braons de porc rostits

Ahir vaig tornar a fer rostit; feia dies que no en menjava, i de tant en tant en tinc desig: digueu-me capritxós, però realment és així, és un impuls, una veu interior que em llama i em mena a cuinar alguna carn d'aquesta manera.
L'impuls va sorgir divendres, quan vaig anar a comprar i vaig veure a la carnisseria els braons de porc: al meu poble no en veia mai, i mai n'havia fet, per això divendres, que ja era la segona vegada que se me n'hi anaven els ulls, no em vaig poder estar de comprar-ne sense una idea clara de quan ni com cuinar-los. Ahir al migdia, quan la Marina va marxar i em vaig quedar sol a casa, la crida dels braons va creuar el pis des de la cuina fins a l'altre punta i em va fer aixecar de la cadira del despatx com si tingués una molla al cul que em va impulsar a la cuina, on tot seguit vaig posar una cassola al foc amb oli i una mica de greix de pernil perquè s'anés perfumant.
Després, vaig desfer el paquet dels braons i me'ls vaig mirar bé, doncs era la primera vegada que en tenia a les mans, i vaig veure que cal netejar una mica els tels que envolten els muscles d'aquesta part de la cama del porc.
Un cop netes les dues peces, que devien pesar prop de mig quilo cada una, les vaig salpebrar i les vaig posar a rostir a la cassola, amb foc fort, mentre tallava a quarts una ceba ben grossa i preparava vuit o deu grans d'all per afegir al rostit: ja ho tenia clar, que faria un rostit clàssic de cassola, només amb el gust de la carn, l'all i la ceba, més les herbes i espècies: farigola, romaní i canyella (només un trosset, i només una estona).
Per tant, quan vaig tenir la carn daurada per tots els costats i la ceba ja estava ben torradeta i es començava a enganxar, vaig regar el conjunt amb un bon raig de brandi, vaig abaixar el foc, vaig afegir al conjunt les herbes i una mica de sal a la ceba, i vaig tapar la cassola perquè es cogués lentament.
Van trigar prop de dues hores a estar cuits, els braons, i a mig fer hi vaig afegir un got d'aigua, quan vaig veure que la salsa s'havia concentrat massa, i també hi vaig posar una estona un trosset de branca de canyella, just per aromatitzar, però sense que predomini el gust.
Em vaig menjar el braó acompanyat amb unes patates cuites senceres, partides pel mig de manera irregular, uns grans d'all i una cullerada de ceba confitada del rostit, a més del seu suc. Aquest, un cop trets els ingredients sòlids, el vaig lligar amb una nou de mantega, per donar-li també lluentor.
Satisfets els meus desitjos més urgents, em vaig aturar a mig àpat a analitzar el resultat i vaig concloure que el braó de porc és una magnífica peça per rostir a la cassola, com també deu ser-ho al forn, i que val molt la pena tenir-la en compte, sobretot tenint en compte el seu preu, molt assequible. Possiblement siguin més bons els braons de xai, però aquests no estan pas gens malament.

La importància del sofregit a la cuina catalana

La cuina catalana de cassola, la de tota la vida, té dos elements bàsics diferenciadors: la picada i el sofregit. La picada és el colofó que afegeix gust i aroma al cuinat, i el sofregit és la base, el fonament sobre el qual es construeix l’estructura del plat, encara que sovint quedi, com els fonaments d’una casa, fora de la vista. I això, simplement amb ceba i tomàquet, a més d’oli i sal, a vegades amb l’afegit de l’all. I amb l’ajuda del foc i molt de temps i paciència, és clar!
Aquest seria un resum de l'article que publico avui al web Gastronosfera,  i que podeu llegir en aquest enllaç. Amb repàs de tècniques i un parell de bones receptes de la mà dels que més en saben.
Espero que us agradi!

