la giberga, el somni d'una cuinera fet realitat

restaurants memorables (4)

Poques vegades publico al blog ressenyes dels restaurants on menjo, i encara menys, en aquesta categoria de restaurants memorables, que per ser-ho han d'aportar-me alguna cosa més que una bona cuina. Però d'aquest d'avui n'havia de parlar per moltes raons, encara que no sigui un restaurant normal, sinó el projecte d'una molt bona amiga i em serà difícil ser imparcial a l'hora de valorar un lloc on ens van mimar i en vam sortir a les tres de la matinada després de tres o quatre hores xerrant amb la mestressa.
La Giberga és el somni de la Mai Martí, a qui vaig conèixer ara ja fa anys, quan era una blocaire com jo i ni tan sols sabia que, a banda de tenir un blog de cuina, era cuinera professional. Alguns la coneixereu perquè a vegades hem publicat aquí receptes conjuntes, i també en vaig parlar en quest post, cuinar per a cuiners, un dia que va venir a dinar a casa amb el seu marit, també xef, i en aquest altre, de la sort de tenir amics cuiners, en què explicava un dinar que em va oferir a casa seva.
Al carrer d'en Vilar de Reus, darrere l'ajuntament, la Mai va obrir aviat farà un any el restaurant que havia somiat, i que somiaríem molts dels que ens agrada la cuina si goséssim i tinguéssim els coneixements necessaris. Fins la setmana passada no hi vam poder anar, i prou greu que em va saber, perquè sabia que l'experiència seria molt satisfactòria a tots els nivells.
Amb aquests antecedents, entendreu que no vam gaudir d'un sopar ortodox, sinó que d'entrada li vam dir que ens preparés el que volgués, que segur que no ens decebria. I no ens va decebre.
D'entrada, un excel·lent pa de vidre eteri i cruixent, acompanyat d'un oli de La Boella, en llauna petita. No hi ha res com que el xef conegui els teus gustos. Després, per compartir, unes croquetes de rostit, uns calamarcets a la planxa, en el punt just de cocció, i una pota de pop també a la planxa amb un acompanyament poc habitual però que s'hi esqueia molt, un puré de cigrons, i un pebre vermell fumat excel·lent.
De segons, la Marina només havia dit que preferia peix, i li van portar un llom de tonyina molt ben cuit, acompanyat de bolets i verdures a la planxa, i per a mi, sense dir res, de nou la sort que et coneguin, uns peus de porc amb gambes deliciosos: desossats, en motlle i torrats a la planxa, acompanyats d'una salsa en la que de nou el pebre vermell fumat excel·lia. Gelat de torró amb xocolata i iogurt amb maduixes van servir per tancar l'àpat.

A la carta ja es recomana compartir els primers, perquè les racions són generoses: vuit o nou calamarços al plat, croquetes mida XXL, tota una pota de pop de mida considerable... a la Mai no li agraden les racions petites en plats grans, i fuig de molts vicis de la cuina moderna, sense renegar d'incorporar aquelles que ajuden a fer els plats més atractius i lleugers: el nostre sopar en va ser una mostra excel·lent, de la seva cuina, no cal que us detalli tots els plats. Ni que us digui que el peix és de la veïna llotja de Cambrils, però potser sí que val la pena apuntar que molt sovint les verdures són del seu propi hort, i ja no caldrà insistir més en el tema de la cuina de proximitat o del quilòmetre zero.

Des de la decoració a la vaixella i la cristalleria, tot a La Giberga ha estat escollit amb 'carinyo' per la Mai per ajudar-la a transmetre la seva personalitat i visió de a cuina. El menjador, de decoració moderna sense exageracions està presidit per una gran taula comunitària que dóna a la sala una personalitat molt particular, i està situada just a costat de la cuina, una cuina oberta que permet als comensals seguir el tràfec dels cuiners, cosa que a mi sempre m'ha agradat i m'ha donat confiança. I que permet veure, al costat de la xef-propietària, el seu fill Aleix, alumne avantatjat.

La Mai és de Porrera, al Priorat, i la seva família sempre ha tingut vinyes: ja podeu pensar que hi entén, de vi, i la seva carta reflecteix en aquest capítol la seva relació amb el món del vi: és una carta no massa llarga, protagonitzada pels vins del Priorat i del Montsant, a uns preus que només pot oferir algú que coneix els productors i té la seva confiança. A més, per elaborar la carta ha comptat amb la col·laboració de l'enòleg i també blocaire Xavi Nolla.
A banda de la carta, suggereixen al client dos vins que van variant, també de les D.O. veïnes, a un preu excel·lent; nosaltres vam triar un 'Luno 2011' (15€), un Montsant que ens va agradar molt i que ens van servir a una temperatura controlada molt correcte.

Em fa l'efecte que si la Mai no fos amiga meva, l'opinió que tinc de La Giberga no canviaria pas gaire, i la pròxima vegada que visités Reus, tornaria a menjar-hi, sense dubtar-ho. Com sense dubtar-ho us recomano un restaurant personal com el que m'agradaria a mi tenir si un dia un geni de la làmpada em concedís un desig.