mongetes d'ull negre amb bitxo i 'morcilla' i cansalada asturianes

Ja és ben cert que una imatge val més que mil paraules.
Ahir vaig penjar aquesta foto a l'instagram mentre em preparava el tàper per endur-me a la feina l'endemà, i en poca estona va tenir una bona colla de 'm'agrada' i alguns comentaris elogiosos; un d'ells, d'una amiga bloguera, la Neus, em preguntava si tenia la recepta al blog. 
Doncs no, ni la tenia ni pensava posar-la, perquè no deixa de ser un plat com el que em faig moltes vegades i que no explico, però un cop rumiat bé, vaig pensar que potser sí que valia la pena, perquè em permetria també explicar altres coses, com la importància de coure llegum a casa, per exemple (aquí trobareu unes quantres receptes amb llegums de tota mena).
El fet és que aquestes mongetes les vaig comprar la setmana passada, em van fer gràcia pel seu color diferent, després vam saber que es diuen d'ull negre, les raons tampoc són difícils de deduir. No costen gaire de coure, amb un parell d'hores de remull previ n'hi ha prou, i amb una hora o una mica més d'ebullició queden prou bé. El dia que les vaig bullir en vaig saltar unes quantes amb una mica de cansalada, i vaig pensar que no quedaven prou bé, que serien molt més bones guisades amb salseta, com la majoria de mongetes, que tenen una textura una mica farinosa.
Per això, ahir a la tarda, en arribar a casa, vaig veure a la nevera les mongetes cuites i vaig recordar que encara tenia un paquet de compango asturià envasat al buit: el dinar d'avui ja estava decidit.
El compango, ho vaig explicar quan vaig fer la paella 'asturiana',  són les tres carns fumades bàsiques per a una bona fabada: cansalada viada, xoriç i morcilla asturiana. 
A més, ahir un company de feina que té hort, el José Luís, em va portar uns quants bitxos acabats de collir, i en vam fer conserva en vinagre amb una part, però la resta tenia clar que els volia fer servir per guisar, per assegurar-me que piquen tant com diu.
El resultat de tota aquesta conjunció de fets més o menys encadenats són aquestes mongetes que, tot sigui dit, acabades de fer eren molt bones, però avui, un cop reposades, estic segur que ens en lleparem els dits... i bufarem una estona, perquè els pebrotets no són precisament inofensius!

la recepta

Les mongetes, ja ho he dit abans, es deixen en remull un parell o tres d'hores i ja es poden posar a coure, amb aigua freda nova que les cobreixi bé, deixant que bullin a foc mitjà i espantant-les (afegint-hi aigua freda per aturar la cocció) un parell o tres de cops). Quan ja estiguin gairebé cuites, hi afegim la sal. Escorrem i reservem.
Tallem a daus petits mitja ceba, mig pebrot verd i una quantitat similar de pebrot vermell, una pastanaga i un gra d'all. Tallem a rodanxes mig bitxo verd fresc, o menys, o gens, si no ens agrada el picant.
En una cassola amb oli hi posem a sofregir un parell de talls de cansalada i les verdures, sense l'all ni el bitxo, i quan la ceba comenci a agafar color, hi afegim l'all i una cullerada de postres de polpa de nyora. Remenem durant un parell de minuts i hi afegim morcilla al gust, el bitxo, les mongetes i aigua, sense arribar a cobrir. Rectifiquem de sal i deixem coure tapat a foc baix durant 10 o 15 minuts, procurant que no quedi sec i afegint-hi aigua si cal. 
A mitja cocció també hi vaig posar una branqueta de farigola i una de romaní.
Com tots aquests guisats, sempre és millor que reposin fins l'endemà, abans de menjar-nos-los.