dijous, 27 d’agost de 2009

teulades i teules

Sempre m'han atret les teulades, les teulades i les teules; de petits ens hi enfilàvem, abans en un poble això era possible. Més tard, mentre estudiava, treballava en una empresa que, entre d'altres coses, instal·lava antenes de televisió; ara no podria ni posar-hi un peu sense que em rodés tot.
A casa els meus pares és un segon pis, però els darrers 22 anys he viscut a peu de carrer i havia perdut la perspectiva de les teulades. Ara tinc la possibilitat d'anar a viure en un àtic situat al lloc més alt del poble, i aquests dies, visitant la que podria ser la meva nova llar, he redescobert l'encant de les teulades. Les construïdes fa poc, com la de l'ajuntament, amb les seves teules de color més vermellós i disseny modern, no m'agraden gaire, estan totes senceres, encara no s'han mogut de lloc i no tenen rastre de verdet com les antigues.

Però també veig teulades amb molta més història, com la que va resguardar de la pluja l'Enric Prat de la Riba igual que avui la teulada del davant de l'àtic protegeix un colom de la pluja d'una tarda d'agost.La majoria són teulades antigues castigades per la pluja i el vent, el sol, la neu i el gel; algunes de les seves canals van perdre fa temps la línia recta, tenen teules escantellades i d'altres, com esquitxos, delaten reparacions més o menys acurades, però en general amb els anys han guanyat en color i en presència, i en les cases senyorials de la plaça major tenen extensions notables, com camps ondulats llaurats fa anys amb solcs irregulars.
La teulada que rodeja l'àtic és força recent, tres o quatre anys només, i està feta amb les teules clàssiques del país, però fa poc que van sortir de la bòbila, són noves i ben alineades,
formen línies rectes i perspectives de les que m'agrada fotografiar, que contrasten vivament amb les seves veïnes, que li mostren com serà d'aquí a uns anys.

diumenge, 23 d’agost de 2009

festa de foc

A Castellterçol estem de festa major, i com sempre, la nit del dissabte és nit de foc, els Diables de Castellterçol converteixen el centre de la vila en un infern de soroll, de llum i de color. És un espectacle que procuro no perdre'm mai, abans amb l'Aleix i ara amb la Lara, que amb els anys ha anat evolucionant del terror a un temorós respecte.
Ben tapats, cada any ens atrevim a endinsar-nos una mica més sota les carretilles que porten els diables i que escupen les seves guspires sota els incauts. Encara no passem sota els arcs pirotècnics que munten als carrers més estrets per sotmetre els més temeraris a una autèntica dutxa de foc, però tot arribarà.
El que més m'agrada, però, és la plasticitat de l'espectacle, els quadres que dibuixen en la foscor la trajectòria de les espurnes. Per això m'emporto sempre la càmera i procuro participar i alhora fotografiar la festa.
Enguany, el començament va ser especialment emotiu amb la projecció a la paret de l'ajuntament d'un muntatge de fotografia, vídeo i so dedicat al malaguanyat Josep Tomàs, un noi que ha deixat molts amics al poble, també entre els diables i els seus companys en diverses aventures musicals.

dissabte, 22 d’agost de 2009

poble nou (2)

En el darrer post em van quedar algunes fotos a l'arxiu i, com que faig unes minivacances de la cuina (cuino, però res de nou que valgui la pena ressenyar aquí), segueixo amb la sèrie del nou barri on treballo i la seva transformació, en les mateixes tres seccions del post anterior.

un balcó, sisplau

Els grans edificis de superfície plana i línies rectes, també es poden veure distorsionats reflectits en els veïns de davant.


Això sí, tots tenen en comú les seves finestres petites i sense sortida, que reclamen a crits un balcó per respirar.


entre el vell i el nou


en construcció

dilluns, 17 d’agost de 2009

poble nou (1)

La meva empresa (bé, la meva no, la que em dóna feina) s'ha traslladat al Poble Nou. No ho diuen així, diuen que hem anat al districte tecnològic del 22@, on s'està construint un 'clúster de la informació', que no sé ben bé què és però sona molt important.
A mi m'ha servit, però, per conèixer un barri de Barcelona que pràcticament desconeixia. Fns ara, amb prou feina coneixia L'Aliança del Poble Nou, perquè en la meva etapa de periodista polític, sovint hi feien actes electorals, però aquest mes d'agost he començat a fer passejades que m'han permès intuir la complexitat d'aquest barri històric de la ciutat.
Nosaltres estem a quatre passes de la Diagonal i de la plaça i el centre comercial de les Glòries, la torre Agbar i els moderns edificis que es construeixen al voltant. Tot plegat, dic, a quatre passes caminant cap a l'oest, perquè caminant cap al nord, la realitat encara és ben bé tota una altra. A dues cantonades tenim la rambla del Poble Nou i, al seu voltant, la zona residencial del barri, la vella i la nova que poc a poc va ocupant solars d'antigues indústries. Una zona plena de vida que contrasta amb els carrers dels edificis alts i moderns, sense botigues ni comerços, encara amb pocs bars, i gairebé desert en aquesta època de vacances i tot l'any quan tanquen les oficines.
Caminant cap a l'est, el panorama empitjora: s'alternen solars buits, ocupats antigament per tallers, fàbriques i magatzems, amb solars que encara sostenen les antigues naus industrials, entremig de les quals, sorgeix de tant en tant un bloc de pisos: en algunes illes, les naus han estat enderrocades i només queden els antics habitatges amb les parets mitgeres nues, esperant nova companyia.
I grues, moltes grues i maquinària de construcció que poc a poc va omplint els solars buit amb edificis nous, generalment alts, amb molt de vidre i cap ni un balcó. Edificis tots diferents, però iguals: una entrada a l'aparcament subterrani, una altra entrada amb vigilant, arc de seguretat i torn d'accés. I algun hotel del qual surten turistes despistats que no acaben d'entendre ben bé on han anat a parar, perquè surten i al voltant no tenen res, no hi ha trama de ciutat, han de marxar cap al mar o anar a buscar el metro per fugir a altres zones més turístiques de la ciutat.
Diumenge, l'últim dia que vaig treballar abans de començar les vacances, me'n vaig endur la càmera per fotografiar aquest barri que està sorgint de les cendres de l'antic Poble Nou. Ara no serà un poble, ara serà un districte tecnològic, el 22@, una ciutat del futur que, almenys formalment, ha mantingut alguns aspectes del seu passat en les noves construccions. El que no sé és què passarà amb aquests antics blocs d'habitatges, ara solitaris, quan al seu costat s'hi hagin instal·lat els més moderns i intel·ligents edificis de Barcelona. I què serà del sense sostre que, un carrer més avall d'on treballo, ocupa dues voreres amb els seus carrets, el seu matalàs i la seva cadira, perquè quan toca el sol en una banda, es pot posar a l'altra i així no passar calor.

Si em vaga, publicaré aquí, encara que potser un bloc de cuina no sigui el lloc més escaient però és l'únic de què disposo, algunes de les fotografies que vaig fer ahir, i les que pugui fer al setembre, agrupades sota tres etiquetes: "un balcó, sisplau", "en construcció" i "entre el vell i el nou".

un balcó, sisplau

Els nous edificis del barri, de Glòries/Diagonal en avall, són tots diferents però tenen moltes coses en comú: són alts i estan recoberts d'acer i vidre, com el gran tòtem de la zona, la torre Agbar, i, sobretot, no tenen balcons. Són plans, o, com a molt, estan recoberts amb diverses estructures de vidre o plàstic, però els seus ocupants no poden (no podem) treure el cap per la finestra o sortir a prendre el sol ni la fresca. Són (som) presoners i alguns tenen les finestres una mica obertes, com si cridessin demanant una sortida, una mica d'aire, com peixos fora de l'aigua boquejant.











Altres, menys afortunats encara, no poden ni intentar-ho, empresonats com estan per panells plàstics o directament embolicats amb una mitja gegantina o un immens sedàs, com si l'arquitecte hagués volgut protegir la seva obra tant dels que hi vulguin entrar com dels qui en vulguin sortir.


entre el vell i el nou


Algunes de les noves construccions han aprofitat, totalment o en part, els vells magatzems i naus industrials, que exhibeixen els seus càlids i humils maons restaurants en contrast amb els freds materials dels estirats gratacels.


divendres, 14 d’agost de 2009

espagueti amb bròquil i botifarra negra

 
Aquest estiu faig molts plats de pasta, als nens els agrada molt i amb una simple amanida poden fer un àpat complert; a més ajuden a mantenir carregats els dipòsits de carbohidrats tan necessaris per a la pràctica esportiva. Avui he fet aquests espagueti amb bròquil verd i botifarra negra.
Del bròquil, un cop bullit, només n'aprofitem les puntes de les flors, que fan com unes boletes, i la resta el podem aprofitar per fer una crema o menjar simplement amanit amb oli. Un cop integrades a la salsa, les boletes s'enganxen als espagueti i els donen un aspecte que pot recordar salses verdes com el pesto.
La pasta també l'hem de bullir a banda, i mentrestant en una cassola hi posem oli i mantega a escalfar mentre tallem unes quantes làmines finíssimes d'all, que sofregirem uns instants abans de tirar-hi la botifarra tallada a trossos, deixem que es desfaci una mica i hi posem les puntes de bròquil i un grapat de formatge parmesà, remenem bé i ja hi podem abocar els espagueti perquè s'impregnin de verd abans de servir, acompanyat de més formatge per a qui en vulgui.

dimarts, 11 d’agost de 2009

la cuina dels menuts (10)


deliciosa llengua

Els lectors d'aquest bloc saben de la meva debilitat per la llengua, no només per l'idioma que ens permet aquesta comunicació, sinó per la llengua física d'alguns animals. Per exemple, la de vedella, una de les millors carns que es troben al mercat, o la de porc; aquesta debilitat s'estén a la resta dels anomenats 'menuts': peus, galtes, tripes, capipota... Tot plegat, productes que no fan goig a molta gent, entre ells algunes lectores habituals, però aprofitant que sé que són de vacances, en torno a parlar.
Ahir vaig comprar un parell de llengües, en aquest cas de porc, i aquest matí, abans de sortir amb la bici, les he rostit tal com ja vaig explicar aquí, amb herbes i escalunyes. Me les volia menjar així mateix, jo sol, perquè a casa, si saben que és llengua, no la volen ni tastar. Però a l'hora de preparar el dinar, se m'ha acudit que podia intentar dissimular-la amb una bona presentació a veure si aconseguir enganyar algú perquè estava segur que, si la tastava, li agradaria. Només he tingut èxit amb el meu fill gran, que, tot i que no l'he pas enganyat, ha tastat les tres preparacions i li han agradat. Les dones de la casa s'han resistit a tastar cap d'aquestes preparacions que, mal m'està el dir-ho, estaven ben bones.
En un plat, he preparat la llengua simplement rostida amb herbes i escalunyes, filetejada i presentada amb les cebetes i una mica de suc per sobre. En un altre, hi he posat la mateixa llengua filetejada fina amanida amb una vinagreta de mostassa antiga, feta amb mostassa, oli, vinagre i pebre negre; a l'hora de servir, hi he posat també una mica de sal maldon per sobre. Finalment, mentre rostia les llengües he preparat una salsa de tomàquet amb un sofregit de ceba i all i abundant tomàquet triturat, sal i sucre, que he deixat coure tapat a foc suau durant més d'una hora i al final he perfumat amb julivert i orenga. He posat unes cullerades d'aquesta salsa en una cassola de fang i unes rodanxes una mica més gruixudes de llengua i ja he tingut a punt la tercera preparació, amb salsa de tomàquet.

diumenge, 2 d’agost de 2009

a sobre del pa (11)

llesquetes amb ensalada de llagostins

Quan faig alguna llesqueta o el típic pastís d'estiu i hi poso una barreja d'enciam, ou dur, tonyina, olives, etc., amalgamat amb una salsa tipus maionesa, els meus fills em diuen que sóc un xef farsant i que els dono 'bocadèlia'`, que és un preparat que venen per untar a sobre del pa. La veritat és que no l'han tastat mai, però d'aquestes barreges que faig en diuen així perquè els encanten i suposo que em volen fer enfadar donant per fet que si és bo, no pot ser fet a casa.
La Lara ha fet avui aquest comentari quan ha vist aquestes llesquetes amb ensalada de llagostins, i ha corregut a agafar-ne una no fos cas que m'enfadés i enretirés la plata.
Aquestes llesquetes no tenen gaire secret i han quedat bones com a entrant. He fet servir unes llesquetes de pa de xapata Lu, i a banda he preparat l'ensalada picant ben petit una mica d'enciam i llagostins cuits. També hi he posat unes quantes tàperes, unes olives farcides i una mica de pinya, tot picat també ben petit.
Per amanir la barreja, he agafat els caps dels llagostins i els he pespremut sobre un colador, i el suc resultant, l' he barrejat amb maionesa, de manera que ha quedat com una salsa rosa amb un gustes de llagostí ben bo.
A sobre les llesquetes hi he posat unes cullerades d'aquesta barreja, uns trossets de llagostí i de pinya i una mica de salsa, i ho he empolsinat amb julivert picat.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...