quins ous! (7)

ens fa vergonya dir que fem truites?

Ahir no tenia gran cosa a la nevera, havia de fer dinar per a mi i per als nens i vaig recórrer als ous per fer la truita que us explicaré més avall. Anant cap a la feina, havent dinat, pensava en la meva truita i en les truites en general i em vaig plantejar alguns dubtes que potser és oportú plantejar aquí. Pensava que en els blocs de cuina catalans, que són els que visito amb més freqüència, encara que darrerament els tinc una mica abandonats, la truita és una de les grans protagonistes... per la seva absència.
Essent com és aquesta una opinió que es pot contrastar fàcilment, la pregunta que és planteja immediatament només pot ser: és que ha baixat el consum d'ous i de truites? No recordo haver llegit cap notícia en aquest sentit, i en una ràpida enquesta entre companyes de feina, totes van coincidir a dir que no, que la truita segueix sent un recurs habitual a la cuina de les llars catalanes, un recurs més o menys suat, però ben habitual, segons que m'asseguren.
Aleshores, i un cop descartat que els que tenim un bloc, malgrat les nostres rareses evidents, tinguem tots costums culinaris allunyats de la realitat del nostre país, només puc concloure que la truita és un recurs vergonyant. En fem i en mengem, però no ho diem perquè és un aliment amb poc glamur.
Ep! Parlem-ne, d'això. La truita bàsica, la mal anomenada truita francesa, té una dificultat màxima si es vol suau esponjosa i no que sembli un fregall; és important com es baten els ous, el punt de sal, la temperatura de la paella, hi ha un munt de variants que fan que cada truita sigui diferent i que encaixi en la definició que li aplica la meva amiga Mai, i que em va fer molta gràcia: un ou cargolat.
Ja entenc que no es poden fer gaires posts parlant de la truita d'ou sol, de fet amb un paràgraf n'he tingut prou i m'he quedat sense arguments per seguir parlant-ne, però la cosa canvia si hi comencem a posar ingredients, ja siguin d'un en un o en nombre creixent. Cal cantar les excel·lències de la truita de ceba, de ceba i carbassó, d'albergínia, de carxofa, de formatge, de pernil, de gambetes?
Aleshores, per què no parlem més sovint de les variants que introduïm a les nostres truites? Per què les servim sigil·losament a les nostres famílies sense escampar-ho als quatre vents?
M'agradaria veure més sovint la recepta de la tradicional truita amb suc que fan a les comarques del sud, perquè la puguem copiar els que no en tenim tradició, i, a l'altre extrem, les propostes més agosarades que segur que més d'un i més de dos blocaires fan quan es tracta de barrejar els ous amb altres coses de menjar.
La meva aportació, petita, és aquesta truita de verdures amb gambes que vaig improvisar amb la nevera mig buida i que, per què no dir-ho, em va deixar més satisfet que moltes delicadeses que hauria pogut comprar si hagués tingut temps o poques ganes de provar coses.
Per fer-la, vaig picar ben petit, perquè també tenia pressa, pebrot verd i vermell, i els vaig posar a sofregir mentre picava ceba tendra, l'afegia, i preparava per afegir-hi és endavant, un porro picat. Un cop cuites les verdures, hi vaig posar un bon grapat de gambes pelades, sal i pebre, vaig deixar que es fessin una mica, no gaire, i vaig abocar la barreja en un bol on havia batut els ous. Ben barrejat i cap a la paella, a foc mitjà, perquè anés quallant la truita, primer remenant, després deixant que es fes la capa inferior fins al moment de donar-li la volta i deixar que s'anés fent per l'altra banda.
Particularment, la truita m'agrada pot feta, una mica bavosa, però com que hi havia els meus fills a dinar i les coses cruetes no els agraden pas gaire, la vaig deixar acabar de fer, sense, però, que quedés eixuta ni resseca, és clar. I, per anar bé, acompanyada de pa amb tomàquet, encara més clar!