diumenge, 20 de juny del 2010

macarrons per lluitar contra els elements

Desgraciadament hi ha un estereotip cada vegada més estès que associa la pràctica del ciclisme amb el dopatge i les pràctiques il·legals per millorar el rendiment. S'associa, és clar, als ciclistes professionals o als que volen ser-ho, però la gent no fila gaire prim fins a l'extrem que els cicloturistes ens trobem a vegades que per la carretera ens increpen i ens diuen de drogoaddictes cap amunt.
Jo no sé què fan els altres, però per la majoria posaria la mà al foc que utilitzen el mateix mètode de dopatge que jo: uns bons plats de macarrons. I coca-cola, i fruita seca, i plàtans contra la rampa, i pastes dolces... acumular tantes calories i tants hidrats de carboni com puguis per afrontar les a vegades duríssimes condicions que et trobes damunt la bici. Com les d'avui, que he pogut anar trampejant gràcies als macarrons gratinats amb bacó i xampinyons que em vaig fer ahir per dinar i que us explico més avall.
Amb la meva colla ciclista cada any correm unes quantes marxes del circuit català de llarga distància i del circuit dels Pirineus, però des de fa cinc anys tenim una cursa fixa que no ens perdem si no és per causa de força major, cap al 20 de juny: la Ruta Pirinenca de les Tres Nacions, amb sortida a Puigcerdà, travessant la Cerdanya cap a la Seu d'Urgell, travessar Andorra cap a França pel port d'Envalira, uns quilòmetres per França a través el port de Puymorens, baixada cap a Bourg-madame i Llívia per tornar a Puigcerdà. 150 kilòmetres amb el port d'Envalira al mig, 30 km de pujada amb un desnivell mitjà superior al 5%, el més alt dels Pirineus, a 2.400 metres d'alçada. Avui, l'infern a la terra.
La previsió ja avisava de forts vents arreu i nevades a les cotes altes dels Pirineus, per això ja hem anat preparats amb roba més d'hivern que d'estiu, però ningú esperava el que hem trobat, perquè molta gent anava amb equipació totalment estiuenca.
De Puigcerdà al kilòmetre zero d'Andorra, durant 70 km., el vent fort, el pitjor enemic del ciclista, no ha parat de castigar-nos, obligant a una despesa extra d'energia que saps que pagaràs tard o d'hora, perquè dalt de la bici el malbaratament dels recursos és un luxe que molt pocs es poden permetre. En girar per afrontar les primeres rampes del port d'Envalira semblava que el vent ens donava un respir, però ha estat un miratge: ha tornat, i acompanyat, ben aviat, de pluja, una pluja que no costava gaire d'endevinar que més amunt era neu. Neu el 20 de juny, amb vent fort del nord, amb una sensació tèrmica sempre per sota zero, no és la millor manera d'afrontar un gran port com aquest, amb rampes que arriben a més del 9% de desnivell. Un calvari, ho ha definit el meu company Dome, un calvari d'aigua, neu i vent, de fred que se't fica a dins, que et fa desitjar que s'acabi al preu que sigui, que t'obliga a anar baixant la velocitat fins a 10, 9, 8 km/h mentre poc a poc vas passant companys més esgotats que tu, o menys desitjosos d'arribar a dalt, sense mirar-los a la cara, per no veure com pateixen i perquè no vegin ells el sofriment que portes escrit a la cara. Això els que no giren cua directament i se'n tornen per on han vingut.
Encara trobes un moment per treure la càmera i fotografiar el paisatge esplèndid, nevat, dels cims on neix el riu Valira, majestuosos, blancs de la neu que cau des d'ahir i que a tu se't va dipositant sobre els guants, sobre el paravent, sobre les sabates. Fa estona que t'has tret les ulleres perquè estaven plenes d'aigua i neu i el vent juga, es riu de tu, i ara et fica les petites i dures volves de neu pels ulls, ara es gira i te les fa entrar per les orelles, ara s'atura un moment i contraataca de front i gairebé t'atura en sec, mentre tanques els ulls per protegir-los.
El calvari que deia el Dome és un calvari que ens hem buscat, és cert, perquè ningú ens obliga a llevar-nos a quarts de cinc per sortir a les vuit a córrer una cursa que cada any és dura, perquè la muntanya sempre et reserva sorpreses en aquesta època. Però mai com aquest any.
Serres les dents i arribes al cim, i l'ànima et cau als peus quan els organitzadors et diuen que s'ha suspès la cursa, perquè el termòmetre marca 2 o 3 gras sota zero, i la baixada cap al Pas de la Casa és molt perillosa a causa del fred i del vent. No ho entens, però en els deu minuts que passes buscant refugi en una benzinera amb el terra gelat les mans se't glacen, i quan et diuen que has de baixar fins a la frontera del Pas, que allà et recollirà un autocar, t'espantes perquè no pares de tremolar i no pots pujar a la bici, les mans balbes no et permetran frenar en una baixada amb pendents del 8 i el 9%, amb el vent picant de costat, i en aquestes condicions el més fàcil és que caiguis. Però baixes, després de 100 kilòmetres com dimoni que no en puguis fer 10 més, és una baixada tensa amb l'ai al cor, sense notar-te les mans, i per sort arribes a la frontera, deixes la bici on pots i intentes ficar-te a les casetes dels guardes amb dotzenes de ciclistes més que tremolen com pollets.
T'expliquen que han hagut d'aturar la cursa perquè les ambulàncies no donaven abast a atendre ciclistes morts de fred, amb hipotèrmies i lipotímies, i el perill d'accident era molt gran.
Després d'esperar i esperar et ve a buscar un bus que et porta a Puigcerdà, si estàs de sort, amb la bicicleta al maleter; sinó, ja et pots preparar a esperar estona que un camió la reculli i te la baixi, com el Miquel, que s'hi va estar fins a les set.
Mentrestant, intentes contactar per telèfon amb els companys que no són amb tu, amb el Manel, que anava més endarrere. És la primera marxa que venia amb nosaltres i segurament serà la darrera en molt de temps. Amb el Jose i el Miquel, que anaven més endavant i s'han trobat igual, només que el Jose ha preferit arriscar-se i ha aconseguit arribar pels seus propis mitjans, desoint els consells dels organitzadors que sí que hem escoltat més de 500 corredors.
Amb l'escalfor de l'autocar recordes la il·lusió que tenies de fer un bon resultat per dedicar-lo a la persona que saps que et trucarà per interessar-se com ha anat; la il·lusió per millorar aquest any el temps de l'any passat, d'aconseguir un diploma de plata, perquè enguany et trobes més bé i en millor forma que altres anys, tot i que aquesta setmana no t'has pogut concentrar gaire ni preparar-te com caldria, ni descansar prou.
Això sí, l'alimentació sí que l'has cuidat, això no pot faltar si no vols quedar-te pel camí.
macarrons gratinats amb bacó i xampinyons

