galtes de porc a l'estil àrab, una heretgia?

Ahir vam anar a sopar a casa la mare de la Marina i ens va preparar un tajine de pollastre; no tenia l'estri que dóna nom al plat i el va cuinar en una cassola d'acer inoxidable, però amb les espècies, les prunes, les ametlles crues fregides... em vaig sentir com un xeic, menjant-ne, i vaig deixar el plat d'allò més net de tant sucar-hi pa.
La veritat és que m'agrada molt, la cuina oriental, ja sigui de l'Orient mitjà o de l'Orient llunyà, tant me fa, m'agraden els gustos especiats, una mica picants, els gustos diferents dels que gaudim cada dia. Per això m'agrada la cuina xinesa, i la japonesa, que ara és molt fàcil de tastar perquè està ple de restaurants d'aquests països i de supermercats on pots comprar salses i ingredients que cada vegada són menys exòtics.
No està tan de moda la cuina marroquina o del nord d'Àfrica en general, tot i que ens és molt més propera, i no sé si tinc cap plat d'inspiració àrab en aquest blog. O sí: ara que ho miro trobo, dos posts, un titulat irònicament broqueta magribina (més coneguts com a pinchos morunos) i un altre de caire més reflexiu (cuina magribina, tan aprop i tan lluny) que vaig escriure després d'assistir a un taller sobre la cuina d'aquell país.
No en debia treure gaire més profit, d'aquell taller, o potser en van venir d'altres i em vaig oblidar les coses que havia après, perquè avui he sentit el desig de preparar-me un plat de carn amb verdures ben especiat, a l'estil del Marroc, i he hagut d'acudir a d'altres blogs que em guiessin. 
A l'hora de triar la carn, he pensat en el xai, la més habitual en els tajines, però mira, allò que em passa a vegades: avui tenia ganes de menjar porc, concretament galtes, que feia molt de temps que no en cuinava, i això és el que he fet: cuinar el porc, la carn prohibida per als musulmans i que no existeix al nord d'Àfrica, imitant el seu estil, amb les seves espècies i els seus contrastos. 
Amb cap ànim de provocació, també ho he de dir, sinó amb l'ànim de fusionar la cuina d'allà i la d'aquí. I aquí, la carn més habitual és la de porc.
No he fet servir tampoc exactament les espècies ni la tècnica habitual, ja que per fer-ho cal, primer, tenir un tajine que jo no tinc, i en segon lloc, s'han de posar tots els ingredients en fred a dins d'aquest estri.
Jo he fet servir una cassola d'acer inoxidable de fons gruixut, i primer de tot hi he fet enrossir les galtes amb oli, les he tret i he deixat que l'oli es refredés. Mentrestant, he tallat una ceba grossa a daus mitjans, irregulars, una pastanaga i julivert, i ho he afegit a l'oli ja fred, afegint-n'hi una mica més, juntament amb una culleradeta de diferents espècies: pebre negre, pebre vermell, canyella, gingebre, comí i curri fumat. Aquestes dues espècies no són tradicionals en els tajines, però no tenia la barreja més habitual al Marroc, el Ras el Hanout, ni cúrcuma, un altre ingredient essencial al plat, per això he hagut d'adaptar la barreja d'espècies.
Un cop tot ben barrejat, hi he posat les galtes a sobre, ho he regat amb mig got d'aigua i ho he tornat a posar al foc, remenant de tant en tant, uns quaranta minuts. Aleshores he tret les galtes, les he desossat i he tallat la carn a trossos grossets, l'he tornat a la cassola, he rectificat la sal i hi he afegit unes quantes panses remullades i unes orellanes tallades en quatre. Ho he deixat coure almenys vint minuts més abans de servir-ho sobre una base de cereal cuit.
La forma ortodoxa seria acompanyar el plat amb cuscús, i el plat hauria de portar també fruita seca, però, instal·lat ja en l'heterodòxia, se m'ha ocorregut un altre acompanyament, a l'hora similar però diferent: la quinoa, que és un fruit sec (en realitat és una petit nou) però amb les propietats d'un cereal, a causa del seu alt contingut en midó.
La quinoa no té la capacitat d'amarar-se dels sucs i gustos del plat que acompanya, però el resultat no m'ha semblat pas dolent, enriqueix el plat, es barreja bé amb la salsa i és un bon acompanyant.
El resultat final no és pas un tajine, està clar, per això no ho he posat al títol, ja ho he dit: és un plat a l'estil d'allà amb ingredients d'allà i d'aquí, adaptat al meu gust. Que, al cap i a la fi, això és la cuina, o no?