una crema, un saltat ràpid o un plat de luxe afegint-hi unes cloïses o unes gambes, fins i tot podem preparar un pastís amb farina de cigrons.
És clar que el millor és comprar uns bons llegums secs i coure'ls nosaltres mateixos, però no sempre tenim temps per fer-ho o no hem pensat a posar els cigrons en remull el dia abans. En aquest casos, comptem amb uns aliats fiables i molt molt econòmics, els clàssics pots de cigrons, que al nostre país tenen una gran qualitat i uns preus molt assequibles, poc més de mig euro els més barats.

cuinar no és una llauna

Menjar bé ens preocupa cada vegada més i es valora tot allò que porta l'etiqueta de sa, fresc i natural, però quan ens falta temps per comprar o passar molta estona a la cuina, les conserves ens ajuden a preparar àpats ràpids, sans i bons, fins i tot de luxe.

Un àpat amb productes en conserva no té per què ser una llauna, al contrari: sense que potser en siguem del tot conscients, la nostra dieta és plena de productes en conserva, des de la melmelada de l'esmorzar a la tonyina de l'amanida del sopar, passant per les olives, anxoves i escopinyes del vermut i les mongetes i el tomàquet triturat del dinar, o el caviar dels àpats de luxe.
Evidentment, a l'hora de planificar la nostra alimentació hi han de tenir un pes molt important els productes frescos (fruita, verdura, carn, perix...), però acabem de veure que les conserves són una ajuda sovint indispensable a la cuina de casa, i a vegades, per sortir d'un compromís, en tenim prou amb unes llaunes i uns pots de conserves per muntar un bon àpat per a la família o per a unes visites inesperades.

Al web Gastronosfera en parlo i ofereixo 10 receptes per sortir del pas i fins i tot per quedar molt bé amb productes en conserva i alguna coseta més, el podeu llegir aquí.

alvocat, el súperaliment bo i versàtil a la cuina

Tàrtar de salmó sobre torrada i alvocat

És a totes les llistes de productes saludables i súperaliments; és l'estrella d'una de les cuines més potents del món que ara està de moda aquí; per color i textura és protagonista de les fotos més acolorides de les xarxes, i sobretot és bo i versàtil a la cuina. L'alvocat dóna molt de joc.
Reconec que no en vaig ser conscient fins fa poc, però el cert és que l'alvocat ha passat en poc temps de ser una fruita exòtica a un producte d'ús comú molt popular: només cal veure les xarxes, plenes de receptes i fotos de torrades amb alvocat, tacos, quesadillas i tàrtars que també en porten, amanides i fins i tot sopes! Per no parlar, és clar, del guacamole, símbol internacional de la cuina mexicana que una àmplia capa de la població jove aquí ha adoptat gairebé com a propi, de manera que no falta mai en pica-piques, sopars i trobades informals de grups. Segurament és aquest plat el que ha fet tan popular l'alvocat al nostre país.
De tot això en parlo en aquest article de Gastronosfera que espero que us agradi i us inspiri a utilitzar més a la cuina aquesta fruita tan sana i pràctica.

els ous poc fets estan de moda

Crema de carbassa amb ou de escalfat trufat

L'ou, aquest ingredient tan humil i barat, està de moda, només cal veure les xarxes socials plenes de vídeos que recreen a càmera lenta com un ganivet esquinça un rovell gairebé cru i s'escampa pel plat. L'ou és tendència i hem de saber com triar-lo i cuinar-lo de la manera més sana i actual.
Els ous són barats, fins i tot si comprem els de més qualitat o els ecològics no costen més de mig euro la unitat, i per aquest preu ens podem fer un ou ferrat, una truita o afegir-nos a la tendència actual: ous cuits a baixa temperatura o bé amb poc temps de cocció, amb l'objectiu d'aconseguir una clara tot just quallada i un rovell totalment líquid.
D'aquesta manera aconseguim una de les salses naturals més delicioses que hi ha, el rovell d'ou, que ja fa aquest paper en tapes clàssiques com els ous estrellats, en què es trenca l'ou perquè la crema ataronjada que guarda a l'interior s'escampi i unti les patates i el pernil.

Si en voleu saber més, ho explico avui en un article que publico al web Gastronosfera que podeu llegir aquí.

hamburgueses sense carn

L'hamburguesa viu una època daurada després de passar del fast food a les taules gurmet, i a rebuf d'aquest èxit proliferen les elaboracions que prescindeixen de la carn i la substitueixen per verdures, llegums i cereals. 

Segons el diccionari, una hamburguesa és una "porció de carn picada, lleugermant premsada, de forma arrodonida i plana, que se serveix fregida o a la planxa". Però, com passa amb el gaspatxo i altres elaboracions populars que s'han escampat per tot el món, cada dia se'n fan noves versions que ben poc tenen a veure amb l'original, i que estrictament no es podrien dir hamburgueses perquè no s'ajusten a la primera part de la definició, és a dir, no porten carn. La resta de la definició és totalment vigent, ja que avui s'anomena hamburguesa a qualsevol peça formada per un o diversos ingredients picats, premsats i als quals donem una forma arrodonida i plana per fregir-la o coure-la a la planxa.

De les hamburgueses sense carn ni peix en parlo en el darrer article de Gastronosfera, que podeu llegir clicant aquí. Amb cinc receptes per fer a casa, com l'hamburguesa de pèsols de Tapa't de tapes que veieu a la foto.

reivindicació del verat, el peix més humil a les grans taules

Coca fàcil de verat amb verdures

No és tan famós com la tonyina o el salmó, tot i que en una safata de sushi comparteix protagonisme amb ells, però de la mà de la cuina japonesa s'ha enfilat a les taules estrellades, on regna per preu, perquè és bo i perquè és molt sa. És el verat, que també es podria dir barat, perquè és un dels peixos més econòmics que trobem al mercat.
A vegades cal que vinguin de fora per descobrir les joies que tenim aquí, i algunes a preus que gairebé fan riure. En el cas del verat, els restaurants japonesos ens ofereixen en sushi i sashimi, marinat en vinagre d'arròs, i que ha tornat a posar de moda als restaurants aquest peix senzill i bo, que no ha faltat mai a les cases amb preparacions senzilles, a l'escabetx o a la planxa.

Parlo del verat i en dono unes quantes receptes, pròpies i d'altres, en el darrer article que he publicat a Gastronosfera. Espero que us entretingui i us agradi.

bacallà

El mamífer més versàtil a la terra és el porc, i sens dubte el seu equivalent al mar és el bacallà, del qual també s'aprofita tot i que tant trobem a les taules més humils com a les més reputades.  
Més enllà de les modes i les influències d'altres cuines, m'atreviria a dir que el bacallà segueix sent el peix més popular, perquè durant anys va ser gairebé l'únic que es menjava fora de la costa i això ens ha deixat en herència grans plats que segueixen vigents.
En l'article que publico avui a Gastronosfera explico com triar el millor bacallà, com dessalar-lo i con cuinar-lo per treure-li el màxim profit; en un segon article, una recepta portuguesa, el bacalhau à Brás o bacallà daurat, el de la foto que acompanya aquestes línies.
Espero que us agradin els articles i que us siguin útils.

risotto, les claus perquè ens quedi sempre bé

Risotto de carbassa i pastanaga amb espècies orientals

Els lectors habituals del blog coneixeu de sobre la meva afició a l'arròs, fa poc vaig publicar la recepta que fa 80 amb el que m'agrada anomenar 'el principal aliment del món'. En aquest enllaç els trobareu tots.
Entre els molts arrossos que es poden fer, el risotto és un dels que està més de moda, segurament per la seva versatilitat i senzillesa d'elaboració quan se'n domina la tècnica.
No és tan fàcil, però, i si en voleu saber alguna cosa més, potser us interessarà aquest article que publico avui al web Gastronosfera, que inclou deu receptes des del risotto més clàssic a alguns ben diferents.
Espero que us agradi!

temps de calçots

Pizza de calçots, botifarra i romesco

Ningú diu que no quan li proposen fer una calçotada: una calçotada és més que un dinar, és una excusa per passar un dia de festa amb la família o els amics, per preparar junts el foc, per discutir sobre els ingredients de la salsa, per coure els calçots i la carn a la brasa i, sobretot, per passar-ho bé.
El costum de menjar calçots és una cosa recent, té poc més d'un segle, però s'ha estès i popularitzat molt ràpidament els darrers anys, fins al punt que ja no se'n planten només a Valls i a la comarca de l'Alt Camp, d'on són originaris, sinó que és habitual veure'n a molts horts d'arreu de Catalunya. 
Per fer una bona calçotada no n'hi ha prou amb uns bons calçots, cal saber-los coure, que es fa directament sobre la flama, no sobe les brases, i fer una bona salsa, la salvitxada, que és una variant del romesco.

I conèixer uns quants trucs més que explico en el darrer article que he publicat a Gastronosfera i que podeu llegir aquí. 
Espero que us agradi!

salses bàsiques per triomfar a la cuina

Pesto vermell

Per triomfar amb els convidats, no cal ser un gran xef ni passar-se moltes hores a la cuina, a vegades amb un bon peix o unes verdures a la planxa n'hi ha prou, però és clar que si ho acompanyem amb la salsa adequada l'èxit està assegurat. 
En el darrer article que he publicat a Gastronosfera (el podeu llegir aquí) n'explico deu de bàsiques i un gran nombre de variants i idees per donar un altre aire als nostre plats amb les salses de sempre, a les quals podem fer petits canvis que ens permetran sortir de la monotonia i quedar bé davant qualsevol compromís.

llegums, del desarrollisme franquista a les galetes de doraemon

Hummus de mongetes i cacauets

Els cigrons van ser un emblema del desarrollisme franquista i la sortida de la gana de la postguerra; avui, els llegums tornen a estar de moda gràcies als nous xefs i a receptes que han vingut de fora i amb gran èxit, com l'hummus de cigrons o les galetes dorayaki del Doraemon, farcides de mongeta vermella azuki.
De tot això en parlo en el darrer article publicat a Gastronosfera que podeu llegir aquí, en el qual repasso els tipus de llegums, les seves característiques, la millor manera de coure'ls i ofereixo deu receptes clàssiques i modernes per preparar-los, des de la fabada asturiana fins a una paella... amb mongetes!
En aquestes pàgines podeu més de cinquanta receptes que durant aquests anys he fet amb llegums agrupades en aquest enllaç.

de la soja i derivats (article a gastronosfera)

Tofu amb gambes i salsa americana picant

El consum de soja fa uns anys que s'ha anat estenent al nostre país: essencial a la cuina oriental i imprescindible per als vegetarians, en poc temps s'ha convertit per a tothom en un bàsic en les seves múltiples variants: salsa, oli, llet, iogurts... El debat, però, és obert: és tan beneficiosa com diuen?
Sobre els beneficis de la soja, les diverses presentacions i la manera de cuinar-les tracta el darrer article que he publicat a Gastronosfera. Amb receptes per preparar a casa la salsa teriyaki i per cuinar seitan, tofu i tempeh, entre moltes altres!

