dijous, 15 de maig de 2014

tonyina amb pebrot fumat i germinats de porro, i amb ceba confitada amb salsa de soja



Ahir al vespre vaig fer tonyina, d'una manera improvisada: la Marina en tenia ganes i a la peixateria en tenien de vermella, de manera que en vam comprar quatre talls macos i em vaig imposar el repte de cuinar-los d'una manera nova i diferent. No ho vaig fer amb intenció de parlar-ne aquí, i ni tan sols tenia la càmera preparada, però quan em vaig adonar que el resultat de la prova havia quedat bo vaig pensar que potser valdria la pena explicar-ho i vaig fer unes fotos amb el mòbil.
També vam comprar quatre musclos i uns pebrots de Padron que, amb una amanida, van ser els entrants. Coses fàcils de preparar, i que es poden fer mentre enllestim els acompanyaments per la tonyina.
La millor manera que conec de cuinar aquest peix és marcat a foc fort en una paella amb molt poc oli, de manera que es cogui només l'exterior i l'interior quedi just escalfat, però cru. Més o menys allò que els japonesos anomenen tataki. Aquest cop, però, com que no podem menjar peix cru durant una temporada, el vaig coure una mica més, ben cruixent per fora i tendre per dins, tret del foc abans no es faci estellós.
El que no havia fer mai són els guarniments que hi vaig posar: d'una banda, ceba confitada, que és una cosa que m'agrada molt de fer per acompanyar carns i peixos de tota mena (ho he explicat amb calamarsets farcits, galtes, pop... ). La ceba la poso a sofregir en una paella amb una mica d'oli, quan comença a enrossir-se abaixo el foc i, quan hi ha perill que es cremi, hi vaig afegint aigua de mica en mica, fins que se l'ha begut, i així diverses vegades fins que la ceba es va estovant i la tenim al punt que volíem. Aleshores, normalment hi tiro algun vi (blanc, vermut...), però ahir vaig acabar amb un bon raig de salsa de soja, una variant ben fosca que vam comprar en un supermercat oriental de Barcelona, i que li va donar aquest color gairebé negre i li va aportar el punt just de sal sense haver-n'hi d'afegir.
A l'altre filet de tonyina lii vaig posar a sobre unes tires fines de pebrot fumat: no és cap invent estrany, al contrari, és pebrot escalivat, però escalivat de veritat, és a dir, fet al foc de llenya, a la llar de foc, fins que la pell és ben negra i cal rentar-lo després de pelar-lo per no deixar-hi ni una engruna de pell carbonitzada. Això li dóna una aroma i un sabor a fum molt agradable, per això n'he dit pebrot fumat i no escalivat, perquè malgrat que l'escalivat hauria de ser sempre fet al foc, el cert és que ara la majoria el fem gairebé sempre al forn.
Bé, doncs sobre el pebrot, que aportava un gust fumat deliciós al peix, hi vaig posar uns germinats de porro que vam comprar el dia abans i que sols tenen un gust de ceba molt fort, però que en una amanida, o en aquesta preparació, aporten un punt que arrodoneix el conjunt.
En fi, uns simples filets de tonyina vermella, tractats amb una mica de cura i guarnits per donar-los un toc diferent i sorprendre els comensals.

2 comentaris:

  1. Abans de res donar-te l'enhorabona per " no poder menjar cru durant una temporada" Ja ho he sospitat a la darrera entrada de la Marina al Tapa't - això d'haver de caminar menys-.
    I felicitats per aquest sopar tan magnífic.... però avui la tonyina és el de menys.
    Ptnts
    Dolça...
    Avui ho diré diferent : una abraçada a tots dos Glòria

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...