de pensar i cuinar un banquet de noces

No, no he deixat pas el periodisme ni em plantejo dedicar-me professionalment a la cuina, però el titular no és només sensacionalista, s'ajusta força a la darrera experiència gastronòmica que hem tingut la Marina i jo, i que va consistir a organitzar i cuinar un dinar de casament a Castellar del Vallès.

Els nuvis són amics, d'aquí la confiança dipositada en una parella com nosaltres sense experiència en esdeveniments d'aquest tipus; però va ser un encàrrec professional, vull dir remunerat, ni que sigui a preu d'amics, i malgrat la feinada que comporta perquè hi havia un total de 36 convidats i vam optar per un menú llarg de més de 15 platets, inclosos el pastís i els bombons del cafè, ens ho vam agafar amb molta il·lusió i el resultat ens va deixar molt i molt contents perquè tant nuvis com convidats van quedar gratament sorpresos i molt satisfets, i ja ens han fet propostes per repetir l'experiència.

Una experiència que segurament no hauria pogut viure mai si no fos per la Marina, que és molt més llançada i valenta que jo i sempre m'anima (i a vegades m'arrossega) a afrontar nous reptes. Fins i tot va comprar unes jaquetes blanques de cuiner i va fer brodar els nostres noms al pit. Gràcies, vida!

menú llarg

Com que el dinar es va fer en una casa particular amb un gran jardí i una cuina prou ampla, però domèstica, no podíem pas servir un banquet convencional, amb plats complerts, perquè ni teníem les cassoles per fer-ho ni les haguéssim pogut escalfar en una vitroceràmica casolana, per més que sigui de cinc focs. Per això vàrem optar per proposar als nuvis un bufet servit al jardí, amb un vermut inicial i un reguitzell de platets que portaríem a dos punts perquè els convidats s'anessin servint.
Això ens permetia avançar una part de les preparacions al dia abans i servir primer els entrants freds mentre anàvem enllestint els calents que acabarien el menú. Negociar els plats entre el que volíem fer i el que agradava als nuvis també va ser un procés llarg, fins aconseguir un menú al seu gust i a l'abast de les nostres possibilitats.
La cosa es va complicar quan a darrera hora va fallar l'àvia que havia de preparar els macarrons per als nens i també vam assumir nosaltres el menú infantil: macarrons amb bolonyesa i beixamel gratinats, i minihamburgueses. També vam assumir a darrera hora el pastís de noces, i els bombons per acompanyar el cafè. Tot un repte, i una gran feinada. Per això, un cop clar el menú, vam haver de'afrontar la feixuga feina prèvia consistent a analitzar les receptes, calcular les quantitats per ajustar-les als 27 adults, fer la llista d'estris necessaris i la llista de la compra, i organitzar les tasques del dia abans i del dia del casament, així com ajustar el ritme de sortida dels plats.

La boda va ser un dissabte, i el divendres ens vam agafar festa per dedicar-lo, a primera hora, a les compres, després a la planificació 'in situ' amb els nuvis, i després a cuinar, fins ben entrada la nit.

El dia del casament també ens hi vam posar ben d'hora, per tenir-ho tot a punt a migdia, encara que, com és habitual, nuvis i convidats van arribar tard i la festa es va allargar fins al punt que el pastís el van tallar cap a les set.

platets diferent

El menú, ja ho he dit, es va decidir i adaptar a les possibilitats de la cuina, i va començar amb un vermut amb xips de verdures, olives variades i llonganissa de Ca la Isabel de Moià, un èxit segur.

Després va arrencar el festival  de platets, amb una amanida que cada comensal es podía muntar al seu gust, una taula de formatges artesans de l'Alt Urgell i musclos amb vinagreta de verdures.

També vam servir tres patés diferents per sucar-hi 'nachos' i torradetes, salmorejo amb llagostí i cons de brandada de bacallà amb ous de peix. Ja en platets individuals, caponata (amanida siciliana d'albergínia, una debilitat de la núvia) i calçots confitats amb salsa romesco i bacallà fumat.

Com a tapetes calentes, farcellets d'espàrrecs de marge amb cansalada ibèrica i croquetes de pastanaga amb maionesa d'espècies orientals, i els dos plats forts, medalló de rap amb gamba en salsa de marisc i melós de vedella (galta) al vi negre amb ceps.

Per refrescar els paladars abans del pastís, unes safates de pinya natural tallada molt fina i marinada amb mel i llima, una recepta molt senzilla de Ferran Adrià que sempre triomfa, i el pastís. La Marina va preparar per als nuvis el pastís que havien triat, un brownie de nous i gerds, i per acabar l'àpat amb els cafés, també els va fer un assortit de bombons.

un ofici dur

La de cuiner és una feina dura, ho sé i sempre ho he dit davant dels que creuen que és una feina amb glamur: la cuina profesional no té res a veure amb el que veiem a la televisió, està sotmesa a un horaris capgirats, no sempre està ben pagada, treballes quan la gent gaudeix de l'àpat, sempre a peu dret... però també pot ser gratificant, si t'agrada i si tens un públic receptiu i agraït com el que vam tenir nosaltres.

A banda de constatar totes aquestes coses que ja sabia, l'experiència em va permetre  comprobar coses que també intuïa però que no havia hagut d'afrontar mai, com preparar els escandalls de cada recepta; ajustar les compres perquè no sobri menjar ni en falti; regular els temps perquè no hi hagi esperes entre els plats, etc.

Tot just acabar, vaig dir i em reafirmo: serà un plaer repetir l'experiència, però no gaire sovint!

A l'hora del pastís també va venir l'Arlet a donar un cop de mà :-)