dijous, 14 de juny de 2012

entrepà de pebrots, espàrrecs i anxoves amb salsa romesco

Com cantava Miguel Ríos, "vivo en la carretera" i paro poc a casa, i quan hi sóc, és per poca estona i sempre mirant el rellotge, de manera que tot sovint acabo fent-me un entrepà per dinar per falta de temps per a res més. O per mandra, altres vegades, o perquè prefereixo dedicar l'estona a alguna altra cosa... el fet és que menjo més entrepans que abans. Això sí, intento que siguin com a mínim diferents cada dia, i que no siguin sempre d'embotits o formatges, que tampoc no es tracta de disparar el colesterol!
Un entrepà de verdures, per exemple, és una bona alternativa, i permet múltiples variacions. De fet, sempre m'ha agradat posar unes verdures a la planxa entre dues llesques de pa, o bé, per a entrepans freds, rodanxes de tomàquet i fulles verdes combinades amb pernil dolç i formatge per exemple. I alguna salseta, això sí, per amorosir el pa i potenciar el gust de les verdures.
L'entrepà que em vaig fer dimarts mentre contestava alguns correus i preparava les coses per marxar a treballar em va agradar particularment, per això el porto aquí, a part que em serveix per justificar la parrafada i, alhora, participo en l'Engogona't 3, el repte que proposen cada mes la Marina i la Clara als seus blocs Tapa't de tapes i Quins fogons i que aquest juny està dedicat a receptes que portin blat... com aquest entrepà.
Vaig fer servir un pa de farina de blat amb segó de civada, del tipus xapata, i vaig untar les dues cares amb salsa romesco, de pot una altra vegada, encara que em renyin les meves amigues de Reus que en el seu moment em van ensenyar com fer "l'autèntic" romesco i em van fornir l'estri (el morter) i els ingredients necessaris per a fer-lo a casa, amb la recepta que ja vaig explicar aquí.
Entre llesca i llesca, uns espàrrecs verds a la planxa, una bona làmina de pebrot vermell i un pebrot verd partit per la meitat, tot fet també a la planxa. I, per acabar, un element prescindible, però que combina la mar de bé amb el romesco i les verdures: uns filets d'anxova que li van donar el punt saladet que a mi m'agrada.

dilluns, 11 de juny de 2012

un arròs amb suc vingut del gel... perquè jo m'ho mereixo


el principal aliment del món (55)

Quan, per la raó que sigui, et sents apàtic i amb poques ganes de fer res, l'afecció a la cuina també se'n ressenteix, normalment no tens gaire gana, i encara menys, ganes de posar-te a cuinar. Almenys, això és el que em passa a mi. Fins que un dia, de sobte, aquesta apatia desapareix tota sola, o amb l'ajuda inestimable d'algú que te la pot fer desaparèixer, i aquell dia, que anant bé haguessis menjat qualsevol cosa feta de qualsevol manera, sense cura ni interès de cap mena, de sobte recuperes el teu autèntic jo i decideixes preparar-te un plat de diumenge. Perquè sí, perquè t'ho mereixes. "Porque yo lo valgo", que diuen els castellans.
Només hi ha un problema, i és que quan estàs apàtic tampoc compres amb alegria, i quan obres la nevera decidit a preparar-te un arròs per llepar-se els dits, resulta que fa més pena que les arques del Banc de Grècia. Però, com que encara estàs de pujada, valent, tanques la porta de dalt del frigorífic, obres la de baix i en comencen a treure coses que t'ajudaran a aconseguir el propòsit de dinar com un rei. Ni que sigui com un rei grec destronat.
El congelador d'un gastroblocaire, almenys el meu, ve a ser com l'armari de les espècies i condiments diversos del mateix espècimen, un lloc on hi ha de tot, si bé no necessàriament força, però sí suficient per a preparar una cassoleta per a dues persones.
La meva idea inicial va ser fer-me la fideuada de romesco que tinc explicada aquí, i que, pels testimonis que he anat rebent, és una de les receptes més cuinades pels seguidors d'aquest bloc, i una de les que estic més satisfet, perquè és fàcil de fer, pot ser econòmica i el resultat és magnífic. Però a mesura que anava examinant els calaixos del congelador, vaig anar canviant d'opinió i vaig acabar improvisant un arròs amb tot això que vaig rescatar del gel: gambes, sípia, trompetes de la mort, rossinyols, carxofes baby, favetes i brou de gambes. Juntament amb una mica de ceba, pebrot verd i pebrot vermell frescos, tomàquet concentrat de llauna i romesco de pot.
Com que l'eufòria a vegades és passatgera, i s'acostava l'hora de dinar, vaig optar per un descongelat ràpid dels productes submergint-los tots en un bol amb aigua calenta, de manera que en poca estona vaig poder fregir les gambes en una cassola amb oli d'oliva; les vaig retirar i en aquest oli aromatitzat hi vaig posar a sofregir la ceba i els pebrots ben picats, després la sípia tallada a daus regulars, i, finalment, els rossinyols i les trompetes. El darrer pas va ser posar-hi una cullerada de postres de tomàquet concentrat, i un parell, més generoses, de salsa romesco, que pot ser feta a casa o, com en aquest cas, de pot. De conserves Ferrer, per exemple, que m'agrada força.
Ja només queda abocar el brou a la cassola, esperar que bulli, tirar-hi l'arròs i esperar un quart llarg, procurant que el gra no es begui tot el líquid, i afegint-n'hi si es dóna el cas perquè el resultat sigui un arròs caldos o, més aviat, amb suc, que tampoc no m'agraden aquells arrossos que semblen sopa d'arròs.

dilluns, 4 de juny de 2012

quan el plaer de menjar és multiplica per molt...

Hi ha poques coses quotidianes que donin tant de plaer com el bon menjar, en això segur que hi estem tots d'acord, almenys els que veniu per aquí, perquè és clar que no hi veniu per afició als cotxes o a la cria de coloms. 
Però pensava avui, ben d'hora ben d'hora, després d'esmorzar això tan senzill que us explicaré ara, que aquest plaer es pot duplicar, o triplicar com en aquest cas, sense gairebé ser-ne conscients, sense grans despeses, sense cap luxe, només per un altre concepte de la proximitat.
Menjar productes de proximitat, que sabem on s'han collit, qui se n'ha cuidat, dóna una garantia i una satisfacció que no trobem consumint-ne de vinguts qui sap d'on, però no és sobre això que reflexionava després d'esmorzar, amb un somriure a la cara. Us explico l'esmorzar i ho entendreu més bé.
M'he menjat unes senzilles llesques de pa torrat amb iogurt grec ensucrat a sobre i melmelada de carbassa. Tan senzill com això.
El pa, però, l'havia fet jo a casa, amb la panificadora, perquè no en sé massa, de masses, però quan em faig el pa, em sembla més bo que no pas si l'hagués comprat.
El iogurt era de La Fageda, la cooperativa de la Garrotxa que elabora llet i derivats, especialment iogurts, i que fa una extraordinària tasca socials d'integració de persones minusvàlides a través del treball; fa poc va demanar a uns quants blocaires que col·laboréssim amb ells preparant receptes amb els seus nous iogurts grecs, cosa que ha estat un plaer. I una satisfacció afegida, col·laborar amb una empresa com aquesta.
I la melmelada. Al plus del pa fet a casa i del iogurt de qualitat i d'origen admirable, s'hi afegia la melmelada. De carbassa, que no n'havia menjat mai. La carbassa me la va donar el meu pare del seu hort, que ja sabeu que aquí sovint cuino coses que cultiva ell, i de carbasses mai no me'n falten i les faig servir per decorar, primer, i després per menjar.
Aquest cop, però, no me la vaig menjar jo, li vaig regalar a una amiga que sabia que en gaudiria tant o més. I en va fer melmelada, un pot de la qual va venir cap a casa. No n'havia menjat mai, ho confesso, però evidentment sabia que m'agradaria, venint d'on venia; el que no em pensava és que m'agradaria tant.
A vegades, el plaer de menjar es multiplica per dos, o per tres, o per molt...

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...