llenegues amb pedrers confitats i greix d'ànec

El Jaume és molt boletaire, molt, i la Clara també; no sé si ho era tant o s'hi ha tornat, però aquests dies gaudeixen d'allò més caçant bolets, per ells i per regalar. Ahir van venir a veure'ns, o a veure la seva neboda Arlet, per ser més precisos, i van portar per als pares una bona bossa de llenegues i unes quantes llengües de bou.
Abans de marxar, el Jaume em va deixar anar una mena de repte, em va dir que esperava veure aviat a les xarxes l'ús que en feia de les llenegues, i d'alguna manera vaig entendre que esperava un plat que tingués alguna cosa nova. No tenia massa coses a la nevera que cuinar les llenegues, que per a mi estan immillorables saltades amb una mica d'all i julivert, o fetes al forn, com em va explicar el Jaume que les fa. Però no les podia pas cuinar així, i les volia preparar ahir mateix, perquè avui no seré a casa al migdia i no podré cuinar.
De manera que em vaig esprémer una mica la neurona fins que vaig recordar una petita joia que tenia encetada a la nevera, una llauna de pedrers d'ànec confitats en el seu greix que vam portar a l'estiu del Pirineu francès. I com que tenia un biberó ben carregat amb oli d'all i julivert, ho vaig tenir clar.
Només vaig haver de treure els pedrers del greix i partir-los per la meitat, posar una cullerada d'aquest greix en una paella i enrossir-hi una mica els pedrers abans de posar-hi les llenegues netes i tallades. També hi vaig posar a mitja cocció una mica d'all picat, i vaig saltar el conjunt en total uns deu o dotze minuts, el temps suficient perquè els bolets deixessin anar la seva aigua i es cuinessin amb aquest suc i el greix de l'ànec. Aleshores hi vaig tirar un raig d'oli d'all i julivert, ho vaig emplatar i vaig acabar amb un cop de molinet de pebre i una mica més d'oli miraculós.
La llenega és un bolet deliciós es prepari com es prepari, i a nosaltres ens agrada molt, per això agraïm als cuñaos que ens en portessin, perquè aquest any em sembla que nosaltres ja no en podrem anar a buscar. I espero que aquesta combinació hagi estat prou sorprenent per al Jaume, tenint en compte que van marxar a dos quarts de nou i una hora més tard ja sopàvem; a nosaltres ens va agradar molt, trobo que aquests bolets i l'ànec lliguen molt bé i no serà pas la darrera vegada quer els casaré.
Ah! Tens raó, les llengües de bou: en vaig fer un remenat que va completar el sopar.