espaguetis amb tomàquet, anxoves i formatge d'herbes casolà

No hi ha res que faci més ràbia que haver aprofitat alguns dels dies més gèlids de l'hivern, els del fred siberià, per sortir amb la bici, i trobar-te ara, que fa tan bon temps, tancat a casa perquè un senyor virus o el que sigui s'ha trobat bé dins teu i no marxa ni a canonades.

Cansat d'aquest confinament matinal, avui he sortit a caminar una estona pel bosc, perquè em sento les cames flonges com un pa de pessic en lloc de dures com un carquinyoli, i demà vull agafar la bici una altra vegada, a veure si encara sóc capaç de fer tres pedalades seguides, i deixar enrere tants dies de tos.
La passejada pel bosc m'ha anat bé per collir romaní i per agafar gana i ganes de fer-me un plat de pasta, que feia molts dies que no en menjava i a partir d'ara espero que torni a ser un fix uns quants cops a la setmana, perquè voldrà dir que torno a entrenar i a fer una vida esportiva més o menys normal.
Tenia ganes de pasta, però no de pasta d'hivern, amb un ragú o una altra salsa potent, sinó una cosa més lleugera, més primaveral, com el temps que fa; i ràpida. Per això he picat herbes en un morter (farigola i romaní frescos, alfàbrega i orenga secs) i les he barrejat amb formatge. Se m'ha ocorregut, mentre collia el romaní, que seria una bona manera d'introduir les herbes al plat barrejar-les amb un formatge neutre, i l'únic que tenia d'aquest tipus era mozzarella ratllada. L'he barrejat bé amb les herbes i l'he reservat.
En una paella amb oli, i el foc alegre, he saltat uns quants tomàquets cirerols, tallats per la meitat o a quarts, segons la mida, durant un parell de minuts, hi he afegit unes anxoves tallades a trossos no massa grans, que es desfan de seguida, i uns espaguetis cuits al dente i acabats d'escórrer.
Només faltava emplatar la meitat dels espagueti, cobrir amb una capa de formatge perfumat, acabar d'omplir el plat amb la pasta restant i posar per sobre una mica més de la barreja de formatge i herbes picades.
Només apte per a afeccionats als gustos i les aromes intenses de bosc.

truquetes o croquetes de truita feta amb ou trufat

Quan li he dit a la Lara que havia fet aquestes croquetes, el seu comentari ha estat: tu les croquetes normals així així, però ets el rei de les croquetes estranyes. Ella, diu, prefereix les que comprem ja preparades a la xarcuteria.
M'ho ha dit al migdia, baixant cap a Barcelona, quan li he explicat que per dinar m'havia fet unes croquetes noves i diferents i, és clar, li han recordat les donuquetes, i la versió dels 'arancini' sicilians que vaig fer l'ay passat, que són parentes de les croquetes, però no són les que qualifica de 'normals'.  
Aquesta versió bé la podríem batejar com 'truquetes' i definir com croquetes de truita feta amb ou trufat; se m'han acudit avui mateix, quan al matí he començat a veure els blocs de cuina envaïts literalment per croquetes de totes mides, formes i farcits, seguint la convocatòria de 'La recepta del 15'.
Ja sabia que es feia, perquè tinc una amiga que es defineix com a molt feinera, i ho és, tant que ja va publicar la seva versió fa dies; tot i així, avui ha estat com un xoc veure tantes receptes diferents de cop. 
També he tingut una alegria, en veure que el Miquel reproduïa en el seu bloc els meus 'arancini' amb risotto i cor de foie, sempre anima veure que algú es pren la molèstia de reproduir una de les teves receptes.
Potser per això he començat a rumiar què podia fer amb el que tenia a la nevera, i he recordat els ous que ja vaig fer servir per la recepta anterior, els cigronets 'negres' amb ou trufat cuit a baixa temperatura. Són ous que han estat guardats uns quants dies dins d'un pot amb un parell de tòfones negres fresques, i, per tant, estan amarats de la seva aroma.
He decidit fer-ne una senzilla truita, batent els ous i ratllant-hi una mica de tòfona. He quallat la truita en una paella ben ampla, perquè quedés fina, l'he deixat refredar i l'he cargolat ben cargolada. Un cop aconseguit un cilindre llarg, n'he tallat porcions regulars, les he passat per ou batut i farina de galeta, i cap a l'oli bullent; en un minut estaven rosses i a punt de menjar.
Queden curioses, perquè si no es tallen, de fora no es veu que l'arrebossat amaga una truita cargolada, i queden bones bones, perquè un ou trufat és un gran què. Tot i que a la Lara segurament no li haurien agradat com les 'normals'. 
Amb aquestes croquetes participo a 'La recepta del 15', encara que, com sempre, ho faci a quarts de quinze.