M'agrada aquesta foto, perquè m'agraden les fotos de plats amb coloraines, però sense el barroquisme exagerat que domina en les presentacions d'alguns restaurants que quan et porten el plat has de preguntar si el peix és sota el jardí, perquè allò més que un plat sembla un test, amb tantes herbes i flors.
M'agraden els plats senzills, però de sabors definits, clars, ben combinats, que entrin pels ulls i pel nas i es confirmin per la boca.
M'agrada la bona cuina, sigui d'aquí o d'allà, o de fusió, o ni d'un lloc ni d'un altre, però em cansa constatar que el món de la cuina cada vegada s'assembla més al món de la moda, que cada temporada canvia i si no renoves l'armari, et consideren antic. Però que no ho veieu que al final s'imposa el vintage, que tot torna i només es tracta de canviar el disseny cada temporada per vendre més, com les samarretes del Barça?
Perdoneu el rotllo, però m'ha sortit sense pensar-ho, perquè fa dies que estic una mica cremat amb moltes tonteries que veig en el món de la cuina i la gastronomia que no m'acaben d'agradar.
I només volia dir que m'agraden els plats amb colors, m'agrada cada vegada més el menjar autèntic, i la patata i col, a l'hivern, és un plat incommensurble. M'agrada amb cansalada (li vaig dedicar fa poc un article) i m'agrada la col (n'estic escrivint un altre per a Gastronosfera).
la recepta
La recepta, en aquest cas, no té gaire secret: tallem una col en quatre o vuit trossos i en traiem el tronxo més gruixut; la posem en una olla amb abundant aigua bullint amb sal i la deixem coure durant deu minuts. Mentrestant, pelem dues patates grosses, les fem a daus macos i els afegim a l'olla passats els deu primers minuts d'ebullició, i deixem coure fins que tot estigui a punt.
Mentrestant preparem la vinagreta, la mateixa que vaig fer per a la recepta anterior de turbot: amb una mica de paciència tallem a dauets ben petits escalunya (o ceba tendra, o de Figueres), pebrot verd, pebrot vermell i bulb de fonoll. Ho posem en un bol, ho salem, hi ho amanim amb un bon vinagre de xerès, no gaire, i oli d'oliva amb aroma de llimona, tres o quatre vegades més oli i que llimona. Remenem bé i reservem.
Quan la verdura estigui al punt, l'escorrem bé, l'emplatem i l'amanim amb la vinagreta de verdures a la llimona. No queda tan requetebona com va quedar amb el peix, però molt més que simplement amb un raig d'oli.
Ah! I la verdura que quedi, l'endemà la passem per una paella on hem fos cansalada, l'aixafem amb una cullera de fusta mentre l'anem fregint i l'enrossim donant-li forma de truita, tindrem un gran trinxat per sopar. O per un esmorzar de forquilla com els d'abans!
Doncs si Manel! Totalment d' acord amb tu! A mi m'agrada tot pero és veritat que certes modes primen massa l'aparença. Jo dec ser bastant antiga o vintage! Jeje!
ResponEliminahahahaha... marta, encara tenim sort, perquè ara tot el que sigui vintage està de moda!
EliminaA mi també m'agraden els plats que entren pels ulls i el nas però que, com t'ho dius, acaben confirmant-se a la boca. Perquè de vegades a la cuina s'intenta "disfressar" massa els plats i s'oblida la seva essència. Que de fet, és el més important.
ResponEliminaEn quant al plat, només puc dir que és perfecte per aquesta temporada. Excepcional.
Petons!
moltes gràcies, sandra. estic d'acord amb tu, el menjar, sense disfresses i així evitem enganys i decepcions.
Elimina