musclos, el marisc que no passa de moda

Risotto de musclos i algues, una de les receptes que explico en l'article

Diuen que els romans n'eren uns grans consumidors, i ho devem haver heretat d'ells, perquè els musclos segueixen sent el marisc més popular al nostre país i no falten mai a les festes, ni quan sortim de tapes ni, per descomptat, quan volem alguna cosa per picar mentre esperem un arrosset a la vora del mar. Però no som els únics: el musclo és el marisc més consumit al món, i a Bèlgica tenen com a plat nacional els moules et frites, musclos amb patates fregides, que també mengen amb devoció a França, a Holanda i a altres països europeus.
En el darrer article que he publica a Gastronosfera parlo d'aquest tema i ofereixo uns quants consells per netejar i cuinar els musclos, amb deu saboroses receptes. Espero que us agradi i mengeu musclos sovint!

claus per a una tempura cruixent i poc oliosa

Tempura de pebrots del Padron amb quètxup casolà (Tapa't de tapes)

La tempura és l'arrebossat de moda, i em fa l'efecte que no serà una moda passatgera perquè ofereix grans avantatges respecte a altres tècniques per cobrir, tapar, embolicar els aliments. Ens ha arribat gràcies a la proliferació de restaurants japonesos, però és una tècnica originària de la Xina que porta un nom d'origen llatí perquè li van portar missioners jesuïtes i que no és difícil de fer; quan se n'ha après, però, permet obtenir un arrebossat lleuger i cruixent ben allunyat de les fritures greixoses que a vegades ens serveixen en alguns locals.
A grans trets, la tempura consisteix a fregir durant un temps curt els aliments, especialment verdures, peixos i mariscos, que abans hem passat per una massa líquida feta amb farina, aigua i ou, i se serveixen acompanyats per un bol amb salsa on se suquen abans de menjar.
En principi sembla que n'hi hauria prou de barrejar la farina, l'aigua i l'ou, arrebossar i fregir, però així ens quedarà un arrebossat que no té res a veure amb la tempura. Quin és, doncs, el seu secret
Us l'explico en l'article que publico avui a Gastronosfera i que podeu llegir aquí. Espero que us agradi!

Tendències.

Tempura: claus per obtenir un arrebossat cruixent i gens oliós

Manel Bonafacia28/01/2015

La tempura és l'arrebossat de moda, i em fa l'efecte que no serà una moda passatgera perquè ofereix grans avantatges respecte a altres tècniques per cobrir, tapar, embolicar els aliments. Ens ha arribat gràcies a la proliferació de restaurants japonesos, però és una tècnica originària de la Xina que porta un nom d'origen llatí perquè li van portar missioners jesuïtes i que no és difícil de fer; quan se n'ha après, però, permet obtenir un arrebossat lleuger i cruixent ben allunyat de les fritures greixoses que a vegades ens serveixen en alguns locals.
A grans trets, la tempura consisteix a fregir durant un temps curt els aliments, especialment verdures, peixos i mariscos, que abans hem passat per una massa líquida feta amb farina, aigua i ou, i se serveixen acompanyats per un bol amb salsa on se suquen abans de menjar.
En principi sembla que n'hi hauria prou de barrejar la farina, l'aigua i l'ou, arrebossar i fregir, però així ens quedarà un arrebossat que no té res a veure amb la tempura. Quin és, doncs, el seu secret?

- See more at: http://www.gastronosfera.com/ca/tendencies/tempura-claus-per-obtenir-un-arrebossat-cruixent-i-gens-olios#sthash.KVrYPZJU.dpuf

Tendències.

Tempura: claus per obtenir un arrebossat cruixent i gens oliós

Manel Bonafacia28/01/2015

La tempura és l'arrebossat de moda, i em fa l'efecte que no serà una moda passatgera perquè ofereix grans avantatges respecte a altres tècniques per cobrir, tapar, embolicar els aliments. Ens ha arribat gràcies a la proliferació de restaurants japonesos, però és una tècnica originària de la Xina que porta un nom d'origen llatí perquè li van portar missioners jesuïtes i que no és difícil de fer; quan se n'ha après, però, permet obtenir un arrebossat lleuger i cruixent ben allunyat de les fritures greixoses que a vegades ens serveixen en alguns locals.
A grans trets, la tempura consisteix a fregir durant un temps curt els aliments, especialment verdures, peixos i mariscos, que abans hem passat per una massa líquida feta amb farina, aigua i ou, i se serveixen acompanyats per un bol amb salsa on se suquen abans de menjar.
En principi sembla que n'hi hauria prou de barrejar la farina, l'aigua i l'ou, arrebossar i fregir, però així ens quedarà un arrebossat que no té res a veure amb la tempura. Quin és, doncs, el seu secret?

- See more at: http://www.gastronosfera.com/ca/tendencies/tempura-claus-per-obtenir-un-arrebossat-cruixent-i-gens-olios#sthash.KVrYPZJU.dpuf

Tendències.

Tempura: claus per obtenir un arrebossat cruixent i gens oliós

Manel Bonafacia28/01/2015

La tempura és l'arrebossat de moda, i em fa l'efecte que no serà una moda passatgera perquè ofereix grans avantatges respecte a altres tècniques per cobrir, tapar, embolicar els aliments. Ens ha arribat gràcies a la proliferació de restaurants japonesos, però és una tècnica originària de la Xina que porta un nom d'origen llatí perquè li van portar missioners jesuïtes i que no és difícil de fer; quan se n'ha après, però, permet obtenir un arrebossat lleuger i cruixent ben allunyat de les fritures greixoses que a vegades ens serveixen en alguns locals.
A grans trets, la tempura consisteix a fregir durant un temps curt els aliments, especialment verdures, peixos i mariscos, que abans hem passat per una massa líquida feta amb farina, aigua i ou, i se serveixen acompanyats per un bol amb salsa on se suquen abans de menjar.
En principi sembla que n'hi hauria prou de barrejar la farina, l'aigua i l'ou, arrebossar i fregir, però així ens quedarà un arrebossat que no té res a veure amb la tempura. Quin és, doncs, el seu secret?

- See more at: http://www.gastronosfera.com/ca/tendencies/tempura-claus-per-obtenir-un-arrebossat-cruixent-i-gens-olios#sthash.KVrYPZJU.dpuf

Tendències.

Tempura: claus per obtenir un arrebossat cruixent i gens oliós

Manel Bonafacia28/01/2015

La tempura és l'arrebossat de moda, i em fa l'efecte que no serà una moda passatgera perquè ofereix grans avantatges respecte a altres tècniques per cobrir, tapar, embolicar els aliments. Ens ha arribat gràcies a la proliferació de restaurants japonesos, però és una tècnica originària de la Xina que porta un nom d'origen llatí perquè li van portar missioners jesuïtes i que no és difícil de fer; quan se n'ha après, però, permet obtenir un arrebossat lleuger i cruixent ben allunyat de les fritures greixoses que a vegades ens serveixen en alguns locals.
A grans trets, la tempura consisteix a fregir durant un temps curt els aliments, especialment verdures, peixos i mariscos, que abans hem passat per una massa líquida feta amb farina, aigua i ou, i se serveixen acompanyats per un bol amb salsa on se suquen abans de menjar.
En principi sembla que n'hi hauria prou de barrejar la farina, l'aigua i l'ou, arrebossar i fregir, però així ens quedarà un arrebossat que no té res a veure amb la tempura. Quin és, doncs, el seu secret?

- See more at: http://www.gastronosfera.com/ca/tendencies/tempura-claus-per-obtenir-un-arrebossat-cruixent-i-gens-olios#sthash.KVrYPZJU.dpuf

Tendències.

Tempura: claus per obtenir un arrebossat cruixent i gens oliós

Manel Bonafacia28/01/2015

La tempura és l'arrebossat de moda, i em fa l'efecte que no serà una moda passatgera perquè ofereix grans avantatges respecte a altres tècniques per cobrir, tapar, embolicar els aliments. Ens ha arribat gràcies a la proliferació de restaurants japonesos, però és una tècnica originària de la Xina que porta un nom d'origen llatí perquè li van portar missioners jesuïtes i que no és difícil de fer; quan se n'ha après, però, permet obtenir un arrebossat lleuger i cruixent ben allunyat de les fritures greixoses que a vegades ens serveixen en alguns locals.
A grans trets, la tempura consisteix a fregir durant un temps curt els aliments, especialment verdures, peixos i mariscos, que abans hem passat per una massa líquida feta amb farina, aigua i ou, i se serveixen acompanyats per un bol amb salsa on se suquen abans de menjar.
En principi sembla que n'hi hauria prou de barrejar la farina, l'aigua i l'ou, arrebossar i fregir, però així ens quedarà un arrebossat que no té res a veure amb la tempura. Quin és, doncs, el seu secret?

- See more at: http://www.gastronosfera.com/ca/tendencies/tempura-claus-per-obtenir-un-arrebossat-cruixent-i-gens-olios#sthash.KVrYPZJU.dpuf

Tendències.

Tempura: claus per obtenir un arrebossat cruixent i gens oliós

Manel Bonafacia28/01/2015

La tempura és l'arrebossat de moda, i em fa l'efecte que no serà una moda passatgera perquè ofereix grans avantatges respecte a altres tècniques per cobrir, tapar, embolicar els aliments. Ens ha arribat gràcies a la proliferació de restaurants japonesos, però és una tècnica originària de la Xina que porta un nom d'origen llatí perquè li van portar missioners jesuïtes i que no és difícil de fer; quan se n'ha après, però, permet obtenir un arrebossat lleuger i cruixent ben allunyat de les fritures greixoses que a vegades ens serveixen en alguns locals.
A grans trets, la tempura consisteix a fregir durant un temps curt els aliments, especialment verdures, peixos i mariscos, que abans hem passat per una massa líquida feta amb farina, aigua i ou, i se serveixen acompanyats per un bol amb salsa on se suquen abans de menjar.
En principi sembla que n'hi hauria prou de barrejar la farina, l'aigua i l'ou, arrebossar i fregir, però així ens quedarà un arrebossat que no té res a veure amb la tempura. Quin és, doncs, el seu secret?

- See more at: http://www.gastronosfera.com/ca/tendencies/tempura-claus-per-obtenir-un-arrebossat-cruixent-i-gens-olios#sthash.KVrYPZJU.dpuf

la cansalada, de la cuina de pagès als grans restaurants

Puré cremós de naps amb cansalada i botifarra negra

La cansalada, la part grassa del porc situada entre la pell i la carn, sempre havia sigut un menjar pobre, de pagès, perquè un cop salada, es pot conservar durant molt de temps, és l'element que dura més després de la matança del porc, juntament amb les llonganisses. Tant la cansalada blanca, sense gens de carn, que habitualment s'afegeix als guisats de llegums i a les escudelles o es cou a la paella per fondre'n el greix i fregir-hi verdures (com el famós trinxat de patata i col o baieton), com la cansalada viada, que ve de la zona del coll o del ventre del porc i té més teixit muscular i menys greix i normalment es conserva en sal o fumada (bacó).
Quan el país va sortir de la postguerra i el progrés econòmic es va estendre, i amb l'arribada dels nous hàbits alimentaris i la preocupació per la línia, la cansalada va ser demonitzada per la dietètica, va quedar reduïda a la cuina rural i va desaparèixer dels restaurants com van desaparèixer els cigrons, als quals anava sovint associada. Però la cansalada, sobretot la papada o la del ventre, a banda del seu contingut gras, té una increïble potència de sabor alhora que una textura melosa si es cou bé que la fa irresistible al paladar. El desaparegut Santi Santamaria, un dels artífexs de la transició de la cuina tradicional a la cuina moderna a Catalunya, tenia debilitat per la cansalada, i la va introduir en molts plats (fins i tot la servia amb caviar), com després han fet la majoria de grans cuiners.
Avui, la cansalada és protagonista als millors restaurants, cuinada amb noves tècniques, a baixa temperatura, i agermanada sovint amb productes molt més cars com les vieires.
Tot això i un grapat de receptes dels millors cuiners del país (i alguna de meva, és clar!) ho explico en l'article que publica avui Gastronosfera. Si us el llegiu i us agrada, ja iho comentareu.

idees per menjar sense coberts

Diuen que a les puntes dels dits hi ha uns enzims que faciliten la digestió, però no deu ser pas aquest el motiu que cada vegada mengem més sense coberts; més aviat ho atribuiria al fenomen de les tapes, a l'eat street o street food, a la consolidacó dels kebabs com a locals de menjar ràpid i econòmic i a la moda de la cuina mexicana, de la cuina oriental en general i de la japonesa en particular. I si no, penseu en les darreres vegades que heu sortit a menjar fora de casa i recordeu quantes heu optat per les tapes, montaditos, sushi, burritos, kebab o noodles.

Aquest és el tema del darrer article que he publicat a Gastronosfera, que podeu llegir aquí, i que inclou unes quantes receptes de diversos països on mengen sense coberts i unes quantes que poter ja heu llegit en aquest blog, com la kefta de vedella amb salsa especiada de iogurt grec que ilustra aquesta entrada.

Si us agrada i hi voleu deixar algun comentari, serà benvingut, i sinó, també!

mil i un usos de la carbassa a la cuina

Crema de carbassa i gambes

S'acosta Tots Sants, festivitat de moniatos i panellets, tot i que cada vegada més gent la celebra a l'americana i incorpora Halloween amb tot el seu ritual, incloses les carbasses buidades i tornejades per convertir-les en cares per fer por. Perquè les carbasses sempre han tingut moltes utilitats, des de servir de flotadors per als nostres avis i besavis que no sabien nedar fins a cantimplores per als peregrins que feien al Camí de Sant Jaume.
A més, la paraula carbassa sovint té connotacions negatives, sobretots per als mals estudiants quan recullen les notes, o per als enamorats no correspostos a qui l'estimat o estimada donarà carbasses si no en vol saber res. 
Però en el terreny estrictament culinari, la carbassa té mil i una utilitats, la seva carn dolça és ideal per fer cremes i purès, però també galetes i pastissos, i es pot tallar a daus i saltar, estofar o fer a la planxa com qualsevol altra verdura. Sense oblidar les pipes de carbassa, les llavors torrades o salades que podem servir d'aperitiu o posar a les amanides per donar-los un toc cruixent: porten un aminoàcid que ens ajudarà a equilibrar el sistema nerviós, el nostre estat emocional i la son. 
En el darrer número que he publicat a Gastronosfera us n'explico més coses i us proposo una dotzena de receptes que us donaran una idea de la varietat d'elaboracions, antigues i modernes, que es poden fer amb aquest fruit.
I si us agrada, ja ho sabeu, comenteu o cliqueu al 'm'agrada'.

la xocolata no és només per a les postres

Conill amb xocolata. Foto: Marina Antúnez

La xocolata no és només per a les postres, ho sabien els antic asteques i ho saben els actuals mexicans, que la posen en el seu plat nacional, el mole, igual com per nosaltres ha esdevingut un clàssic afegir-ne a la picada i en plats com la llagosta, el pollastre o la perdiu amb xocolata; els darrers anys s'està produint un fenomen invers, i elements de la cuina salada com la mateixa sal, el bitxo (chile) o el blat de moro torrat s'incorporen als bombons i les rajoles de xocolata: el cacau no té fronteres!
Parlo de la xocolata en la cuina salada en l'article que publico avui a Gastronosfera, que podeu llegir aquí. I si us sembla bé, o no, ja ho sabeu, cliqueu al m'agrada o deixeu un comentari.