fideus vegetals matiners

Bé, de fet, els fideus no són els matiners, sinó el cuiner que es lleva d’hora per preparar-los, però a vegades cal forçar una mica els titulars...
No acostumo pas a cuinar de matinada, tot i que normalment em llevo d’hora, però potser perquè tenia enveja del meu amic Òscar, que sol preparar de bon matí el menjar per a les carmanyoles familiars, o simplement perquè no tenia res preparat per dinar a la feina, el fet és que ahir em vaig llevar espitós i a les set ja tenia la cassola al foc. I, de pas, aprofito l’avinentesa per reprendre l’activitat al blog, després del parèntesi de les vacances, i en millors condicions que en acabar l’any.
Els Reis van ser generosos amb nosaltres i ens van portar una taula d’acer inoxidable que ens ha permès ampliar notablement l’àrea de treball a la cuina, i també em van deixar una caixa de llum que em permetrà millorar la qualitat de les fotos del plats. Quan no cuini de matinada, és clar, que ahir, tan d’hora, em va fer mandra desplegar la caixa, els focus, el trípode i tota la parafernàlia i vaig fer les fotos directament sobre el fogó i sobre el marbre.
Aquesta és una recepta senzilla, gustosa i ràpida, si tenim un fons de nevera una mica extens. En el meu cas, tenia un sofregit de llarga estona que vaig fer per il·lustrar un article que sortirà un dia d’aquests, i vaig aprofitar tot de verdures que tenia a la nevera i al congelador, a més d’un suc de bullir verdura el dia abans. I la veritat és que el resultat va confirmar la tesi de l'article: amb un bon sofregit a la cassola, qualsevol plat és bo, i si ja és bo, esdevé espectacular.
Amb tot els ingredients esmentats, només vaig haver de posar oli en una cassola, concretament una sauté, i començar a sofregir-hi, per aquest ordre, pastanaga tallada a mitges rodanxes, ceba, pebrot verd, pebrot vermell i albergínia tallats a daus grossos, col a tires amples, bolets i carxofes congelades i, finalment, pèsols i favetes també procedents del congelador.
Un cop les verdures mig cuites, hi vaig afegir el sofregit de ceba, all i tomàquet, ben confitat (si no el teniu, trigareu una mica més), vaig remenar bé i hi vaig posar els fideus. Una nova remenada perquè s’impregnessin de sabor, els vaig cobrir amb el brou i hi vaig afegir una branqueta de farigola per reforçar el sabor. Passat el temps de cocció que diu el paquet, el plat ja era a punt per emplatar, o encarmanyolar, en aquest cas.
Mira tu si amb la tonteria al final he encunyat un nou terme!

costellam amb bolets, favetes i aroma de tòfona

Aquest matí, quan he engegat l'ordinador, m'he adonat que fa vuit dies que no publico res i m'he reptat a mi mateix a solucionar avui mateix aquest retard. La intenció inicial era recórrer al congelador i acabar algun dels posts que tinc a mig fer, però d'una altra banda tenia el desig de cuinar costella de porc: no sé què ho fa, però fa una temporada que tinc desitjos, i el de cuinar i menjar costella és força reiterat, com ja heu pogut comprovar amb aquest rostit i aquests canelons.
Com que tampoc no es tracta pas de flagel·lar-se i negar-se els desitjos, sobretot si són tan assequibles com aquest, he comprat un costellam de porc, i també un paquet de favetes mini, que m'agraden molt, i he començat a rumiar com podria preparar-ho tot plegat. El resultat ha estat aquest que us explico ara mateix.
El costellam l'he tallat en trossos de quatre costelles cadascun i els he posat a rostir, salpebrats, en una cassola de fons gruixut, amb oli d'oliva. Quan s'han enrossit per una banda, els he girat i hi he tirat un grapat de grans d'all i una ceba grossa tallada en juliana gruixuda i he deixat que s'anés rostint tot plegat, fins aquell punt que s'ha enganxat una capa al fons de la cassola i és a punt de cremar-se: és el moment de tirar-hi algun líquid per arrencar tot el sabor del fons de la cassola.
Abans, però, i com que a mi m'agrada fer els plats ben poc greixosos, he escorregut l'oli que hi podia haver al fons i hi he abocat el conyac, he deixat que s'evaporés l'alcohol, hi he afegit els bolets remenant bé durant un parell de minuts i hi he afegit un raig del líquid de rehidratar les trompetes i unes branquetes de farigola i de romaní. A partir d'ara, només he hagut d'abaixar el foc, tapar i deixar coure una mitja hora, fins que la carn ha estat tova.
Mentrestant, he saltat unes favetes mini en una paella amb una mica d'oli, sense descongelar-les, les he salat i les he deixat coure un parell de minuts, hi he afegit una mica de brou de verdures i les he reservat fins que la carn estava a punt. Hi he afegit les favetes, una mica més de brou i l'aroma de tòfona.
Com que no tenia tòfona fresca, ni suc, he optat per la mantega de tòfona de la qual parlava en el post anterior. Amb una cullerada de postres, o una mica més, n'hi ha hagut prou per transmetre al conjunt l'aroma de la tòfona alhora que ha ajudat a lligar la salsa.
El resultat, ja el veieu a la foto, un plat del qual no sé si m'ha agradat més la carn, tova, aromatitzada amb els bolets, les herbes i la tòfona, o l'acompanyament, amb la ceba caramel·litzada, els bolets i les favetes. Ja us ho diré demà, que n'ha quedat i aquests plats sempre són més bons reposats.

risotto de trompetes i mantega de tòfona

el principal aliment del món (64)

Entrem a desembre i comença l'època de la tòfona negra, la tòfona d'hivern; la tòfona és un fong meravellós pel qual alguns arriben a pagar fortunes mentre que a altres els provoca nàusees per la seva olor tan forta. A mi m'agrada, la tòfona; la del nostre país, perquè la italiana d'Alba no està al meu abast per preu; de fet, la tòfona negra tampoc no és barata, però encara és un luxe que em puc permetre molt de tant en tant, i al qual no vull renunciar perquè a casa, per tradició familiar, sempre n'havíem tingut, fresca o conservada en conyac, una bona manera de guardar-la i convertir el licor en una meravella culinària. 
Mentre esperem les primeres tòfones de l'hivern, podem trobar-ne d'envasades, però a mi no m'acaben de convèncer, i comptem amb altres productes derivats, com el suc de tòfona, el líquid en el qual s'escalda el fong abans d'envasar-lo, i que rep en aquest procés tota la seva potència gustativa. 
Però hi ha un altre producte que desconeixia fins ara, amb un preu extraordinàriament assequible, i que m'ha seduït des del primer dia: la mantega de tòfona. De les utilitats que li he trobat en dos dies, us en parlaré en un pròxim post.
La mantega de tòfona es pot fer a casa, simplement barrejant els dos ingredients, però se'n pot comprar de feta; segurament n'hi ha de diverses marques i qualitats, però jo he trobat la que venen als supermercats Aldi, fabricada a Alemanya, que m'ha agradat molt. La vaig comprar dijous i ja he fet diverses proves, i ahir la vaig fer servir per aquest risotto: us asseguro que el resultat va ser espectacular, no pas pitjor que si hagués fet servir tòfona fresca.
Abans que res, vaig preparar un brou fosc: com que no tenia carcasses de pollastre ni ossos de vedella, però tenia costellam de porc a la nevera, vaig decidir fer-lo servir per un brou heterodox però molt gustós. Vaig tallar quatre o cinc costelles i les vaig posar a rostir en una olla de fons gruixut, amb una bona ceba tallada a quarts, una pastanaga, un tros de branca d'api i mitja dotzena d'alls.
Quan tot plegat va ser ben ros, i al fons de l'olla ja s'havia format el rostit característic, abans no es cremés hi vaig tirar un raget de brandi i, al cap d'un minut, vaig salpebrar el conjunt i vaig cobrir els ingredients, i una mica més, amb aigua. Quan va arrencar el bull, hi vaig afegir unes branquetes de farigola i unes quantes trompetes seques rehidratades, vaig tapar l'olla, vaig abaixar el foc i me'n vaig despreocupar durant un parell d'hores.
Paral·lelament, havia posat a rehidratar unes quantes trompetes, perquè recuperessin volum i textura mentre es feia el brou, i quan va ser l'hora de preparar el dinar, vaig picar mitja cebeta tendra i els bolets i ho vaig posar tot a sofregir tot en un cassó amb un bon raig d'oli d'oliva. Abans que la ceba canviés de color, hi vaig afegir arròs bomba i vaig remenar durant un parell de minuts fins que els grans van començar a ser transparents.
És el moment de començar a tirar a l'arròs el brou que haurem colat i tindrem calent; hi aboquem un cullerot de brou cada vegada, i anem remenant l'arròs fins que es beu el líquid; repetim l'operació fins que l'arròs és cuit, procurant que no sigui sec, sinó cremós, i aleshores fem el mantecato característic del risotto. Però, en aquest cas, no el fem amb mantega i/o formatge, sinó amb aquesta mantega especial.
Per a dues racions, hi vaig posar dues bones cullerades de postres de mantega de tòfona, vaig remenar perquè es barregés bé, i de seguida em va arribar l'aroma profunda i embriagadora de la tòfona. 
Després d'un parell de minuts de repòs ja es pot servir el plat, amb una mica de formatge sec ratllat per sobre, si voleu, que jo no hi vaig pensar fins que ja havia fet les fotos i havia començat a dinar.

quin morro... tan dolç!

Hi torno amb una altra recepta que ens van ensenyar al taller de cuina Sabores a una colla de bloguers, i que va agradar molt a tothom, però a mi especialment, que ja sabeu que la cuina dels menuts és una de les meves debilitats. I el cert és que, amb poca feina, es poden preparar tres o quatre snacks que tant ens poden servir a l'aperitiu com en les postres.
Es tracta d'una idea del cuiner Xesco Bueno, xef de Ca l'Esteve, i el pastisser Marc Rodellas, de la pastisseria del mateix nom de Sant Celoni, dos dels cuiners que ensenyen a Sabores, i que volien oferir-nos alguna cosa nova i divertida. Em sembla que la idea va sortir del Xesco, enamorat dels menuts com jo mateix, i el Marc va ser qui la va posar en solfa, amb ben poques hores, però amb un resultat excel·lent.
Es tracta de comprar morro de porc fregit, del que venen a tot arreu, però és clar que quan més bo sigui, millor, i donar-li diversos usos. És clar que si ho volem, també el podem preparar nosaltres a casa, no és pas gaire complicat, però sí que és entretingut i el que venen fet és prou bo i barat. I segurament també ho podríem fer amb unes cotnes, que també quedaria bo.
El primer, i el més senzill: agafem els trossos de morro fregit, els clavem una broqueta llarga i els suquem en xocolata negra desfeta. Anem girant la broqueta perquè la xocolata sobrera caigui al bol i, quan es comença a assecar i ja no regalima, hi posem per sobre unes escates de sal i la posem sobre paper sulfurat fins que s'hagi refredat. Podem servir les broquetes clavades en una base de suro o de plàstic, o en un got estret, o una ampolla. Al taller van sucar el morro en xocolata Valrhona Extra Bitter 61%, i el resultat és francament espectacular.
Com ho és la idea de garapinyar el morro per convertir-lo en una mena de crocant utilitzant aquest snack en lloc d'ametlles o avellanes. Per fer-ho, no sé quina recepta va fer servir el Marc, perquè el caramel es pot fer de moltes maneres, posant-hi la mateixa quantitat de sucre que d'aigua, o una tercera part de líquid, o només unes gotes. A mi em sembla que tant la primera com la segona opcions van bé; sigui com sigui, posem aigua i sucre en una paella, amb el morro torrat, i deixem que es vagi fent el caramel mentre remenem perquè aquest vagi impregnant el morro. Ho deixem refredar i ja ens el podem menjar, o bé el triturem perquè quedin trossos més petits.
Ens quedarà com el crocant d'ametlla o avellana, i podem donar-li els mateixos usos, com arrebossar o donar un toc cruixent a postres, etc. En aquest cas, el Marc Rodellas va preparar uns bombons, amb bastonet tipus xupa-xup i sense, posant el crocant de morro al fons d'un motllo rodó i acabant d'omplir-lo amb xocolata de cobertura fosa.
Com podeu veure a les fotos, el resultat és molt atractiu, i us farà triomfar si en posen entre els aperitius i entrants dels àpats d'aquestes festes. Encara que no us agradi el morro, perquè queda de gust molt suau, i fins al cap d'una estona de menjar-ne no t'adones que no és fruita seca caramel·litzada.
A més, entronca amb els bombons que fan ara molt pastissers i que porten ingredients com blat de moro torrat; perquè us en feu una idea, el gust i la textura seria similar.

caneló de poma farcit de brandada de bacallà

Aquesta no és una recepta meva, sinó que ens la va ensenyar un bon amic i gran cuiner, el Xesco de Ca l'Esteve, que per la seva banda l'ha adaptada d'una idea original de Mirko Carturan. Però la porto aquí perquè crec que pot anar molt bé als qui estiguin buscant idees per als àpats d'aquestes festes, i, sobretot, perquè m'ho vaig passar molt bé preparant-la.
Aquest caneló de poma farcit de brandada de bacallà, que com veieu a la foto també es pot presentar en una cassoleta de pasta brisa, ens la va ensenyar el Xesco al taller que va muntar juntament amb el Dani al taller de cuina Sabores, amb el qual ens van obsequiar a una sèrie de blocaires amics de la casa, i en el qual també vam poder comptar amb la presència de dos pastissers que ofereixen cursos a Sabores: Marc Rodellas i Salvador García.
El caneló formar part del menú de Nadal de Ca l'Esteve, i em sembla que també estarà en el meu, perquè realment em va agradar molt. I no és pas complicat de fer, si bé és entretingut.
Preferiblement farem servir pomes granny smith, que tenen un toc àcid, i les tallarem en rodanxes fines, millor amb una mandolina, perquè ens quedin regulars. Escaldarem les rodanxes uns segons en aigua bullent amb sal i sucre i les refredem.
Després farem la brandada: el Xesco proposa 200 grams de bacallà, 40 d'oli d'oliva, una patata mitjana cuita, 1 decilitre de nada, 1 fulla de gelatina, 2 grans d'all i 2 cullerades de julivert picat.
Coem el bacallà (el posem en una cassola amb aigua freda i, quan arrenqui a bullir, apaguem el foc i deixem que el peix es refredi dins la mateixa aigua). L'all laminat el posem en una paella amb l'oli, hi afegim la nata i la fem bullir. Hi afegim la fulla de gelatina remullada, la patata cuita i el bacallà, i triturem afegint-hi una mica d'aigua si cal perquè tingui la textura que busquem. Hi afegim el julivert i deixem refredar. Posen en una mànega de pastisseria amb el broc gros.
Per fer la salsa, utilitzem mig litre de fons fosc de carn, que deixem reduir en un cassó fins que quedi com un xarop, hi afegim fora del foc un rajolí de Pernod i uns pinyons torrats picats i 1 decilitre d'oli d'oliva.
Per muntar el caneló, posem sobre un tros de paper film les làmines de poma d'esquerra a dreta, muntades parcialment les unes sobre les altres, fins a fer una fila d'un pam o un pam i mig. Amb la mànega, posem un fil de brandada sobre les pomes, també d'esquerra a dreta, i a la part de baix. Amb l'ajuda del film, cargolem la poma fins a formar un caneló, el deixem refredar a la nevera i a l'hora de servir en fem tres trossos de cada un.
El servim amb una mica de salsa i rabe cru tallat en juliana per sobre.
Si volem menys feina, amb la mànega farcim unes cassoletes de pasta brisa i hi posem per sobre salsa, ravanet tallat i poma escaldada tallada també en bastonets. El Xesco em va comentar, irònic, que faria més modern posar-hi per sobre uns germinats. Doncs no estaria malament, li vaig contestar, però de rave!

idees per als àpats de nadal i cap d'any

Fa dies que la majoria de visites al blog arriben de gent que busca, per diversos mitjans, receptes per als àpats de les festes que s'acosten: el sopar i el dinar de Nadal, el dinar de Sant Esteve, el sopar de Cap d'Any... Amb crisi o sense, la majoria intentarem fer que els àpats que reagrupen al voltant de la taula famílies i amics acompanyin amb la màxima dignitat aquestes trobades, tant si tenim molt de pressupost per dedicar-hi com si en tenim poc.
Vist, doncs, que en aquestes dates molts lectors busqueu precisament això, idees per als àpats d'aquestes festes, aquí us en deixo unes quantes a partir de les receptes que he publicat aquest any. Si voleu més idees per aquestes festes a partir de les receptes que vaig publicar en anys anteriors, aquí i aquí podeu trobar entrants, també us proposo amanides i cremes i carns i peixos, aquí trobareu un dinar de Nadal, aquí teniu un sopar de Nadal per a una bona colla, i aquí i aquí us n'explico un altre en dues parts que vaig preparar per a una nit de Cap d'Any. I, finalment, un dinar per al dia 1 de gener.
Enguany he agrupat les propostes així:

entrants, amanides i cremes

* amanida de patates i escarola amb anxoves i vinagreta de cireres 

* croquetes d'albergínia i gambes

* pop encebat amb patates amb pell

* amanida ràpida de patata i salmó amb salsa tàrtara

* crema freda d'api amb scamorza affumicata

* daus de pernil i carbassa sobre crema de llenties especiada

* coca de full amb verdures i botifarra terregada

arrossos

* arròs de senyoret mar i muntanya

* arròs d'albergínia servit dins la seva pell

* arròs vermell fumat amb pop i musclos

* risotto de fetge gras i formatge de maó

per a carnívors

 
* rostit de costella de porc 

* falsos bunyols d'aletes confitades i servides en el seu brou

* peus de porc arrebossats, amb salsa de tomàquet, herbes i camagrocs

* bombó de patata i carn

per a vegetarians

* croquetes d'alberginia - polpette di melanzane

* pintxo de patates amb trio de pebrots al pesto vermell

* estofat de verdures amb bitxo i formatge de maó

peix i marisc

* carxofes i pèsols tendres amb pernil i cloïsses 
* bacallà amb camagrocs 
* pop guisat amb verdures
 * salmó amb verdures, orelles de judes i salsa hoisin

* llobarro amb navalles, pernil cruixent i puré de bròquil

clàssics renovats

* caneló de costella rostida amb pols de bolets

* calamarcets farcits guisats amb ceba confitada amb vermut de reus, sobre patates amb pell

salmó amb verdures, orelles de judes i salsa hoisin

Ahir van baixar a Barcelona a fer unes compres de Nadal avançades, i ens vam quedar a dinar en un restaurant xinès que s'ha fet extraordinàriament popular a la ciutat, gràcies a l'autenticitat de la seva cuina i a la contenció dels seus preus, el restaurant Chen Ji del carrer Alí Bei, del qual potser us parlaré més endavant.

En acabar, com que ens trobàvem a l'autèntic barri xinès de la ciutat, que ja no és el Raval, sinó precisament aquella zona propera al passeig de Sant Joan i a l'Arc de triomf, ens vam ficar en un supermercat xinès. No una botiga xinesa d'aquestes que han crescut com bolets a pobles i ciutats, sinó un supermercat d'alimentació destinat als xinesos del barri, uns establiments que han proliferat a la zona i que us recomano visitar, perquè si us agrada la cuina asiàtica i sou curiosos de mena com nosaltres, us asseguro que hi podeu passar hores i hores remenant. I amb l'avantatge que els productes són en general molt barats.

A més de tofu fresc, vinagre d'arròs i salsa de soja, vam comprar 'mochis', els pastissets japonesos de pasta d'arròs i alguna altra cosa. A part dels pastissets, que vam encetar aquella mateixa tarda, ens vam endur un pot de salsa Hoisin, una salsa xinesa que sempre m'ha agradat molt i que no és fàcil de trobar si no és en aquesta mena d'establiments.

Salsa Hoisin

És una salsa espessa i de color fosc, dolça, picant i especiada, molt utilitzada a la cuina xinesa, que entre molts d'altres ingredients, porta pasta de soja fermentada, prunes salades, oli de sèsam, all i espècies; com que és una salsa potent i molt gustosa, s'ha d'utilitzar amb cura, ja que amb poca quantitat dóna un gran sabor als plats. Si heu menjat mai el famós ànec lacat, segur que l'heu tastat, perquè sempre se serveix acompanyat d'aquest salsa. Però també és molt bona amb pollastre, o gambes, per exemple.
Com que sóc una mica 'cuques', avui mateix ja l'he estrenat per cuinar un salmó amb verdures al wok i donar-li un toc diferent. I de pas he provat també uns bolets orientals secs que vaig comprar dies enrere i encara no havia tastat: orelles de judes. Són uns bolets molt apreciats a l'Àsia, però que aquí no collim, creixen en branques mortes d'arbres i arbustos de fulla plana i reben aquest nom tan curiós precisament perquè l'apòstol Judes es va penjar en un saüquer.

Orelles de judes

La preparació és senzilla, només cal tenir cura vint minuts abans de cuinar el plat de posar els bolets a rehidratar amb aigua. No en necessitarem gaires, perquè amb la humitat creixen molt, i són molt curiosos: semblen més algues que bolets, ja que sembla que no tenen peu, i quan s'han rehidratat, es poden aplanar i tenen una textura gelatinosa. Mentre es rehidraten els bolets, tallem en daus d'una mida més o menys regular les verdures que triem (pastanaga, pebrot verd, pebrot vermell i ceba, en aquest cas) i les saltem al wok; jo hi he posat una mica abans la pastanaga, que costa més de coure, i després els pebrots, la ceba i els bolets.

Saltem durant uns cinc minuts la verdura i hi afegim el salmó, tallat també a daus; és el moment de salar el conjunt, però molt lleugerament, ja que a continuació hi afegirem la salsa Hoisin i és molt potent de gust. Per a dues persones n'hi he posat només dues cullerades de cafè, i hi he afegit un raig d'aigua perquè es dissolgués; amb el foc fort, n'hi ha hagut prou amb dos minuts més de cocció per tenir el plat a punt.

Lògicament, l'he servit amb arròs blanc, no podia ser d'una altra manera, i abans hem menjat per picar un aperitiu a base de pèsols salats i, de postres, uns 'mochi' de tè verd. Amb una cervesa, és clar, que per a mi és el millor acompanyant per al menjar oriental.

regals de nadal amb valor social

Quan arriben les festes nadalenques, a tots ens agrada fer regals, i segur que si hi ha algú que no li agrada, també en fa per no ser menys i quedar bé. Sigui com sigui, a vegades acabem comprant productes d'alimentació, perquè generalment són una aposta segura: un bon vi, uns dolços, algun producte gurmet dels que no solem menjar cada dia sempre són regals agraïts. I més ara, que allò de les paneres que donaven les empreses als seus treballadors per Nadal em fa l'efecte que ha passat bastant a la història.
Dies enrere em van convidar a Barcelona a la presentació d'una campanya que pot ser útil si volem fer un regal d'aquests, i que em ve de gust publicitar aquí perquè té al darrere unes iniciatives que val la pena recolzar.
La campanya es diu #detalls amb valor, i la promouen la cooperativa l'Olivera i l'Associació Alba, dues entitats que donen feina a persones amb discapacitats o en risc d'exclusió social. Els primers elaboren olis i vins a l'Urgell, i Alba, que treballa a les comarques de l'Urgell i la Segarra, entre d'altres té un obrador de galetes artesanes, El Rosal.
Les dues entitats s'han ajuntat per oferir aquests detalls amb valor, lots de Nadal que cadascú pot personalitzar al seu gust amb els olis, els vins i les galetes (neules, arrugats, etc.) que elaboren ells mateixos, i amb altres aliments (formatges, patés, sals, vinagres, mels, etc.) d'origen ecològic, elaborats artesanalment o en centres especial de treball. És a dir, productes amb valor social que, a més a més, com vam poder comprovar en l'acte de presentació, tenen una gran qualitat. 
Els productes que es poden incloure en les cistelles o lots (els podeu veure aquí) hi ha els arrugats, les galetes més venudes de les que s'elaboren al Rosal. No van néixer, però, d'un estudi de mercat ni són producte d'anys de pràctica, sinó més aviat a l'inrevés. Són neules, però unes neules molt especials, perquè un dels treballadors de la cooperativa provava de fer neules i no se'n sortia, li quedaven guerxes, les arrugava i les anava deixant en una safata al costat, fins que algú es va adonar que aquelles neules que en lloc de ser llargues i regulars eren com una mena de bola de paper arrugat, eren fins i tot més bones. Ara les venen així mateix o amb xocolata negra per sobre, i són molt bones.

Segurament és una més de les moltes històries que podrien explicar aquests centres que, amb l'esforç de persones admirables i ara gairebé sense suport institucional, ajuden a tirar endavant a moltes altres persones que per si soles ho tindrien realment difícil. Nosaltres els podem ajudar de diverses maneres, i comprar els seus productes i regalar #detallsambvalor n'és una.