De fet, la dieta ideal per a un esportista, especialment per un de resistència com és un ciclista, no pot incloure qualsevol pasta, sinó que, per anar bé, aquesta ha d'estar acompanyada amb ben poques salses i, per tant, ben pocs greixos. Però per un cuiner aficionat fer pasta amb un raget d'oli és gairebé un pecat, i més si tens la filla a dinar a casa, que si li presentes així, te la tirarà pel cap. Posats a fer, ja en fas una bona plata, perquè en tingui també l'Aleix per sopar.
Per això, ahir per dinar vaig fer aquests macarrons. La pasta es bull com sempre, amb força aigua salada el temps que indica el fabricant o fins que estigui gairebé al punt, que després anirà uns minuts al forn. Mentrestant, en una paella posem a coure bacó tallat a quadrets, i uns xampinyons ben macos, també tallats, amanit-ho tot amb una mica de sal i oli d'all i julivert.
Quan la pasta és cuita, l'escorren, la tornem a l'olla, hi aboquem el sofregit de bacó i xampinyons i una quantitat escaient de la salsa de tomàquet que sempre, sempre, hem de tenir feta a casa, que no costa de fer i que ens pot salvar de qualsevol compromís. Una salsa feta amb ceba i all fregidets, tomàquet ratllat, sal, sucre i espècies al gust, per a mi, generalment, julivert, orenga i alfàbrega.
Remenem els macarrons perquè es barregin bé amb la salsa, els aboquem a una plata que pugui anar al forn i els cobrim de formatge ratllat per posar-ho tot a gratinar. Si voleu un plat més potent, poseu per sobre dels macarrons una beixamel i el formatge. I que aprofiti.
Ah... això sí! Molt important: l'endemà heu de sortir a pedalar unes quantes hores, sinó, més val que us feu una verdura bullida.

15 comentaris:

  1. Sempre que veig ciclistes per la carretera pense el mateix: "Quina força de voluntat. Jo no ho faria". Sobretot quan els veus pujant costeres impossibles, amb una calor que et mors o, pel contrari, amb un fred que pela... Conec un senyor d'uns 70 anys que fa ciclisme des de fa més de trenta anys, llaurador, sanot, i que es troba molt i molt bé gràcies a la bicicleta. Ell sempre em diu: "Xiquet, si no fera bicicleta, la panxa ja no em deixaria vore'm els collonets"(perdó per l'animalada, però és que ho diu així!!!). Pel que fa als macarrons, els trobe sensacionals. Més encara, si els fas pensant en els fills. Ara, la reina de la pasta a casa és Oreto. A ella sempre li queda al punt. Jo sempre solc coure-la massa. Salutacions
    Francesc ("A la taula i al llit")

    ResponElimina
  2. Estimat Manel, quan de temps..M'en alegro que estiguis bé. De veritat que la gent us diu aquestes cosses...no m'ho puc creure...jo penso quina força de voluntat!! Però suposso que hi ha gent per tot..

    Molt bona aquesta recepta.

    Petons
    Núria

    ResponElimina
  3. Ostres Manel, ha estat durillo això oi?, tot i que ets un professional i un home dur.
    M'imagino que dur ha estat, jo que vaig fer dies enrera els colls-Miralpeix, vaig quedar morta i no és res, i tu fent tot això!
    Felicitats i endavant!
    Salut,

    ResponElimina
  4. Tota la il.lusió que hi havies posat per fer una millor marca que l'any anterior...però tranquil que estic segura que l'haguessis fet!
    I els macarrons tenen una pinta...!!! Avui verdura eh? je je je!
    Ptnts

    ResponElimina
  5. No soc ciclista, però el vent l'he trobat aquest cap de setmana als Pirineus francesos i era brutal. Heu patit molt, segur, perque espantava ja anant amb el cotxe... així que en bicicleta ufff.

    Endavant amb els macarrons i força per a la propera, que els ciclistes ja ho teniu això: us creixeu amb les adversitats.

    ResponElimina
  6. a ca vostra només es deu parlar de bicicletes ... i de menjar pel ciclisme ;) Un plat consistent :)

    ResponElimina
  7. Tito Manué, no hagues estat millor fotre't un bon carajillo per passar el fred!
    Martines.

    ResponElimina
  8. Qui ho havia de dir que havia de nevar la vigília de l'estiu...? Deu n'hi do, quina pallissa de bicicleta; això sí, amb el dòping de tota la vida: una bona carregada de macarrons :-)

    ResponElimina
  9. Aquests macarrons aixequen l'ànim a qualsevol!

    ResponElimina
  10. Manel,

    Segur que després de totes aquestes adversitats va ser reconfortant tornar a casa!.

    Doncs res, a preparar-se per a l'any que ve, però potser no cal que mengis macarrons cada dia, perquè encara falta un any !!

    ResponElimina
  11. Mira que hi ha pocasoltes pel món! ni cas, que molts també sabem com és de voluntariós i esforçat el ciclisme!

    Aquest macarrons tenen una pinta que reviscolarien un mort, i en prenc bona nota que mai els he menjat així.

    Molts petons! i molt bona revetlla!

    ResponElimina
  12. Ostres, quina cursa més dura! Realment les condicions que us vau trobar són mes pròpies de l'hivern que de l'estiu... Si la cursa amb bon temps ja és prou dura, m'imagino que així devia ser una odissea!
    Coincideixo totalment amb tu: el millor dopping és sens dubte un plat de macarrons com aquest, je je je...

    ResponElimina
  13. La propera vegada que feu aquesta cursa m'avises, i a Puigcerdà us puc oferir una miqueta de refrigeri per agafar forces!
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  14. francesc, a mi em passa com al teu amic llaurador, "si no fera bicicleta..."

    núria, és veritat que fa temps que nó estàvem en contacte i no portem una temporada gaire activa al bloc, però no deixo d'admirar les teves coques propostes dolces i salades. gràcies pel comentari!

    carme, moltes gràcies, però de dur res, només és que quan fas una cosa de gust i perquè t'agrada molt, costa menys d'afrontar les dificultats.

    gràcies per la confiança, marta, saps que sí que em feia il·lusió pel que explico en el post, però la temporada encara és llarga.
    un petó.

    òscar, vas veure el vent que feia? a vegades no et deixava ni avançar. gràcies pels ànims!

    clídice, des ser l'única que coneixes els dos germans, i sí, quan ens veiem, solem parlar de bicicletes, però amb la resta de la família ho evito si puc, perquè tampoc no és qüestió de carregar.

    martines, ja saps que no m'agrada el cafè, però si me l'haguessin ofert, bé prou que me l'hauria pres!

    surfzone, pas poc que ens ho pensàvem, trobar tanta neu i vent i fred... aquest any el temps trany!

    illetapitita, ja veus com ens dopem, eh? jejeje

    glòria, cada dia no, però gairebé, que a banda de les curses hi ha els entrenamentes entre setmana i les sortides llargues dels dissabtes, i cal tenir les reserves d'hidrats sempre plenes!

    la quinta de luculus, gràcies per les teves paraules, sort que no tothom que ens troba per la carretera enstoca la botzina!

    gemma, la pasta va bé, però les teves postres també aporten una bona quantitat d'energia, eh?

    dolça, no recordava que hi tens casa, l'any vinent no pots faltar a la sortida a les 8 del matí davant de l'hospital, eh?

    ResponElimina
  15. ah! i perdoneu les pèssimes fotos, però tenia la càmera en modus macro i entre la boira, el fred i la neu ni me'n vaig adonar!

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte