dilluns, 5 de setembre del 2011

risotto de salmó i porro


el principal aliment del món (48)

Ho confesso. Torno a passar una temporada arrossaire, i amb qualsevol cosa faig un arròs, ja sigui a la catalana, o bé a la italiana, com el risotto de salmó i porro d'avui. En tinc una  bona colla a la 'nevera' del bloc, algun d'ells molt originals; n'hi ha un que només està escrit, perquè encara no l'he dut a la pràctica, però si em surt, trencarà força amb tots els que he fet fins ara.
De moment, aquest arròs d'avui és força simple: porto una temporada que m'agrada cuinar amb pocs ingredients, però donant el màxim protagonisme a cadascun d'ells, i avorreixo una mica aquells enunciats tan llarg d'alguns cuiners que en un plat de peix hi posen, a més del peix, tres salses diferents (ni que sigui només unes gotes de cada), dos acompanyaments sòlids, flors de cinc tipus diferents i uns brots de no sé què.
Ja sabeu que a vegades també ho he fet, de buscar títols 'rimbombantes' i llargs per als meus plats, però el fet que posi tots els ingredients en el nom no vol pas dir que en porti una quantitat exagerada, d'ingredients: sempre he intentat que cada cosa tingui gust del que és, i que els diferents elements d'un plat es potenciïn mútuament i no s'anul·lin els uns als altres, i que mai una salsa o un acompanyament tapi el gust de l'aliment principal.
Aquest arròs d'avui, cuinat a l'estil italià, n'és un bon exemple. Ja sabeu que l'arròs a la italiana, el risotto, difereix força de la nostra manera de preparar aquesta gramínia, perquè nosaltres ho solem fer sobre la base d'un sofregit enriquit amb carn o peix i verdures, i ells fan servir una base blanca, només amb ceba sofregida, sobre la qual cuinen l'arròs primer en sec, després amb una mica de vi blanc, i finalment afegint-hi poc a poc l'aigua o el brou oportú fins que el gra és cuit i fan el 'mantecato' final amb mantega i formatge.
Aquí, anomenem risotto a tots els arrossos que coem d'aquesta manera, afegint el líquid a mesura que el gra ho demana, encara que ens saltem algun dels passos. Per exemple, jo no hi poso gairebé mai mantega, ni en el sofregit ni al final, i quan és un risotto de peix, tampoc no hi poso formatge, o bé n'hi poso poc, només per donar cremositat al plat, com avui, que porta un formatge tendre i suau de gust com és el 'tetilla' gallec, que ajuda al 'mantecato' però sense imposar-se al peix ni a la verdura.
La recepta? Amb el que acabo de dir, gairebé no cal. Primer vaig fregir en un cassó amb oli el salmó salpebrat i tallat a daus, i en aquest mateix oli hi vaig fer el sofregit, que en lloc de ceba, aquest cop era de porro tallat a rodanxes; s'ha de coure uns minuts sense que agafi color i després afegir-hi l'arròs, remenar bé mentre es va tornant transparent, afegir-hi un raig de vi i, quan s'ha evaporat l'alcohol, començar a abocar-hi el brou (un fumet de peix fet amb caps i espines i verdures). Al final, el formatge ratllat, acabar de remenar bé, uns minuts de repòs i ja és a punt. 
El vaig servir amb unes flors d'alfàbrega que van donar molt d'aroma al plat, i segurament un oli d'alfàbrega li hagués aportat també un plus: queda per a la pròxima.

12 comentaris:

  1. Ah no, a mi erotismes de que és millor suggerir que mostrar no. Jo vull porno dur, a mi ensenyam l'arrós extrany que trencarà esquemes.

    ;-P

    ResponElimina
  2. A mi l'arròs no em cansa mai. Ja saps que sóc de terra valenciana i ho duc a la sang.

    Per mi, pots publicar tota la nevera d'arrossos al blog. Jo, encantat! :)

    ResponElimina
  3. A la Bordeta esperem ansiosos tots aquests arrossos que ens anomenes, per començar aquest d'avui és genial amb aquests pocs ingredients!

    ResponElimina
  4. bon risotto i bo plat unic genial
    miquel

    ResponElimina
  5. apuntat queda, a casa també agrada amb pocs ingredients, sinó al final no saps que menjes

    petonets i bona setmana !!

    ResponElimina
  6. Ja m'està be que cuinis amb pocs ingredients i et deixis de títols Dalinians i impossibles...Em fan venir una mica de rabieta...Aquesta foto ho diu TOT!, ja m'agradaria a mi ser a la teva taula...Pel que fa a aquest arròs misteriós ja m'estàs fent ballar l'olla...Una abraçada Manel.

    ResponElimina
  7. Aquest risotto de salmó ha d’estar deliciós, el provarem
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. A mi m'és igual si vols escriure tres ratlles de títol, mentre la recepta sigui tan genial com aquesta!!! He llegit el títol, he vist la foto i m'he apuntat la preparació. Ho he vist clar: pròximament, a la meva cuina! jaja

    Petons!!

    ResponElimina
  9. No confesses res que no sapiguéssim, je je je...
    El salmó i el porro són una de les combinacions que m'agraden més, trobo que queda sensacional.
    I on trobes les flors d'alfàbrega? Jo només trobo les fulles...

    ResponElimina
  10. No hi ha dret, ens poses la mel als llavis i després ens poses una altra recepta!! I la que trencarà esquemes on és... m'imagino que serà la 50!!!!

    M'agrada aquest arrosset, però jo, sense formatge si us plau ;-)

    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  11. L' arrós dóna tan de joc... i com bé dius a vegades amb pocs ingredients n' hi ha prou. A casa si faig arròs segur que estan contents.

    ResponElimina
  12. òscar, impacient, tot al seu moment...

    xavier, si poso tots els arrossos seguits, la gent deixarà de venir :-)

    els fogons, tampoc no volia crear tanta expectació, només era una comentari, però a més és clar que n'he de preparar algun d'especial per a l'arròs número 50, oi?

    miquel, moltes gràcies, és senzill però bo de menjar.

    isabel, pocs ingredients, o molts, però que es notin i sapiguem què mengem.

    mercè, poso títols dalinians i impossibles? hahaha sento fer-te venir rabieta, pèrò a vegades em surt 'vacil·lar' una mica el personal. miraré de no tornar-hi sin o és imprescindible!

    sión, ja em diràs si us agrada.

    anna, et dic el mateix, si t'agrada ja m'ho faràs saber.

    gemma, els secrets inconfessables, en privat ;-)
    l'alfàbrega que venen ve sense flors, però un nebot té una plantació a la que recorro sovint, i totes les branques al capdamunt tenen els poms de flors que s'han de convertir en fulla i fan bonic per guarnir. a més, és una planta molt agraïda, n'arrenques unes quantes branques i posades en un gotet amb aigua aguanten molts dies fresques.

    dolça, hahaha ja he dit que només era un comentari, tampoc no és que sigui 'el no va más', però tinc un parell d'idees que poden quedar bé, i espero que alguna em serveixi per al número 50.

    anna, és ben veritat, l'arròs i la pasta admeten infinitat de variacions.

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte