el principal aliment del món (65)
El color taronja o carbassa em deu agradar, perquè no és pas la primera vegada que faig un plat amb aquest color (vegeu aquest salmó), i d'arròs de colors també n'he fet (dos de vermells, un de verdures, botifarra i sobrassada i un fumat amb pop i musclos), però no en recordo cap de carbassa. O sigui que ja tocava.
Suposo que em devia inspirar en les galtes de porc a l'estil àrab que vaig publicar la setmana passada, o potser simplement volia fer un arròs vegetal, sense gaires greixos, i volia que alhora fos gustós i diferent, no un simple i a vegades avorrit arròs de verdures. I avui m'hi he posat a preparar-me'n un plat per dinar.
Primer de tot he preparat un brou vegetal amb porro, api, ceba i pastanaga, i després m'he posat a fer l'arròs, com si fos un risotto: en un cassó de costats alts hi he posat a sofregir, amb oli, pastanaga i carbassa tallades a daus no gaire grossos, i quan s'han estovat una mica i he afegit porro picat, no gaire i ben poca estona, perquè de seguida es crema.
Ho he salat i de seguida hi he tirat l'arròs, l'he ben remenat amb les verdures i hi he posat les espècies: mitja culleradeta de cúrcuma, comí i curri fumat, i una mica menys de pebre vermell i pebre negre. Ho he remenat bé i de seguida hi he abocat un parell de cullerots del brou vegetal, que també havia salat.
Ja només quedava anar remenant i afegint-hi brou quan l'arròs s'assequés, fins que quedés cuit. Quan m'ha semblat al punt, he apagat el foc i hi he afegit una culleradeta de mantega, no massa, però suficient per fer el mantecato típic dels risotto.
M'ha agradat, perquè és un arròs molt diferent del que estem acostumats, no és ni com els que fem aquí ni com els que farien en alguns països orientals, perquè no hi he posat ni fruita seca ni fruita dolça, com farien en alguns llocs. Això sí, m'han d'agradar els gustos intensos i exòtics per al nostre paladar, i els contrastos, perquè el punt picant dels pebres contrasta amb la dolçor de la carbassa.
Aquest el repetiré.
Ostres, m'apunto el toc de la taronja, el vull provar! Una abraçada
ResponEliminaJo faig una sopa/crema que n'hi dic sopa taronja pels colors de la carbassa, la pastanaga i el toc de taronja, m'encanta la versió arrossera!!!
ResponEliminaColor de vida!
ResponEliminaCompartim l'agrat al color taronja, jo també m'apunto!
ResponEliminaFaré aquesta recepta sens dubte, segur que està més que bona, que la carbassa i la pastanaga ens tornen bojos!!!
Que bé!
Felicitats per aquest fantàstic rissoto, espero que l'hagueu gaudit!
Si et vols passar per el nostre blog, encara som molt novells, però mica en mica ens anem animant. No deixis de passa-hi i dir-hi la teva! És important per nosaltres!
Una abraçada!
No cuino massa amb carabassa, encara que darrerament aquest color s'està apoderant una miqueta de la meva cuina, és el que té que de sobte aparegui un "carabassot" de més de set quilos per casa ;-)
ResponEliminaAvui no sé si em faries massa feliç... però com que hi ha gustos per a tot i dius que la repetiràs segur que deu merèixer bona nota aquest arròs... per cert, el 65!!!
PTNTS
Dolça
El taronja és el meu color preferit, i els gustos intensos m'agraden, o sigui que amb aquest arròs segur que em lleparia els dits! Una abraçada!
ResponEliminaQue bo!! m'encanta el color que li dóna la carbassa, i el toc de les espècies.
ResponEliminaPetonets
Mmmm tan senzill, i té una pinta... Taronja, color de canvis i innovació! Per cert, el curri, és casolà?
ResponEliminaNo sé si cuinar segons els colors deu dir alguna cosa dels cuiners!! si és així, ets optimista i alegre?
ResponEliminaHavia vist crema de taronja i pastanaga però en un risotto em sembla una combinació d'alló més original.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies per participar a Memòries.