truitapizza de verdures amb anxoves

M'agrada  jugar amb les paraules, i m'agrada jugar a la cuina (i en altres llocs!), i quan faig les dues coses surten conceptes i noms com les donuquetes o la butigurguer, o com aquesta truitapizza d'avui que no cal pas explicar gaire, oi?
La base d'aquesta recepta és una truita de verdures, feta amb el que tinguem a la nevera, i que aquesta vegada era ceba, pebrot verd i vermell, api, albergínia, carbassó i all, tot tallat a daus regulars i ben saltat en una paella, per aquest ordre, perquè els primers productes necessiten més cocció. I ous, és clar, per quallar la truita.
Un cop feta, però no massa feta, perquè a casa ens agrada crueta i, a més, després l'haurem de gratinare, la truita es posa en una safata que pugui anar al forn i es guarneix amb unes quantes anxoves, posades en forma d'estrella. S'empolsa amb una mica d'orenga, es cobreix amb formatge mozzarella ratllat i es porta una minuts al forn, amb el gratinador encès, fins que el formatge és fos.
Abans de servir-la, vaig posar sobre la truitapizza un manat de ruca amanida amb oli i unes gotes de vinagre suau. Això de guarnir les pizzes amb ruca o altres herbes fresques crec que va ser un invent del conegut 'pizzero' de Llívia Fabián Martín que a mi m'agrada molt.
La meva companya és fan de les truites de verdures que faig, i va dir que les prefereix abans que aquesta truitapizza, però a mi sí que em va agradar, perquè crec que l'anxova dóna al plat un gust més potent, el formatge li aporta cremositat i l'herba, frescor. Si no hi agrada, s'agafa un ganivet de fulla fina i s'aparta el formatge i l'anxova.

calamarcets farcits guisats amb ceba confitada amb vermut de reus, sobre patates amb pell

Ja em perdonareu, però feia dies que no posava un títol d'aquests llargs i una mica pedants, i en aquest cas no volia deixar-me res, perquè només el nom dels ingredients em fa l'efecte que ja obre la gana i les ganes de menjar-ne.
No va ser un plat premeditat, va sorgir, com passa sovint, al súper, abans de tornar a casa per fer el sopar. Tenien calamarcets a bon preu, i en vaig comprar una dotzena, perquè vaig sentir que em cridaven. No us passa? A vegades veus un producte i et "llama", com diuen a casa, un barbarisme que se m'ha quedat i que a vegades m'agrada utilitzar.
Doncs a mi em "llamaven" els calamarcets, i mentre anava cap a casa em voltava pel cap com podia cuinar-los. Vaig recordar que bons que són els popets amb ceba, i vaig pensar que podria provar a fer el mateix amb els calamars, amb la diferència que aquests s'han de netejar, i aquells, no.
És igual, els calamars els farciria amb les seves pròpies potes i aletes, més una mica d'all i julivert picat. Què més hi podria posar? Algun vi o licor. Vaig repassar mentalment el rebost i tenim tres ampolles de vermut de Reus, de tres qualitats diferents, regal almenys dues de les meves amigues ganxones. I prou? Bé, calamarcets amb ceba confitada amb vermut de Reus està bé, però encara li podria donar una volta, segur.
En arribar a casa ja tenia la solució, i vaig posar a bullir en aigua amb sal abundant una patata de mida gran, sencera i amb pell.

Els calamarcets, sense patata

Mentrestant, vaig començar a netejar els calamarcets, separant les aletes, les potes i altres parts comestibles del seu interior, i deixant-los ben net el cos, donant-li la volta perquè quedessin impecables. Vaig picar potes i aletes ben picades, les vaig salar i barrejar amb all i julivert abundant picat, i amb això vaig farcir els calamarcets. Com que no n'hi havia prou, també vaig picar un parell de cossos per omplir els altres.
Mentrestant, en una paella amb oli tenia una ceba grossa tallada en juliana que s'anava coent, a foc lent, i quan va ser feta, abans no es cremés, vaig apujar el foc i hi vaig afegir els calamarcets, tancats amb un escuradents i passats per farina, i lleugerament salats. Els vaig deixar uns minuts perquè s'enrossissin una mica per les dues bandes i hi vaig abocar un raig generós de vermut. Quan va començar a bullir, vaig abaixar el foc i vaig tapar la paella, i vaig deixar que s'anés fent tot plegat, vigilant que el conjunt no quedés sec. Al final hi vaig haver d'afegir una mica d'aigua, perquè la salsa no quedés seca. Hi vaig tenir els calamars mitja hora llarga.
Abans d'acabar la cocció, vaig pelar la patata ja cuita i la vaig tallar a rodanxes, que vaig ficar dins de la salsa uns minuts.
Per servir el plat, vaig posar al fons les rodanxes de patata, un calamarcet sobre cada una i la ceba i la salsa per sobre. Se'n pot servir un plat o es pot presentar en una safata com a aperitiu, com 'montaditos amb la patata en lloc del pa. O sols, sense patata, si no us ve de gust.

pizza de calçots amb romesco i botifarra

   

De tant en tant, per sopar m'agrada fer pizza. Si tinc temps, elaboro la massa, que és una cosa que porta feina però que es pot amortitzar, per exemple, fent-ne més de la necessària i congelant la que sobra per un altre dia. Amb el canvi de casa, la veritat és que encara no tinc gaire temps per estar-me estona a la cuina, de manera que en aquest cas, no us he pas d'enganyar, vaig comprar una base de pizza fresca ja preparada.

I, sobre la pizza, què? Qualsevol cosa. El seu gran avantatge, allò que l'ha fet tan universal, em sembla, és una gran versatilitat, i la possibilitat d'adaptar-la als productes i als gustos de cada país i de cada persona. Si no tens gaire imaginació o et manca temps, una base de tomàquet més formatge, pernil dolç, olives, xampinyons, alguna anxova o tonyina si t'agrada, és més que suficient per tenir una pizza gustosa i ràpida de fer.

Que t'agrada cuinar, és a dir, combinar ingredients, experimentar nous gustos i sensacions? Només cal posar-s'hi.

Abans pensava que per a una pizza hi havia tres coses bàsiques i fonamentals, la massa, la salsa de tomàquet i el formatge, especialment la mozzarella. Ah! i l'orenga, és clar. Ara ja no crec ni en això. Intocable només hi ha la base, i probablement el formatge, perquè sinó, ja parlem d'una altra cosa, d'una coca, per exemple.

En aquesta pizza d'avui només vaig respectar aquests dos ingredients, ja que sobre la base, en lloc de salsa de tomàquet o tomàquet cru, hi vaig posar una capa de salsa romesco (aquí explico com fer-la, seguint la recepta ortodoxa del Camp de Tarragona) i, a sobre, mozzarella ratllada.  

Ara podríem debatre si el formatge ha d'anar sobre la salsa o sobre els ingredients que hi posem al damunt, i si n'hi ha d'haver el just per formar una fina capa quan es fon, o bé ho ha de cobrir tot. Depèn. 

Normalment, poso el formatge al final, que cobreixi els ingredients, i m'agrada abundant, sense que arribi a semblar una pizza de formatge sense res a sota. Però en aquest cas, vaig posar-lo directament sobre la salsa, i en poca quantitat, em va semblar més adient, i hi vaig afegir orenga. 

Finalment, al damunt, els ingredients que donen nom a la recepta, els calçots i la botifarra crua. Els calçots els havia pelat i partit per la meitat i els havia passat per una paella perquè es torressin una mica i es fessin per dintre, de manera que al forn s'acabessin de coure i no quedessin crus. I la botifarra estava tallada simplement a rodanxes gruixudes; també n'hi hauria pogut posar més, però era per sopar i tampoc no la volia carregar massa.

La veritat és que la idea de fer aquesta pizza tan catalana em va venir el dia abans, que tenia poc temps per sopar i em vaig fer l'entrepà de la foto més petita: els calçots, passats per la planxa, la botifarra també feta a la planxa, i el pa untat, per una banda, amb salsa romesco, i per l'altra, amb un allioli suau. En vaig gaudir molt.

de Castell a Castell

De Castell a Castell, es podria haver dit aquest post. Què coi, ben mirat no està pas tan malament: li deixo aquest mateix títol. Més que res, perquè il·lustra prou bé allò que us vull explicar. També es podria haver titulat 'cuina nova, vida nova', que potser és més adient per a un bloc gastronòmic, però ja vaig fer un post amb aquest nom fa tres anys, quan em vaig separar, i no és pas qüestió de repetir-se, oi?

Tot a punt per a la primera paella paella, amb foc de gas, a la nova cuina.

Per què Castell i no castell? És que, de fet, no he anat d'un castell a un altre, sinó d'un poble anomenat Castellterçol a un altre que es diu Castellar del Vallès i que des del dia de Reis és on vivim la Marina, la meva companya, i jo. He deixat el poble on vaig néixer i on he passat la major part de la meva vida per iniciar-ne una de nova a l'altre Vallès, amb la tristesa de tenir la família, i sobretot els meus fills, una mica més lluny, però amb la il·lusió d'obrir una nova etapa amb una persona meravellosa amb qui ja fa uns mesos que vam decidir compartir la vida.
Canvi és sinònim de molta feina, primer per buscar el lloc, després per condicionar-lo, després per fer el trasllat, de manera que no us ha d'estranyar que aquest bloc hagi quedat una mica arraconat durant aquest temps. Que no pas abandonat, que segueixo tenint-lo molt present, i més que li tindré gràcies a l'empenta de la Marina, gran cuinera com sabeu els qui la coneixeu i seguiu el seu bloc, que m'estimula i fa que sigui un repte sorprendre-la i satisfer-la a cada àpat.
Hi ha hagut altres canvis que han ajudat a fer més espaiades les entrades al bloc, sobretot un canvi d'horari a la feina que m'impedeix ser a casa al migdia; habitualment era a l'hora de dinar que cuinava i feia les fotos pel bloc, aprofitant la llum natural de què gaudeix el meu àtic, i ara no ho tinc tan fàcil.

El resultat, l'arròs del dinar d'ahir.

La nova cuina és gran i encara més lluminosa que la de l'àtic, de manera que no he de tenir problemes per a les fotos. No és nova ni ultramoderna, però creiem que és prou còmoda per poder-hi treballar de gust fent això que tant ens agrada. I d'estris sí que no n'hi faltaran, ja us podeu imaginar que entre tots dos hem aplegat una bona quantitat de trastos que en part hem hagut de guardar al traster perquè per gran que sigui la cuina, i per prestatges nous que hi hem posat, no hi cabia pas tot de cap manera.
Us deixo una foto de la cuina on treballaré a partir d'ara, tal com vaig fer fa tres anys, i demà mateix començo a publicar cosetes que hi he fet quan he parat per un moment de clavar claus a la paret i de muntar mobles d'Ikea. 

panada picant de verdures amb llagostins i musclos

Feia dies, molts dies, que tenia ganes de fer una panada a l'estil gallec; no n'havia fet mai, fins ara, tot i que m'agrada molt. Fins que aquesta setmana m'he decidit, i he de dir que estic molt content del resultat. La panada és bona, es pot menjar calenta, tèbia o freda, et serveix per endur-te-la a la feina o d'excursió (amb aquesta vam comprovar les dues possibilitats) i fins i tot es pot servir com a entrant o aperitiu fent-ne porcions petites, de la mida d'un mos. I no és un plat car, uns sis euros per a quatre persones, de manera que amb ell puc participar en el repte d'un Nadal d'anticrisi que ens proposen la Marina i la Clara des dels seus blocs i el repte Enfogona't del seu programa de Ràdio Castellar.

Per fer la panada, es pot elaborar la massa o comprar-la feta, que és l'opció que vaig prendre, perquè les masses farinoses i jo no tenim encara una relació de prou confiança per atrevir-me a anar més enllà d'engegar la panificadora.

El farcit ja és una altra cosa, i és aquí on es pot innovar més, perquè amb la mateixa base es poden anar canviant els ingredients. De fet, la panada més habitual és la de tonyina, però se'n fa amb tota mena de peixos, i també n'he vist amb carn.

Jo havia comprar musclos i vaig veure una safata de llagostins frescos que em van semblar adients, de manera que vaig començant fregint els llagostinets en una paella amb oli abundant, i els vaig enretirar tan bon punt van canviar de color. En el mateix oli vaig hi posar a sofregir pastanaga tallada en rodanxes i ceba, pebrot verd i pebrot vermell tallats en juliana. Al cap d'uns minuts hi vaig afegir carbassó, també tallat a tires, i un bitxo fresc, tallat petit, perquè li volia donar un toc picant, que a la meva companya li agrada molt. Vaig seguir saltant les verdures i hi vaig afegir un all picat i un tomàquet sense llavors tallat a daus.

Mentre s'anaven fent les verdures, vaig obrir els musclos al vapor, els vaig treure de la closca i els vaig partir per la meitat. Els llagostins els vaig pelar i vaig tallar les cues en dos o tres trossos.

Mentrestant s'anava fent el sofregit de verdures, i quan quedava sec, hi afegia una mica del brou d'obrir els musclos. Al final, però, ha de quedar un sofregit sec, perquè un excés de líquid espatllaria la massa. Quan les verdures són cuites, s'hi afegeixen els musclos i els llagostins, se salpebre el conjunt, es comprova la sal i s'aparta del foc perquè es refredi una mica.
La massa s'estira sobre una placa de forn, es farceix la meitat, deixant un o dos dits de marge per poder tancar després el 'paquet', es dobla la massa sobre la part farcida i se segellen les vores, cargolant la pasta amb els dits o pressionant-la amb una forquilla, com vaig fer jo, igual que si tanquéssim unes crestes.
La massa la pintem amb ou batut perquè quedi ben daurada, li fem un forat al mig perquè surti el vapor durant la cocció i no ens estovi la pasta, i l'enfornem amb el forn preescalfat a uns 180 graus, fins que el conjunt estigui ben daurat. Ens la podem menjar calenta, tèbia o freda, ja ho he dit al començament, i de tota manera és bona.
La massa per a panada em va costar 2,10 euros; els llagostins, 2, i entre els musclos i entre les verdures no devien pas arribar a 2, o sigui que per sis euros o menys poden menjar-ne ben bé quatre persones.

truita d'hivern de carxofes, favetes, ceps i trompetes, amb salsa de mostassa

Em sembla que ja he fet servir altres vegades aquesta etiqueta 'd'hivern' en un triple sentit, tant per referir-me a la temporada dels productes utilitzats en la recepta com al fet que sigui un plat especialment recomanable per a l'hivern a causa de la seva temperatura de servei o bé que els seus ingredients procedeixen d'un lloc molt fred, com és el congelador.
Aquest seria el cas d'aquesta truita que em vaig menjar dilluns, que podria haver fet perfectament amb productes frescos, perquè ara és temporada de carxofes, i encara es troben bolets, però com que en la pràctica he canviat de domicili, però encara mantinc el meu àtic de la plaça major de Castellterçol, quan hi vaig he de tirar de congelador per poder menjar calent, tot i que soni paradògic. També és cert que vaig arribar al poble que les botigues ja estaven tancades, i què carai, actualment es troben productes congelats prou bons com per poder fer una truita 'd'hivern' que no tingui gairebé res a envejar a una d'igual feta amb productes frescos.
Vaig treure del congelador carxofes, favetes, ceps i trompetes negres, i vaig fer servir també ceba, all, ous, una mica de pernil salat i herbes provençals.
En una paella hi vaig posar a sofregir la ceba picada a daus grossos, hi quan va ser transparent hi vaig afegir les verdures descongelades i els bolets, a foc mitjà, remenant sovint la paella perquè s'anés fent tot per tots cantons. Amb deu o dotze minuts van estar fetes les verdures, aleshores hi vaig afegir una mica de pernil salat tallat petit i un gra d'all picat, vaig deixar-ho tot una mica més al foc i hi vaig abocar els ous batuts i salpebrats (la verdura també s'ha de salar, amb moderació, però, perquè el pernil ja li dóna un gust fortet).
La truita, feta com tinguem costum; a mi m'agrada crueta per dintre.
La vaig acompanyar amb una salsa maionesa barrejada amb una bona cullerada de mostassa de Dijon, que m'agrada molt i serveix per acompanyar moltes preparacions.

"un arrosset molt muntanyero"

La foto del mòbil que ha inspirat aquest post

el principal aliment del món (58)

Les tecnologies ens ofereixen cada dia més possibilitats, i avui ens costaria tornar només tres o quatre anys enrere i no poder estar connectats de forma permanent amb les persones més pròximes. 
Tot i que segurament els creadors del sistema de xat instantani a través del telèfon mòbil no pensaven que es faria servir per enviar-se fotos de menjar, per a molts és habitual compartir els plats que cuinem o que mengem en un restaurant amb les persones més pròximes quan, per la raó que sigui, no ens poden acompanyar.
Això és el que vaig fer jo l'altre dia, mentre dinava amb el meu fill i la meva companya era a la feina. Havia preparat un arròs i, com que l'aspecte em va agradar i intuïa que seria bo, li vaig fer una foto amb el mòbil (la mateixa que il·lustra aquesta entrada) i la vaig enviar a la Marina amb un comentari explicant els principals ingredients del plat. La seva resposta m'ha servit per titular aquest post, perquè s'ajusta molt a allò que jo pretenia en cuinar el plat: "un arròs molt muntanyero", em va dir. I ho és, efectivament.
Per fer aquest arròs, només vaig comprar costella de porc, perquè tenia guatlles i trompetes de la mort congelades, de manera que vaig començar enrossint les carns salpebrades en una cassola amb oli i, quan van estar una mica torrades per totes bandes, hi vaig afegir ceba, pebrot verd i pebrot vermell picats en dauets de la mida d'un gra d'arròs. Vaig seguir remenant fins que la ceba va començar a agafar color, i aleshores hi vaig incorporar unes quantes tires de pebrots, les trompetes descongelades i un gra d'all ben picat; un parell de minuts més tard, dues culleradetes de tomàquet concentrat (no tenia temps de fer un sofregit llarg i aquest preparat salva amb bona nota moltes situacions de pressa) i, després de fer un parell de remenades, ho vaig cobrir amb aigua calenta, de manera que el líquid quedés almenys un parell de dits per sobre de les carns.
Amb aquest procediment, evitem preparar un brou a banda, ja que deixant bullir deu o quinze minuts la cassola es forma un brou molt gustós al qual ja podrem afegir els pèsols i l'arròs. Només cal remenar bé, tastar com està de sal, rectificar si fa falta i esperar un quart d'hora que l'arròs estigui fet, mantenint la cassola a foc fort al principi, i després a foc més lent. 
Per acabar de donar-li el toc 'muntanyero', poc abans de tancar el foc vaig escampar per sobre de l'arròs un pessic d'herbes seques que, juntament amb els bolets, va donar al conjunt un gust realment hivernal i de bosc. Amb les verdures verdes i vermelles, més el negre de les trompetes, el color del plat també em van agradar molt. I amb l'Aleix vam coincidir que era un dels arrossos més bons que he fet darrerament.

mongetes emmascarades i el GRAN RECAPTE D'ALIMENTS 2012

 
Avui i demà es duu a terme el Gran Recapte d'AlimentS 2012, una campanya de recollida d’aliments bàsics per aconseguir que les persones més necessitades d’aquí, les que viuen a prop nostre, rebin ajuda alimentària. Fins demà podem portar els aliments que es demanen en aquesta campanya (llegum i pasta seca, conserves de peix, oli i llet ) a més de 700 supermercats i mercats d’arreu de Catalunya. En aquest enllaç podreu cercar el punt de recollida d’aliments més proper.
Per a contribuir a la causa, els blocaires gastronòmics ens hem tornat a unir en el moviment Blocs contra la fam per demanar-vos que contribuïu a la campanya de recollida aportant-hi el que pugueu, i publiquem aquests dies receptes elaborades amb els productes que demana el Banc dels Aliments en aquesta campanya. La meva contribució l'any passat van ser unes llenties amb morro i orella, i enguany son aquestes mongetes emmascarades o mongetes amb sípia en la seva tinta, un plat molt senzill de fer, força econòmic i que sorprèn perquè és molt gustós i complert.
Se'm va ocórrer ahir al matí perquè se'm tirava el temps a sobre i no sabia quina recepta fer, i vaig pensar que la millor manera era anar al súper com si anés a comprar aliments per donar a la campanya, és a dir, fent allò que hauríem de fer tots avui o demà. I no hi ha res millor que xafardejar entre els prestatges del supermercat per trobar inspiració.
La base, si heu llegit els aliments que demanen, havia de ser per força algun tipus de pasta o llegum sec, i em vaig decidir per les mongetes perquè el primer que vaig triar va ser una llauna de sípia amb la seva tinta, i vaig pensar que casaria molt millor amb aquest llegum que no pas amb uns cigrons o unes llenties, per exemple.
Mentre preparava el plat, vaig recordar un altre que vaig publicar fa uns quants anys i que vaig anomenar arròs negre de can passavia, que molta gent m'ha dit que després l'ha fet, però que portava calamars en lloc de la sípia d'aquesta ocasió.
La recepta és senzilla: en una cassola posem a sofregir ceba i pebrot vermell tallats a daus de la mida d'una mongeta, i quan les verdures estan toves i comencen a agafar color, hi afegim les mongetes cuites (a casa, o de conserva, ben escorregudes), i les deixem dos minuts abans d'abocar-hi el contingut d'una llauna de sípia en la seva salsa. Omplim la llauna amb aigua o bé amb suc de coure les mongetes, per aprofitar tota la salsa de la conserva, i l'aboquem a la cassola, perquè el guisat no quedi sec. Uns minuts més al foc, remenant perquè es barregin bé tots els ingredients, i ja tenim el plat a punt de servir.
Vaig aprofitar per fer la foto unes estovalles individuals de propaganda 'vintage' del meu refresc preferit que em van regalar fa poc i que em va fer molta il·lusió de rebre.

Ah! i sobretot no oblidem tots plegats, avui o demà, anar a qualsevol supermercat a fer la nostra aportació al Gran Recapte d'Aliments. Fa molta falta!

patates gratinades amb allioli de pil-pil de bacallà

Allò que habitualment s'anomena cuina d'aprofitament és cada vegada més present i habitual en tots els àmbits, se'n parla, se'n fan cursos per a nens i adults i la gent els segueix amb interès: és lògic, en un moment que tots tenim la butxaca cada vegada més prima i, mentre puguem, intentem no renunciar a les coses que estem acostumats, com per exemple menjar bé.

He assistit a algun d'aquests cursos perquè tinc la sort de viure amb una persona que fa temps que en fa i que té molt clara una cosa que durant anys havíem oblidat i que ara hem de recordar: el consum pel consum, el malbaratament, és una immoralitat. I, a més, per això ara ens n'hem fet tots més conscients, és un luxe que ja no ens podem permetre.
No us estranyi, doncs, si trobeu en aquesta pàgina més receptes amb productes senzills, receptes que aprofiten restes d'altres preparacions, salses que ens han quedat, farcits que no hem utilitzat... això no és pas nou, ja he dit aquí a vegades que no llencéssiu pas mai una salsa o que hi ha maneres de treure el màxim profit a mitja gallina, per exemple.
La d'avui podria ser també una recepta d'aprofitament, d'aquelles que fas per no llençar una cosa, sobretot si és tan bona com l'oli de confitar bacallà. Dies enrere vam anar a buscar bolets i ens els vam menjar amb bacallà confitat en oli a baixa temperatura.

Si feu el bacallà així, queda d'allò més tendre i gustós, però per cuinar-lo, cal cobrir-lo amb oli d'oliva. Hi he posat un però perquè, és clar, aquell oli queda amb un gust intens de bacallà, no ens serveix per a qualsevol cosa i segurament n'hi ha una bona quantitat. A més, el peix haurà deixat anar unes boletes blanques que quedaran dipositades al fons de la cassola: és la gelatina del bacallà, un autèntic tresor que els bascos fan servir per elaborar una salsa genial: el pil-pil.

