història d'un esmorzar

A vegades hi ha decisions que et canvien la vida i quan t'atures a pensar-hi ni tan sols ets conscient de per què les vas prendre. Com la història d'aquest cuiner afeccionat, de malnom 'el generós' amb motiu del títol del seu bloc, que un dia va organitzar un senzill esmorzar a casa seva al qual va convidar cinc persones més...
El 9 de gener passat vam celebrar a Castellterçol una trobada d'escriptors de blocs de cuina que ja vaig tenir ocasió de ressenyar aquí, però que té una història paral·lela que es va gestar abans, que encara dura i que té com a punt central l'esmentat esmorzar.
La història d'aquest esmorzar arranca el desembre, quan vaig confirmar la data de la trobada i se'm va ocórrer que, com que la cita era a les 10 del matí, si trobava alguna 'víctima' podria organitzar un esmorzar a quarts de nou al meu nou pis, per aprofundir l'amistat amb què m'honoren alguns dels blocaires catalans.
Com que uns amics ja havien vingut, i una altra bona amiga va trobar que hauria de llevar-se massa d'hora per venir, només tenia clar que convidaria el Josep i la Glòria d'El cafè de nit, amb els quals havíem coincidit ja diverses vegades. L'esmorzar, la jornada que vam compartir i altres complicitats que hem anat establint em sembla que han fet créixer un apreci que crec que es mutu i que m'agradaria molt conservar i seguir incrementant.
A la meva taula només hi caben sis persones, de manera que quedaven tres places i rumiava a qui convidar quan una bona amiga virtual, amb qui encara no ens havíem vist mai, la Mai de Maiblog, em va enviar un correu per anunciar-me el seu entusiasme per la trobada i per dir-me que estava en contacte amb dues reusenques més per venir juntes: la Marta Padenous i la Glòria-Dolça de No tot són postres...
El destí m'ajudava sense saber-ho, i no m'ho vaig rumiar dues vegades: si no us fa mandra, m'agradaria que vinguéssiu a esmorzar a casa, els vaig dir. No els va fer mandra llevar-se de matinada, van venir a esmorzar i vam passar tots plegats una jornada molt i molt agradable. Sobretot per a mi, que vaig tenir ocasió de conèixer més la Marta i posar els fonaments d'una relació que justifica l'afirmació que he fet abans que un senzill esmorzar pot canviar la vida d'algú. La Marta és a qui vaig dedicar dies enrere un plat que porta el seu nom, i no crec que calgui dir res més per deixar clar que ella és, sens dubte, el fruit més preuat d'aquell dia tan important per a mi.
Gràcies a ella, he conegut Reus i he aprofundit l'amistat amb les altres dues reusenques, especialment amb la Mai, a qui procuro veure de tant en tant per fer-la petar una estona perquè és una gran amiga dels seus amics i sempre té un consell escaient quan li planteges algun dubte.

La Glòria és a qui he tractat menys, però és la que ha provocat aquest apunt. Aquesta matinada, quan he arribat a casa, he trobat un paquet que ha portat un missatger. L'he destapat amb nervis, perquè no en rebo pas habitualment, i a dins hi havia un regal molt especial: una panera amb ametlles, avellanes i pebrots de romesco de Reus, amb una detallada explicació de com preparar aquesta salsa tan típica del Camp de Tarragona i d'altres comarques veïnes.
L'enviava la Glòria amb una carinyosa explicació justificant que jo, "com a persona recentment, i esperem que llargament, agermanada amb el Baix Camp, has de ser coneixedor del romesco, del nostre romesco".
La Glòria sap que ja tinc l'oli de primera premsada que em va regalar la Marta, i sap també que la Mai, el dia de l'esmorzar, entre molts altres obsequis, em va portar aquest preciós morter de romesco que es veu a la foto.
No tinc excusa, doncs, per no preparar tan aviat com pugui (em sap greu, però no podrà ser fins la setmana vinent) una bona amanida d'escarola amb romesco, unes carxofes a la brasa, unes faves o altres plats que fins ara feia amb romesco de conserva, i que ara hauré de recrear. I prometo reproduir per a tothom la recepta de la Glòria.
Val valdre o no va valdre la pena llevar-se d'hora per rebre a casa aquesta colla d'amics?
Em sembla que poques vegades un gest de modesta generosistat com és convidar a esmorzar s'ha vist tan recompensat com en el meu cas. Gràcies a tots per venir i per quedar-vos d'alguna manera a la meva vida i sobretot, permeteu-me que faci una excepció, gràcies Marta!