dimarts, 15 de maig del 2012

quina carpanta que tenia, el pobre!

La Marina i la Clara ens proposen en l'Enfogona't d'aquest mes receptes relacionades amb els còmics. Vaig dir que hi participaria, és clar, però no ho tenia tan clar, perquè no sóc excessivament afeccionat als còmics, i pensava que em costaria de trobar un tema. Fins que un dia, parlant-ne crec que era a la feina, una companya em va donar la solució: alguna cosa relacionada amb el Carpanta.
Em va semblar ideal perquè el personatge està lligat indissociablement al menjar, i perquè el seu nom era una paraula molt comuna abans i que ara sento molt poc, carpanta, que vol dir ni més ni menys que gana, però una gana exagerada, gairebé insaciable.
El Carpanta amb majúscula és un personatge de còmic de quan encara no existien els còmics i no eren més que historietes il·lustrades, ja que va néixer el 1947 a la revista 'Pulgarcito' de la mà d'un dibuixant anomenat Escobar. En aquella època jo segur que no llegia historietes, ni res, i encara em faltava temps per fer-ho, però el personatge va durar i força anys després sí que vaig conèixer-lo, no recordo si a la mateixa revista o al TBO. Sigui com sigui, el nom i el personatge em van quedar gravats, sobretot perquè el pobre home, que era el que ara anomenaríem un 'homeless' i vivia sota un pont, tenia una gana que el feia córrer i sempre apareixien dibuixades unes aromes en forma de fum que seguia com un perdiguer amb el nas aixecat i que l'acabaven ficant sempre en embolics.
Pel que recordo, el seu somni recorrent era això que he cuinat per a aquesta ocasió, un pollastre sencer fet al forn. En els dibuixos no s'aprecia, és clar, ni com estava fet, ni si estava farcit o no, ni l'acompanyament: només el pollastre, fumejant, al qual la majoria de vegades no aconseguia clavar queixalada, encara que ho sembli en la il·lustració adjunta. Per això n'he fet una versió lliure, respectant, això sí, que el pollastre estigui sencer i desprengui fum i una olor que alimenta, com aquest:


La manera de preparar-lo no té cap complicació: netegem bé el pollastre, el salpebrem per dins i per fora, i el posem en una safata que pugui anar al forn; el reguem amb un raig d'oli.
Amb el forn escalfat a uns 200 graus o més, en poca estona se'ns començarà a torrar la pell, el girarem perquè es faci pels dos costats i, al cap de mitja horeta, posarem tot al voltant unes verdures, les que vulguem, que en el meu cas van ser patates, ceba, pastanaga i albergínia, tot amb la seva sal, i una mica de farigola; també vaig tirar un raig de conyac per sobre l'au.
Amb mitja hora més estarà fet el pollastre, que haurem de tornar a girar entremig una altra vegada perquè quedi ben rosset per totes bandes.
Imprescindible: servir-lo a taula fumejant! I brindar, per què no?, per una utopia ben ingènua: que ningú més hagi de passar gana com el Carpanta.

24 comentaris:

  1. Gràcies per participar! Ens ha deixat amb la boca oberta... tot i que no sé si prou per a fer-hi cabre aquest troç de pollastre... he he.

    ResponElimina
    Respostes
    1. no, el pollastre no hi cabria pas... és un plaer participar en les vostres iniciatives :-)

      Elimina
  2. Fantàstic, ja tens raó que el carpantisme ha desaparegut de la societat... de moment. Que tal com pinta la cosa igual torna la versió del segle XXI :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. em sembla que desgraciadament és una tendència que torna...

      Elimina
  3. Mmmmm no sé jo si al pas que anem, no acabarem tots com Carpanta. Desitjo fermament que es quedi en un comic.
    Una concurs molt original i una proposta molt maca pels aficionats al TBO (jo mateixa).

    ResponElimina
    Respostes
    1. la convocatòria és maca, sí, i sobre això de com acabarem, no sé pas què dir-te... :-(

      Elimina
  4. No, si jo sóc carpanta i clar, una bona mossegada no la deixaria de fer a aquest pollastre...

    ResponElimina
    Respostes
    1. jo també sóc carpanta d'aquests, sara maria, dels altres millor que no n'hi hagi

      Elimina
  5. Quina pinta i quina foto tan xula amb el fum i tot!
    Qui pogués ser carpanta...
    Petons
    Sandra

    ResponElimina
    Respostes
    1. bé, no sé si m'agradaria ser carpanta, excepte per endrapar el pollastre, però sí que podem gaudir (i crec que gaudim) d'una bona carpanta!

      Elimina
  6. Crec que aquesta versió hauria tornat boig al propi Carpanta!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. segur, perquè al pobre carpanta no li costava gaire embogir per un pollastre!

      Elimina
  7. És cert! Ja no recordava els comics del Carpanta! Has tingut una idea molt bona i el pollastre fumejant és simplement sensacional! Enhorabona!

    Eva

    ResponElimina
    Respostes
    1. ja fa anys, que el llegíem, oi? gràcies pel comentari :-)

      Elimina
  8. Quins records.... i ell tenia un amic que es deia Protasio que vivia en una bóta si mal no recordo... Em feia peneta el pobre carpanta quan a darrer moment es quedava quasi sempre sense menjar.

    Sempre que rosego la pell del pernil em ve al cap una vinyeta en que mentre ell intentava rosegar-la, en una bobolla, el dibuixant mostrava el gran pernil que ell imaginava... I és veritat que molts cops em ve al cap...

    Salut Manel..!

    ResponElimina
    Respostes
    1. mira, no me'n recordava del protasio! ja veig que eres bon lector del carpanta, ben diferent dels còmics actuals, oi?

      Elimina
  9. També m’agradaria ser Carpanta, però nomes per cruspir-me el pollastre.
    Ta quedat una foto espectacular amb el pollastre fumejant.
    Una abraçada

    ResponElimina
  10. Boníssim. Pel personatge, per la tria de la recepta, per la recepta i per les fotos, el fum és l'aroma cap al Carpanta!

    ResponElimina
  11. M'encanta la recepta i m'encanta que participis a l'Enfogona't! Un petonet, Manel ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Manel, com t'ho curres,el pollastre tot dauradet amb el fons fosc per que es veja el fumet; perfecte!. Volia dir-te que jo al contrari que tu sempre he sigut afeccionat als comics, tebeos els deiem llavors.
      Però al carpanta no l'he pogut tragar mai, no per el personatge en si que segons m'han donat a entendre després era una trista metàfora inspirada en la fam que passava molta gent a la postguerra, sino perquè sempre acababa perdent, sempre amb el pollastre fora de les mans.
      En eixe sentit de petit sempre em volia semblar a un personatge que sortia a les historietes del capitan trueno, el qual li deien Goliath. Aquest si , aquest després de triomfar en l'aventura acababa menjant-se
      (i açó es molt impotant)entre les mans, una bona cuixa de senglar o algo paregut.Adeu...

      Elimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte