mandonguilles de carn i trompetes amb cigrons, un plat molt especial

Ahir, per dinar, vaig fer un bacallà confitat sobre un puré de patata amb sobrassada i gratinat amb un allioli del seu pil-pil, i en vaig quedar molt content, sobretot de l'allioli, i al vespre tenia ganes d'escriure el post i penjar la recepta, encara que la presentació no em va quedar gaire bé i, amb el dia que feia, les fotos, tampoc.
M'hi vaig poder dedicar una mica més del que és habitual perquè havia agafat festa per portar la Lara al dentista, que ja estan a punt de treure-li els 'ferros' de la boca i en té moltes ganes, i el bacallà va ser el meu dinar i el de l'Aleix, que és a casa perquè està molt refredat.
Al vespre, en tornar del dentista, l'Aleix em va dir que l'havia vingut a veure la seva àvia i li havia portat cigrons cuits i unes mandonguilles que havia fet amb trompetes de la mort. Vaig pensar que era un plat ja cuinat, però eren cigrons cuit d'una banda, i, de l'altra, mandonguilles que tenien els bolets barrejats amb la carn i només estaven fregides, però sense salsa. 
Sense pensar-m'ho ni un moment, vaig posar una paella al foc i vaig picar ceba ben fina, la vaig posar a sofregir i, quan començava a enrossir, hi vaig afegir una cullerada de farina, la vaig deixar enrossir una mica perquè no donés gust de cru a la salsa, i hi vaig abocar amb generositat brou de gallina que havia fet dos dies abans. Un bull i ja hi vaig poder afegir les mandonguilles amb trompetes; uns minuts més fent xup-xup, i cap a dins els cigrons, que només necessitaven escalfar-se i integrar-se en el conjunt.
El resultat és el que veieu a la foto, un plat que estava ben bo, però que és molt més que un plat.

Ja en vaig parlar una vegada aquí fa gairebé dos anys, i potser algun lector se'n recorda, però la meva mare és especial. Com totes per als seus fills, suposo, però objectivament, diria que ho és molt. La mare disputa una guerra que té el final cantat i que no guanyarà mai de la vida, sinó que al final li farà perdre, però s'ha entestat a no posar-li fàcil al contrincant i de moment cada dia que passa guanya una batalla.
Fa anys que intento que accepti llogar algú per ajudar-la i no hi ha manera; amb l'ajuda del pare, que se'n fa un tip, porta la casa com ha fet sempre, i quan el metge li diu que no deixi de cordar-se els botons de la camisa ni de fer les petites rutines de cada dia, ella riu per sota el nas i li diu que no pateixi, que ja ho fa. Això i molt més, és clar, i surt cada dia a caminar, encara que li costi, i fa uns quilòmetres amb la bicicleta estàtica, perquè sap que si s'atura la guerra s'escurçarà. 
I encara cuina, com vaig explicar en l'article que us he enllaçat abans, i fa com sempre havia fet, i quan cou gra li agrada donar-ne als fills, i avui havia fet mandonguilles i hi ha barrejat trompetes de la mort, i com que n'ha fet més del compte, les ha portat al seu nét malalt (i al seu fill) i ells n'han gaudit més que del bacallà sobre un puré vermell amb l'allioli del seu pil-pil. Una recepta que haurà d'esperar un altre dia perquè uns humils cigrons li han passat al davant: segons criteri del director d'aquest mitjà, tenen molt més mèrit les mandonguilles i els cigrons de la mare que no pas el bacallà del seu fill aprenent de xef amb pretensions.