Arran del taller de cuina marroquina de la setmana passada, em vaig quedar amb ganes de menjar més remolatxa, un producte que fins ara he tocat ben poc i que un cop bullit té una textura i un sabor dolcenc del qual es pot treure molt de profit.
Dilluns em vaig fer aquesta amanida per dinar, amb ingredients habituals i amb altres de nous, i amb un resultat que em va agradar molt.
El dia abans vaig preparar l'amanida d'arròs, perquè volia que estigués reposada. A més de l'arròs bullit i rentat, hi vaig posar ceba i cogombres en vinagre picats petits, olives gordal sense os i tomàquet sense pell ni llavors, també ben picats. Ho vaig amanir amb oli, pebre negre i vinagre d'arròs, i a reposar fins l'endemà.
La remolatxa la vaig comprar cuita, en venen a tots els supermercats, surt molt bé de preu i t'estalvies força feina, a banda que a vegades és difícil trobar-la crua. La vaig tallar a rodanxes que vaig amanir amb oli, sal, pebre negre i comí en pols, les vaig remenar bé i les vaig posar gairebé totes al fons del plat. A sobre, l'arròs, coronat amb una rodanxa de remolatxa tallada a dauets, una mica de cebollí picat i un raget d'oli d'oliva verge.
Aquesta setmana he tornat a repetir, tallant tota la remolatxa a quadrets i barrejant-la amb l'arròs una estona abans de servir, per tenyir els grans de vermell... ideal per a la carmanyola.
La dolçor de la remolatxa, la potència de les espècies, la subtil acidesa del vinagre d'arròs, les conserves cruixents, l'hortalissa tova, el seu color potent, fan d'aquesta senzilla amanida una proposta diferent que espero que us agradarà.
Qué presentación tan bonita. Me gusta la remolacha y nunca la he mezclado con arroz, así que tomo nota. Un beso.
ResponEliminaM'agrada tant el color de la remolatxa. Jo la menjo molt sovint, bullida o crua (no em costa gaire de trobar, com tu dius. A les pageses gairebé sempre n'hi ha), però no l'acostumo a comprar mai en vinagre, perquè trobo que li mata el gust dolcet que té. En calent, en fred, bullida per mi a comprada bullida, en crema... m'encanta aquest trubercle. Amb l'únic que s'ha de vigilar és que, un cop cuita, només aguanta un parell de dies a la nevera. Molt curiós, aquest plat! petons
ResponEliminaa mi, como a marina me chifla el color de la remolacha. Tengo varias recetas en las que la uso, pero menos de las que debería. En Alemania se come mucho en forma de ensalada con patata, cebolla y manzana y una salsa tipo yogur, mostaza y aceite.....mmm que hambre me está entrado!!si pillara yo ahora tu ensalada, no quedaba ni una migaja!
ResponEliminaun petonet
Quan era jove vaig treballar un temps en un restaurant, on hi havia una baralla tremenda entre el director nou que volia prohibir la remolatxa perque deia que tacava tots els plats i el cap de cuina que la feia servir moltíssim.
ResponEliminaEra divertit... excepte per els crits i els grans drames que es muntàven. Sembla un argument de peli però es 100% real XDDD
mira que t'agraden els envinagrats ... t'ha quedat amb uns contrastos de colors que dona ganes de menjar-la !!!
ResponEliminapetonets
Una amanida molt dolça, s’han de provar productes nous, i la provarem
ResponEliminaUna abraçada
anna, moltes gràcies, jo tampoc l'havia barrejat mai, i m'ha agradat molt.
ResponEliminamarina, és molt maco el color, dilluns posaré una altra amanida que també en porta, i patata i moniato i coriandre, és una passada de colors.
astrid, lo de la salsa de yogur para la remolacha me lo apunto porque me parece una idea excelente.
òscar, molt bona l'anècdota, i la veritat és que tots dos tenien raó, taca molt, però és molt bona.
isabel, m'agraden, sí, tampoc amb quantitats excessives, només per donar un puntet àcid i cruixent.
sión, ja em diràs què!