paradís de pollastres i carxofes... i avions!

El Delta del Llobregat, a la zona del Prat, podria ser un petit paradís, perquè en un tres i no res deixes enrere l'aglomeració de gent, les muntanyes de formigó en forma de blocs de pisos, i passes a una zona agrícola molt rica que arriba fins a la platja. Podria ser un petit paradís, i segurament ho és per als habitants del Prat i d'altres municipis de l'àrea metropolitana, però a mi no m'hi busqueu. Perquè, malgrat que té molts punts en comú amb un altre delta que m'encanta, el de l'Ebre, aquí la tranquil·litat i el paisatge es veuen alterats, amb una freqüència increïble, pel soroll infernal dels avions que es dirigeixen a les pistes de l'aeroport del Prat.
Que no m'hi busqueu no vol dir que allà no s'hi pugui viure, perquè hi ha uns animals que hi estan totalment acostumats i no en fan ni cas, del pas constant d'avions a escassos metres d'alçada. És clar que els entesos diuen que no són animals gaire intel·ligents, al contrari, i el soroll no impedeix que es desenvolupin i es converteixin en un dels tresors gastronòmics del nostre país: els pollastre de pota blava del Prat.
Per promocionar aquesta espècie autòctona, l'Associació de Gastronomia i Turisme organitza aquest mes de març, per quart any consecutiu, les "Jornades gastronòmiques de pota blava i carxofa Prat", en les quals 23 restaurants de la localitat ofereixen durant aquest mes de març menús que van de 20 a 25 euros amb receptes que tenen com a protagonistes els dos productes emblemàtics del parc agrari del Prat.
Per segon any, els organitzadors ens van convidar a un grup de bloguers gastronòmics a una sessió de cuina per aprendre algunes maneres de tractar aquests dos productes, i després de dinar vam poder visitar una granja de pollastres, la granja Torres.
Manuel Torres, propietari de la granja i president del consell regulador de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Pollastre i Capó del Prat, ens va ensenyar les instal·lacions i ens va explicar les característiques que fan tan especial i apreciat aquest animal, ben diferent dels pollastres de granja més habituals, començant pel preu, uns 14€ el quilo, però, sobretot, per la qualitat de la seva carn, de color i sabor intens i textura més forta, rica en proteïnes i baixa en greixos gràcies a la seva alimentació i a la cria en semillibertat, que requereix coccions més llargues. Els pollastres no són sacrificats abans de les 17 setmanes, i si són galls o capons, tenen fins a un any de criança.
A la granja Torres, els ous fecundats els envien a incubar a Tarragona, perquè la vibració dels avions que creuen constantment el cel en faria malbé molts, i un cop incubats, els pollets tornen a casa per a la criança. Curiosament, quan han nascut el soroll ja no els afecta, i la veritat és que no feien ni cas del xivarri que cada pocs minuts feien els avions en passar ben a prop dels nostres caps i les seves crestes. Quan seran grans, tornaran a Tarragona per a ser sacrificats en un escorxador de la Riera de Gaià. Manuel Torres ho justifica perquè diu que les comarques de Tarragona són la capital de l'avicultura catalana, per això allà és on es troben les millors instal·lacions tant per incubar com per sacrificar els animals.
Si en teniu ocasió, proveu, ni que sigui un cop, aquest pollastre tan especial; tant és que siguin de raça blanca com de raça lleonada (rossos), la carn d'aquests animals juga en una altra divisió.
Ho vam poder comprovar amb les elaboracions que ens van explicar Susana Aragón, cuinera del restaurant pratenc Ona nuit, i Joan Figueres, del Sinfonía. Van comptar amb la inestimable col·laboració de Joan Ribas, pagès, president de la Cooperativa Agrícola del Prat, que es va presentar amb una caixa de carxofes acabades de collir per explicar-nos algunes característiques d'aquesta flor tan especial.
Ribas sap encomanar la seva passió pel producte que cultiva i del qual es produeixen al Delta del Llobregat cap a mil cinc-centes tones, 700 d'elles als camps dels membres de la cooperativa.
Aquestes carxofes tan tendres, simplement arrebossades amb tempura i fregides breument, estan delicioses, molt més, pel més gust, que no pas en altres preparacions que vam poder tastar. Però igual de bones, o potser no tant, que preparades tal i com se les menja el mateix productor: crues, tallades a grills fins, i amanides amb oli i vinagre... una delícia.
Pel que fa al pollastre, Susana Aragón en va portar uns quarts posteriors confitats en oli d'oliva, a 70º C, durant tres o quatre hores; davant nostre, els va marcar en una paella calenta per enrossir-los abans de servir-los, regats amb un fons de carn del mateix pollastre. Amb aquesta cocció, la carn queda melosa i tendra, es desfà a la boca, a l'hora que té una fina capa cruixent per fora.

Ja he fet la prova a casa confitant durant més de tres hores un pollastre de corral més assequible i el resultat ens va agradar molt; ben aviat ho explico.