cruixent de cansalada???

La noia ha agafat unes llesques de cansalada tallada fina i les ha posat a la paella, fins que s'ha fos el greix i ha quedat una rosta ben rossa: un tros de cansalada cruixent, com cal. Però la noia no havia dit que estés enrossint cansalada ni fent cansalada cruixent, sinó que ha deixat anar, com la cosa més natural, que preparava un cruixent de cansalada.
El cruixent havia de servir per arrodonir un plat que no m'ha semblat gaire reeixit, una crema d'ametlla, moscatell i cansalada, i el presentava avui en el programa 'Cuines' de TV3 la cuinera d'un restaurant ubicat en un petit poble del sud, de nom curiós i premonitori: 'Nou Moderno'. La recepta que va presentar ahir anava coixa del mateix peu, també era una actualització d'una recepta tradicional amb algun toc de modernitat. Un toc que, en el cas de la crema amb cansalada, es quedava en el nom d'aquesta darrera vianda: cruixent.
Això m'ha fer recordar una reflexió que ja he fet altres vegades, potser fins i tot aquí mateix: la fina frontera que separa l'avantguarda de l'esperpent, la originalitat de la imitació; la creença, tan estesa, que amb el nom n'hi ha prou, com si el nom fes la cosa, i que refent una carta simplement posant-hi noms llargs, o exòtics, o amb termes que han fet fortuna entre els cuiners estrellats, n'hi ha prou per vendre com a nou i actual allò que no n'és pas.
Llegint les cartes dels restaurants, cosa a la qual sóc força aficionat i que faig sempre que en tinc ocasió, sovint em sento com si em venguessin una casa, tant li fa que sigui nova o rehabilitada. Amb moltes cases noves quedes enlluernat per la façana, per les línies rectes del conjunt, pels materials moderns emprats per fer les baranes o les finestres, però un cop a dins, si t'ho mires bé, t'adones que el parquet es comença a bufar, que les rajoles van de tort, que les juntes dels sanitaris no aguantaran gaire bé l'acció de l'aigua...
Amb les cases rehabilitades pot ser encara pitjor: sovint rere una façana enlluernadora s'hi amaga el mateix habitatge de fa 40 anys, i la rehabilitació s'ha limitat a pintar les parets i canviar algun sanitari, o la pica de la cuina.
Sembla clar que a l'hora de buscar un lloc on viure, si pots i t'agrada, és millor triar una casa moderna, dissenyada per un bon arquitecte, i construïda per una empresa solvent; i si prefereixes una casa antiga, o una masia, probablement és millor que la reforma s'hagi centrat a netejar i aprofundir en l'essència d'aquella casa per destacar la bellesa de la seva maduresa més que no pas a intentar fer-la passar per un habitatge nou, que mai no ho serà.
Em sento igual davant la carta de molts restaurants, i el llenguatge que fan servir sovint dóna pistes de què et pots trobar si hi entres. N'hi ha de nous que, un cop t'alliberes de la màgia de les paraules i intentes anar una mica més enllà, ja veus que no et donaran gaire més que simple imitació amb pretensions d'originalitat i de modernitat.
Ni ha d'altres amb solera que en lloc de seguir fent la cuina que han fet sempre, posant-la al dia, que si en saben té prou interès per atraure molta gent, perquè a tots ens agrada, amb més o menys assiduïtat, menjar 'com abans' o 'com a casa', s'entesten a copiar noms i tècniques que no s'escauen o que no dominen tan bé com allò que han fet sempre, i també fracassen.
Aquest és, avui, un dels problemes que costa més de superar quan decideixes sortir a menjar fora de casa, en un moment que segurament la majoria no ho podem fer amb l'alegria i la freqüència d'abans: encertar allà on trobaràs la cuina que coneixes, si és això el que busques, o et podran sorprendre amb treball i talent, si has optat per la novetat.
Per això, si trobo un restaurant que m'ofereix un plat de patata i col amb rosta, pot ser que hi entri, si aquell dia em ve de gust un bon trinxat; però si em promet un cruixent de cansalada, segurament optaré per buscar un altre lloc on gastar els diners.