divendres, 28 de febrer de 2014

un arròs de peix, o una faula amb 'moraleja'


el principal aliment del món (68)

Hi havia una vegada una parella de bloguers o blocaires... estava temptat de començar així, perquè us vull explicar una història, una mena de faula amb moraleja final, que dóna sentit a aquest arròs, o més ben dit, a aquest post, que no en tindria si no fos pel seu caràcter d'exemple d'un determinat capteniment.
A casa som molt de reciclar i procurem no llençar mai res (estic parlant de la cuina), sense que això vulgui dir que siguem candidats a aquell programa que fan a la tele en el qual es veu que apareixen persones o parelles supergasives, o superagarrades, com diríem al meu poble. No, és una altra cosa tan senzilla com que de petits, en un ambient potser encara influït per les conseqüències d'una guerra no tan llunyana i d'una llarga postguerra, ens van ensenyar que és molt lleig llençar el menjar. I l'experiència i el sentit comú ens ha fet veure que aquesta és una bona pràctica no només en època d'escassetat pròpia, sinó sempre, perquè d'escassetat, al món, sempre n'hi ha, i molta.
La faula moral no anava en principi cap aquí, o sigui que miraré de tornar a la sendera. Un dia, al principi del blog, ja vaig fer un post titulat no llencéssiu pas mai una salsa en el qual lloava, com he fet després moltes vegades, les bondats de la reutilització a la cuina de les salses i sucs que ens sobren quan cuinem. Per un sentit d'estalvi, en part, però sobretot perquè se'n pot treure un gran profit i ens poden estalviar molta feina.
Ara, que tinc la sort de viure amb una cuinera més bona que jo, que té una imaginació i una sensibilitat que em supera amb escreix (mireu sinó aquest post), d'una banda tinc menys ocasions per cuinar, perquè si cuinéssim sempre tots dos sí que hauríem de llençar el menjar o no passaríem per la porta, però de l'altra és una circumstància magnífica per aprofitar sinèrgies i posar idees i coneixements en comú.
Dilluns, la Marina va preparar un lluç a la basca, ben diferent del lluç en salsa verda que faig jo a vegades, i la veritat és que li va quedar molt bo. Hi havia dues racions de lluç, però més cloïsses, més ou dur i més suc del que volíem o podíem menjar, i en va quedar per l'endemà. Aleshores li vaig suggerir que cuinar unes carxofes i afegir-les a les cloïsses, i així ho va fer, de manera que dimarts vam gaudir d'un altre plat magnífic per sopar.
No és pas que no tinguem gana, al contrari, però va quedar encara una mica de salsa i unes quantes cloïsses, i ho vaig guardar en un bol perquè se'm va ocórrer què en podia fer. A més, per al lluç a la basca, havia preparat un brou amb el cap i les espines, i n'havia quedat; també tenia la carn de les galtes i el clatell del peix, que la Marina, com també faig jo, havia tret i guardat amb el brou sobrer.
La salseta tenia una bona base de sofregit de verdures, i el brou, i el sabor del lluç i les cloïsses: què se'n pot fer d'una joia així? Atipar-se de sucar-hi pa o fer el més natural del món, convertir-lo en la base d'un arrosset. Aquest va ser el meu dinar l'endemà de l'endemà: un arròs boníssim que ara us explico com el vaig fer, perquè amb molt poques variacions ens pot servir per aprofitar moltes altres coses. Com faré jo avui mateix amb un altre plat que tinc guardat a la nevera i que també reciclaré en un arròs. Us ho explicaré en un pròxim post.
Per fer aquest arròs de peix, primer vaig posar mitja ceba picada a sofregir en una cassola amb oli calent, i quan començava a enrossir hi vaig afegir un all picat, vaig remenar una mica i hi vaig tirar l'arròs, remenant bé perquè s'anés impregnant del sofregit. Després hi vaig posar una culleradeta de cafè de carn de nyora i una de tomàquet concentrat, vaig donar-li un parell de voltes i hi vaig abocar un raig de vi blanc. 
Un cop evaporat el vi, vaig afegir a la cassola el brou de lluç calent, vaig anar remenant fins que se'l va beure i aleshores hi vaig afegir la salseta, amb una mica d'aigua, la necessària per acabar de fer l'arròs. Quan va estar al punt, hi vaig posar el peix esmicolat i les cloïsses que quedaven i abans de servir-lo vaig deixar reposar uns minuts l'arròs tapat.
Ja veieu que és un plat d'aprofitament; el reciclatge permet aquestes coses, imaginar plats, combinar ingredients, jugar a la cuina, en definitiva.
I aprofitar una cosa que tots hauríem de tenir, que és un petit fons de nevera; per exemple, un potet de carn de nyora o un de tomàquet concentrat, que ens eviten haver de fer un llarg sofregit quan no tenim temps, i donen sabor i color als nostres plats. O julivert picat embolicat en petites porcions per quan, com en aquest cas, ens ve de gust acabar els plats amb un toc verd.
Aprofitament, reciclatge, imaginació, diversió, fons de nevera... plaer. Plaer de cuinar i de gaudir menjant. I plaer de compartir, perquè de l'arròs només me'n vaig menjar la meitat, l'altra és en un tàper que algú es menjarà avui a la feina per dinar. De fet, bona part del mèrit és seu.

10 comentaris:

  1. Jo també sóc de no llençar res de menjar. I mira de fet ahir vaig dinar uns canelonsd'espinacs (de La Sirena, però sense baixamel, que tinc per si em corre pressa preparar un dinar) amb una salsa de pebrot que m'havia sobrat fei temps quan vaig fer uns peborts del piquillo farcits de brandada.
    I a mi també va passar el tema de les cloïsses: http://esquanmenjo.blogspot.com.es/2013/02/del-malbaratament-seques-amb-cloisses.html

    ResponElimina
  2. Ha donat de si el primer sopar, a casa també reinventem.
    Bon cap de setmana
    Muas

    ResponElimina
  3. Sóc seguidora del bloc, felicitats ! Jo també ho aprofito tot, sucs de carn desgreixats, verdura per fer truites, ve de la meva mare i també de classes de cuina que ens ho recomenaven molt. No podem llençar res, i menys avui dia, per dignitat i perquè surten uns plats tan bons! a vegades superen els inicials.

    ResponElimina
  4. Doncs, per a ser un "arròs de reciclatge" fa una pinta deliciosa. M'ha agradat molt tota eixa reflexió sobre el fet d'aprofitar i re(aprofitar) el menjar. A casa tampoc no llencem el menjar i sempre evitem que el que ens sobra es tude. Trobe que és una bona filosofia de la solidaritat quan hi ha persones al món que ni tan sols no tenen l'imprescindible per a sobreviure-hi. Salutacions

    ResponElimina
  5. A vegades de la manera mes inesperada surt un plat bonísim! Petons

    ResponElimina
  6. Em trec el barret davant els plats de reciclatge que ens has explicat... i l'arròs resultant exquisit!!!
    Potser és l'edat, l'educació rebuda, el que sempre vaig veure a casa de petita o no sé què però aquí mai llencem res tampoc!!!

    Ptnts
    DOLÇA

    ResponElimina
  7. Em trec el barret davant els plats de reciclatge que ens has explicat... i l'arròs resultant exquisit!!!
    Potser és l'edat, l'educació rebuda, el que sempre vaig veure a casa de petita o no sé què però aquí mai llencem res tampoc!!!

    Ptnts
    DOLÇA

    ResponElimina
  8. Em trec el barret davant els plats de reciclatge que ens has explicat... i l'arròs resultant exquisit!!!
    Potser és l'edat, l'educació rebuda, el que sempre vaig veure a casa de petita o no sé què però aquí mai llencem res tampoc!!!

    Ptnts
    DOLÇA

    ResponElimina
  9. El menjar no es llença, però encara menys si es tracta d'una bona salseta o uns sobrants d'un plat excel·lent. Perquè d'aquí, i amb les idees d'un bon cuiner (entengui's Manel, of course!), sotirà un plat per llepar-se'n els dits!!!!
    Petons

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...