dissabte, 4 de juliol del 2015

gambes a la planxa (en memòria del meu pare)

La vida és injusta i cruel a vegades, i s'acarnissa amb els que menys ho mereixen, amb els que han estat bons, i no els premia amb un traspàs plàcid sinó que els reserva una agonia llarga i lenta, fins que la mort esdevé un alliberament.
Dimecres va morir el meu pare fruit d'una cruel malaltia, i des de molt abans ja tenia al cap aquest article recordatori, perquè li devia, perquè entre les moltes coses que em va ensenyar, probablement també em va ensenyar a apreciar el menjar, que és el que m'ha portat i justifica escriure aquest blog.
El meu pare, el David, va néixer a Castellterçol, a la mateixa casa on ha mort 86 anys després; va néixer abans de la guerra, la que no necessita majúscules ni més precisions perquè ha marcat tant la història de la gent del nostre país que no calen més definicions. I néixer abans del 31 vol dir passar tres anys de guerra i molts de postguerra, vol dir viure misèries i privacions, vol dir viure una vida marcada.
Al meu pare li agradava menjar, no amb el delit i l'excés que la misèria va provocar en molta gent, perquè el pare no era home d'excessos, era un home moderat en tot i com que primer era la seva família, ell només es permetia alguns capricis de tant en tant, quan la situació seva i la del país es va anar normalitzant.
Però li agradava menjar, i sovint ho compartia amb mi, que sóc el fill gran. Per exemple, quan els dissabtes em duia a Granollers al metge, que durant molt de temps va ser sovint perquè quan no tenia un all tenia una ceba. Si per l'hora anava bé, quan arribàvem en autobús, perquè mai no va tenir cotxe, em duia a esmorzar al mercat, que ell ja sabia que és un lloc de fiar i on sempre es menja bé. Allà li agradava demanar uns calamars a la romana que per mi encara tenen un record insuperable, potser per això difícilment en demano mai enlloc.
Home de poble de l'interior, tenia el porc, les verdures molt a prop, però a ell també li agradava molt el peix, una sarsuela era un plat de festa major. I sempre l'hem associat, potser al final de manera una mica exagerada, amb el gust per les gambes. Alguna vegada que baixava a Barcelona s'ho feia venir bé per tenir una estona per escapar-se a algun dels xiringuitos de la Barceloneta a menjar-se un platet de gambes. Segurament recordo especialment un d'aquests locals perquè a vegades també m'hi va dur, El Rey de la Gamba.
A casa sempre ha cuinat la mare, una bona cuinera que m'ha ensenyat moltes coses, però que sempre ha dit que no li agradava la cuina. Tot i així, se n'ha fet un tip, de cuinar, i els meus fills, els seus néts grans, són dels que poden presumir que els macarrons, o l'arròs, ningú els fa tan bons com l'àvia. Ni jo, és clar. Però el pare gairebé sempre es feia el sopar, perquè volia coses que potser la mare no li feia, una mica de botifarra negra, cansalada, coses que probablement no li convenien gaire.
També es cuidava de plats que no entraven en el menú habitual, com els cargols. S'encarregava de purgar-los, coure'ls i preparar la vinagreta en la qual, assegut a la seva falda, em va ensenyar a sucar els cargols després de treure'ls amb cura de la seva closca amb l'ajuda d'un escuradents. Igual que, també assegut a la seva falta, sucava galetes amb vi dolç (suposo que molt rebaixat amb sifó), cosa que ara seria impensable, com és impensable donar pa amb vi i sucre als nens, i jo també n'havia menjat.
Els seus néts grans el recordaran com el rei del vermut o l'aperitiu. Encara que la mare fes un dinar suficient o fins i tot copiós el diumenge, ell a última hora sempre treia la bossa de patates, les escopinyes, les olives i la llonganissa. Els nens esperaven aquest moment i sempre tindran la imatge de l'avi inclinat sobre la taula tallant rodanxes molt fines de llonganissa. Agafava l'autobús i se n'anava a Moià a fer els seus encàrrecs, però sempre amb temps per passar per Ca la Isabel a buscar una llonganissa, o dues, perquè a mi me n'havia regalat sovint, i imagino que als meus germans també. A casa, els meus fills es delien per 'la llonganissa de l'avi', ben sequeta, tallada molt fina.

Quan em vaig fer gran vaig tenir ocasió de cuinar per ell gambes i moltes altres coses, tot i que sempre es resistia a venir a dinar a casa perquè no volia molestar, preferia convidar-nos a casa seva. Els darrers mesos, quan ja no sé si ho podia apreciar, i en tot cas, no m'ho podia dir, sovint he preparat per a la mare platets que amb gambes i que després fossin fàcils de triturar, perquè ell també en pogués gaudir.
El meu pare no va ser un gurmet ni molt menys un foodie, perquè era un fill de la postguerra, senzill, treballador i honest i tot això li hauria semblat una collonada. Simplement, era un home que sabia apreciar el menjar i en gaudia, sabia què és passar necessitats i el valor de tenir assegurat el plat a taula cada dia, era un home moderat que no s'excedia en res, ni menjant, ni bevent. Però li agradava fer les dues coses i segurament, entre tantes altres coses, també li dec haver-m'ho ensenyat.
Espero que allà on sigueu, pare, tinguin unes bones gambes per a vos!