Ja vaig explicar fa temps que intentant fer la salsa pil-pil, un dia no me'n vaig sortir, i vaig recórrer a la batedora elèctrica per intentar salvar la salsa i sense voler vaig fer un allioli de pil-pil que podeu trobar aquí, i més tard també el vaig fer servir per fer un plat molt especial, aquest.

Doncs bé, l'oli de confitar el bacallà d'aquell diumenge el vaig passar per un sedàs ben fi, separant l'oli net de la gelatina, i aquesta la vaig posar al got de la batedora de l'oli. Vaig començar a batre i poc a poc hi vaig anar afegint oli fins que va lligar i va quedar un allioli espès. Tenia gust d'all perquè per confitar el bacallà n'hi vam posar un parell de grans sencers, però per donar-li més gust a l'allioli, també els podria haver pelat i afegit a la preparació.
Amb la resta de l'oli vaig confitar patates tallades a rodanxes primes, evitant també que l'oli fregís, fins que van ser toves. Les vaig escórrer molt bé, les vaig salar i les vaig posar en una safata d'anar al forn, amb una bona capa d'allioli per sobre. Ho vaig posar uns minuts a gratinar fins que l'allioli es va enrossir i va estar a punt per servir, sol o acompanyant un peixet a la planxa, per exemple. 
Si en lloc d'aprofitar l'oli d'un bacallà ja consumit, es vol fer un plat més complert, podem confitar primer el bacallà, fer la resta del procés igual, i barrejar les patates i el peix abans de cobrir-ho tot amb l'allioli i gratinar.

galtes rostides amb ceba caramel·litzada, vi ranci i herbes

Amb el nou horari a la feina, tinc algunes dificultats per cuinar i fotografiar com cal els plats i el bloc se'n ressent. Com que a migdia no sóc a casa, com passava fins fa poc, allò que cuino per sopar es queda sense testimoni gràfic perquè no disposo d'un bon equip d'il·luminació artificial, però de tant en tant em llevo amb ganes i cuino al matí, abans de marxar a treballar. Com dimecres, que havia comprat unes galtes i tenia ganes de cuinar-les d'una manera un xic diferent de com les faig habitualment. Permeteu-me que us ho expliqui.

Les galtes eren de porc, com les que he cuinat rostides aquí, o amb arròs aquí i aquí, però també n'hi ha de vedella, com les que vaig cuinar així, que costen més de trobar però són encara més bones.

Normalment, quan rosteixo carns hi poso cebes mitjanes o petites senceres perquè es cuinin mentre es va fent la carn i al mateix temps aportin sabor al guisat, i m'agrada molt menjar-me-les. Com que m'agrada molt al ceba caramel·litzada, vaig decidir aquesta vegada donar més protagonisme a la ceba i rostir les galtes amb la ceba tallada a la juliana perquè es confités amb el suc de la carn, el licor i les herbes.

Primer de tot, vaig marcar les galtes senceres, amb l'os, en una cassola amb oli, i quan van ser rosses per fora, hi vaig afegir uns quants grans d'all i la ceba tallada, vaig esperar fins que va estar rosseta i hi vaig tirar un bon raig de vi ranci i les herbes (farigola, romaní i llorer). Vaig salpebrar el conjunt, i quan es va evaporar l'alcohol, vaig tapar la cassola i vaig deixar que s'anés fent el rostit poc a poc, afegint-hi una mica d'aigua de tant en tant quan veia que quedava sec.

També hi vaig posar unes quantes patatetes, per arrodonir el plat, tot i que aquesta mena de guisats m'agraden més acompanyats amb un bon puré de patata casolà.

Quan les galtes van estar fetes, poc més d'una hora més tard, les vaig treure, les vaig deixar refredar una mica mentre la ceba s'acabava de caramel·litzar, i les vaig desossar, de manera que de cada peça en van sortir dos talls com els de la foto, un, la part externa, de carn més saborosa i consistent; l'altre, més melós. Vaig treure els alls i les herbes i vaig tornar la carn a la cassola, perquè s'escalfés una mica abans de  servir.

Com tots els rostits, aguanta perfectament per l'endemà o uns dies després.