26 comentaris:

  1. Manel, t'acompanye en el sentiment!! Has fet un post preciós. Tenir un pare com el teu: "senzill, treballador i honest" és una gran sort. A més de totes les altres qualitats humanes que li destaques. Les pèrdues ireparables com aquestes fan un forat a l'ànima. Ànims i que el seu record vos alimente sempre. Rep una abraçada afectuosa de part meua i d'Oreto.

    ResponElimina
  2. N´estic segura de que estaria molt orgullós de tú.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Doncs si tito Manuel, segur que l'avi allà on sigui s'estarà llepant els dits!
    M. i M.

    ResponElimina
  4. Un bon homenatge al teu pare, el que escrius em recorda molt la meva mare, de la mateixa generació. Han patit de tot, i sortosament molts d'ells van poder crear una família.
    El meu condol per a vosaltres, us ha deixat el millor, l'amor per la vida!

    Abraçada

    Anna

    ResponElimina
  5. Un buen homenaje Manel a tu padre y siento la perdida y mas que no fuera rápida y me imagino que le toco sufrir.Leyendo me has recordado mucho también a mi padre que también murió el pasado 6 de Junio a los 89 años y también tuvo una vida muy parecida a la que describes de tu padre, eran de una generación que les toco de todo.
    Ánimos
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sabia, Miquel, t'acompanyo en el sentiment. Va ser una generació molt marcada però van saber superar totes les adversitats per nosaltres.
      Una abraçada!

      Elimina
    2. Miquel llegeixo també les teves paraules de pèrdua tant sentida. Em sap molt de greu. Una abraçada en mostra de condol ❤️

      Elimina
  6. Preciós, un abraçada forta per tu, per la Marina i per l'Arlet. M'has fet recordar els darrers dies de mon pare, dies en que vaig voler fer-lo gaudir dels meus platillos perquè ell, com el teu pare, també gaudia amb el menjar. Petons.
    Àgata

    ResponElimina
  7. Quin record mes maco cap al teu pare, una abraçada molt forta a tots. Un petó

    ResponElimina
  8. Ho sento, de veritat. Però tenir un pare aixi es una gran sort i tots els records de que en parles, molt mès encara.El teu escrit deixa veure com l'estimes, com has estat criat, com el troves a faltar. Maravelloses paraules.

    ResponElimina
  9. Emotiva entrada Manel. Lamento la seva pèrdua i cel.lebro tot el que et va ensenyar i que tu ens trasmets a nosaltres a traves del teu blog. Una abraçada ❤️ Glòria

    ResponElimina
  10. Del que n'estic ben segur es que per molt que busqui i volti mai trobaré una sangría com la que feia el pare els diumenges d'estiu. I que sempre, sempre que en tasti una em recordaré d'ell remenant amb la cullera de fusta mentre rebia els elogis de tots els comensals de la taula.

    Gràcies per l'article.

    David

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, David, la seva sangria era insuperable. Estic content que t'hagi agradat l'article.

      Elimina
  11. Ho sento molt Manel! Es un homenatge molt bonic, segur que el teu pare era una gran persona. Molts ànims!! Aquests records mai s'obliden.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  12. be, jo no soc gaire d' escriure, passo per el teu blog, m' el miro , en gaudeixo i poques vegades he comentat, avui no ho vilia deixar passar, m' has emocionat, m' has fet pensar amb el meu de pare, fa 14 anys que va traspassar i segons el que fem de menjar el tinc ben viu. has fet un bon homenatge no tant sols al teu pare sino a molts pares nostres. gràcies per el retrat i rep el meu condol.

    ResponElimina
  13. Bonic homenatge del que segur es sentiria orgullós, ho sento Manel, una abraçada !!

    ResponElimina
  14. Manel. M'has emocionat molt. T'envio tot el meu suport. I pensa que els records gustatius ens apropen als nostres, als que hi son i als que han marxat. El teu pare segur que estava molt orgullós de tu i estic segura que sempre serà viu als vostres cors. Una abraçada molt forta.

    ResponElimina
  15. Manel, el més sentit condol. Jo encara tinc la sort de poder gaudir del meu pare que ja te 92 anys.
    M'ha agradat molt el teu relat.
    Salut,
    Pepin

    ResponElimina
  16. Manel ho sento molt. A mi em va passar similar l'agost passat amb la meva mare.
    Abraçada.
    Montse

    ResponElimina
  17. quant amor trasmeten les teves paraules........una forta abraçada

    ResponElimina
  18. Manel, em sap molt greu llegir això. Molts ànims!

    ResponElimina
  19. És que cuinar també és una manera d'expressar emocions. Cuinant els hi diem a la gent del nostre voltant com són d'importants per a nosaltres. Ànims!
    Anna

    ResponElimina
  20. moltes gràcies a tots. m'ha fet molta il·lusió que em diguessiu que us sentiu reflectits en aquest escrit i que us ha fet pensar en el vostre, de pare. gràcies pels comentaris i el suport!

    ResponElimina
  21. Manel acabo de llegir l escrit.
    Com molt bé has dit , sovint la vida s acarnissa amb qui menys s ho mereix però ha viscut envoltat uns fills, néts i esposa que l han estimat molt. Ha marxar ple d amor i amb el reconeixement d haver us transmet que la felicitat es troba en les petites coses del dia a dia. Mentre el teu pare el recordeu amb les coses que li agradaven o amb el que deia, sempre estarà viu entre vosaltres.
    Una forta abraçada per a tots.

    ResponElimina
  22. Manel aquest anònim sóc jo, l anna serra. No m havia adonat que havia de possar el nom.

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte