dijous, 30 de juliol de 2009

pollastre marinat amb salsa de soja i herbes

El pollastre és un element força recurrent en aquest bloc, perquè també ho és a casa, ja que tenim la sort de tenir a vegades pollastres criats per la família, i també ens és fàcil comprar-ne de confiança. A tots ens agrada molt rostit, però també fem sovint aletes fregides ben cruixents, pit a la planxa amb salsa roquefort (als nens els encanten) o filets arrebossats. Però cal anar variant perquè no hi ha res pitjor a la cuina que la monotonia.
Per això, ahir vaig fer aquest pollastre marinat que va quedar molt bo. Vaig fer servir un pollastre de l'era, però si hagués estat un pollastre de menys qualitat (i preu) em sembla que també hauria sortit prou bé, ja que les aus criades de forma 'industrial' necessiten encara més ajut per tenir una mica de gust.
El pollastre, tallat a trossos petits, el vaig marinar amb herbes de provença, sal, pebre, oli d'oliva i salsa de soja, un parell d'hores. Ja sé que la soja no agrada tothom, com m'han fet avinent a vegades alguns lectores en els comentaris a altres receptes, però afegida en una marinada té la virtut de potenciar el sabor de l'aliment que es tracti i en el resultat final no domina pas.
A l'hora de coure la carn, es treu de la marinada, s'asseca una mica amb paper de cuina i es fregeix en una paella amb oli d'oliva calent, primer a foc fort perquè s'enrosseixi, i després abaixant la potència perquè es coguin bé els talls més gruixuts. Si es vol, en retirar el pollastre es pot treure l'oli de la paella i abocar-hi el suc de la marinada per fer una bona salsa.
Com a acompanyament, vaig fer unes verdures en juliana saltades al wok amb salsa de soja, que ja he explicat aquí, i que a casa és un dels acompanyaments preferits.

dilluns, 27 de juliol de 2009

amanida d'espirals amb salsa romesco

A l'estiu, a vegades fa mandra menjar pasta, malgrat que és tan necessària per acumular hidrats de carboni, i la solució aleshores és fer-la amanida. Aquesta d'avui és ràpida si fem servir la salsa romesco ja preparada, en el meu cas utilitzo sempre la de conserves Ferrer.
Bullim la pasta, en aquest cas espirals tricolors, i mentre bull l'estona que indica el fabricant, o un xic menys, si ens agrada 'al dente', tallem no gaire petit pebrot verd i vermell, ceba tendra i tomàquet sense pell ni llavors. Refredem la pasta i la barregem amb les verdures,unes tàperes i olives negres, i hi afegim la salsa al gust; tampoc no en cal massa, perquè té un sabor prou marcat.
Me la vaig menjar a temperatura ambient, i em sembla que fresca de nevera ha d'estar igual o més bona.

dijous, 23 de juliol de 2009

el principal aliment del món (26)

risotto 'a feira'

Fa dies que no penjo cap plat d'arròs i aprofito per recuperar aquest que vaig fer fa uns mesos. Pel nom ja es pot endevinar quins són els seus ingredients, sobretot el principal.
El pop 'a feira' o a la gallega és un plat deliciós que no em cansaria de menjar, i tinc ganes d'anar a Galícia per veure com el preparen les 'pulpeiras' i l'habilitat que tenen per bullir els cefalòpodes, escórre'ls en un moment i tallar-los de seguida amb grans tisores sobre el mateix plat de fusta amb què se serveix amb pebre vermell, sal gruixuda i oli d'oliva per sobre i, a vegades, amb 'cachelos' o patates cuites en la mateixa aigua que el pop. Em sembla que ha de ser una experiència memorable que té poc a veure amb el pop rescalfat al microones que serveixen molts bars de tapes de per aquí.
El cas és que un dia que havia cuit pop i ja l'havíem menjat 'a feira' i amb salsa de tomàquet i arròs blanc, que també ens agrada molt, se'm va ocórrer preparar aquest risotto, canviant els pebre vermell que dóna color al plat per tomàquets secs rehidratats en oli, que li van donar molt bon gust.
La preparació base del risotto és la tradicional: en un estri de parets altes amb oli posem a sofregir ceba picada petita i, en aquest cas, els tomàquets també picats. Podem fer servir l'oli en el qual hem rehidratat els tomàquets (o el del pot, si ja els hem comprat rehidratats en oli). Quan la ceba és transparent, ja hi podrem posar l'arròs, preferiblement un arròs carnaroli o arborio italià, però també un arròs bomba o rodó extra del Delta, que és més econòmic i surt molt bo. Remenem bé que es barregi l'arròs amb la ceba i el tomàquet, deixem que s'evapori l'alcohol i hi comencem a abocar el brou, un cullerot cada vegada, fins que se'l begui, i remenant constantment. Així, fins que l'arròs és a punt, aleshores s'hi afegeix una mica més de brou i es treu del foc. En aquest cas em sembla que no hi vaig posar formatge, o en tot cas, només una mica, perquè a mi el peix i el marisc barrejat amb productes làctics no m'agrada gaire, però no hi queda pas malament, cpm una mica de mantega per fer-lo més cremós. Cap al final de la cocció també hi vaig posar una mica de pebre vermell dolç, perquè no li falti aquell toc tan especial que dóna al pop 'a feira'.
Per fer aquest risotto vaig fer servir el suc de coure el pop, que li va donar un gust molt intens, però si no voleu que quedi tan fort, podeu fer servir un fumet de peix més neutre.
Veient ara la foto, m'adono que hauria quedat molt més bonic el plat empolsinant-lo una mica amb pebre vermell, un fil d'oli i unes escates de sal. Llàstima que no el puc repetir perquè encara no tinc la càmera arreglada.

dilluns, 20 de juliol de 2009

anar a dinar a la cerdanya (en bicicleta)

Segurament és una cosa que fa molta gent, anar a passar un dia a la Cerdanya per gaudir del viatge, dels paisatges i de la gastronomia. Nosaltres també ho fem, cada any per aquesta època ens n'anem un dia a dinar a la Cerdanya, concretament a Alp. Sortim ben d'hora, a les 7, pugem el coll de la Pollosa i baixem a Vic, després tirem cap a Ripoll, esmorzem a Campdevànol i seguim fins a Ribes de Freser, on comencem l'ascensió de la Collada de Toses, i, un cop a dalt, baixem cap a La Molina i a Alp.
Un cop a Alp, anem un parell d'hores a la piscina i a les tres, a dinar; aquest any vam triar Ca l'Eudald, un hotel-restaurant força recomanable on vam poder gaudir d'un agradable dinar al jardí, i a un preu ben mòdic amb el menú que oferien (18 euros inclosos vins i cafès): canelons, amanida de favetes o espàrrecs gratinats amb formatge de cabra, i ossobuco, bacallà amb samfaina, mandonguilles o guatlles a la brasa, de segon; de postres, gelats, arròs amb llet i panacota.
En resum, una jornada molt agradable, com devien passar diumenge moltes colles d'amics. Només que nosaltres som ciclistes, i fem l'excursió en bicicleta. Dones i companyes, dues filles i fins i tot el pare del més jove de la colla, van sortir més tard en cotxe, ens van animar a la Collada de Toses i ens van esperar a la piscina per compartir el relax merescut.
Enguany érem deu ciclistes i nou acompanyants i la veritat és que vam tenir un dia excel·lent i vam fer els 130 quilòmetres a bon ritme i amb una velocitat mitjana força acceptable.
(Les fotos són del meu germà David i del seu bloc de ciclisme Bonibike)

divendres, 17 de juliol de 2009

mongetes tendres amb vinagreta de verdures

Un plat de verdures simplement cuites 'al dente' és un bon sopar si no vols anar a dormir molt tip i vols fer una mica de bondat per poder anar a la piscina sense ofegar-te, però no a l'aigua, sinó intentant no respirar per mantenir la panxa ficada endins.
Però moltes verdures tenen un problema, per a mi, i és que són una mica insípides. Per exemple, les mongetes tendres m'agraden, però saltades amb una mica de pernilet o amanides amb una salsa que li doni alegria, com aquesta d'avui.
Aquests dies a casa n'hi ha sempre, de mongetes tendres, perquè els horts familiars es veu que en produeixen moltes (no parlem dels carbassons, que això ja és una bogeria i no sé què fer-ne de tants que ens en porten). Per això dimarts em vaig passar part de la tarda netejant mongetes i preparant-les de diverses maneres.
Les d'aquesta amanida estan bullides en aigua amb sal just que quedin 'al dente', no massa cuites, i la vinagreta està feta amb ceba tendra (també de l'hort del pare), pebrot verd, pebrot vermell i tomàquet sense pell ni llavors, tot picat ben petit i posat a macerar amb una culleradeta de mostassa de Dijon, sal, pebre negre, oli d'oliva bo i un raig de vinagre, en aquest cas de chardonnay.
Les mongetes, així, guanyen molt, i si voleu fer plat únic amb unes quantes proteïnes, només cal ratllar-hi per sobre un ou dur.
(La foto encara és del mòbil, perdoneu la qualitat)

dimecres, 15 de juliol de 2009

pastís ràpid de xocolata i avellanes


Ahir era el meu aniversari, i la veritat és que no havia pensat fer res especial, però dilluns al vespre la Lara va insistir que volia fer un pastís, i a darrera hora vaig fer una cerca per internet perquè moltes vegades havia vist pastissos ràpids de xocolata que es fan al microones, però en aquell moment precisament no en recordava cap. Al final, en vaig trobar un en un lloc que no recordo i que, convenientment 'tunejat' va ser el que ens vam menjar ahir de postres. Si us agrada la xocolata, us agradarà aquest pastís.
Com que vam adaptar força la recepta pels ingredients que teníem a casa, us explico les quantitats i la manera com el vam fer nosaltres.
D'una banda, cal posar a fondre al microones, a potència mitjana perquè no es cremi, i no més de dos minuts, 100 grams de xocolata (n'hi vam posar de la que porta el 75% de cacau) amb un gotet de nata (un bric petit de 200 g). A banda, es baten els rovells de tres ous amb 50 grams de sucre, fins que queda una barreja blanquinosa, i es munten les clares dels tres ous amb sucre glas. Jo n'hi vaig posar molt menys que a la recepta, uns 25 grams, i va quedar prou dolç i bo. Després, es barreja la xocolata desfeta amb els rovells i s'hi tiren unes quantes avellanes picades (l'original portava nous, però es pot fer amb una altra fruita seca). Finalment, s'hi afegeixen les clares muntades a punt de neu, barrejant amb molta suavitat perquè no perdin volum. S'aboca la barreja en un motlle (o es deixa en el mateix bol on hem fet la barreja) i es posa al microones durant sis minuts a màxima potència.
Quan passi aquest temps, us semblarà que el pastís encara no està cuit, perquè és tou, però si el deixeu refredar va agafant cos i al cap d'unes hores o l'endemà està ben a punt.
Un cop fred el pastís, el vam banyar amb cobertura de xocolata. Com que no tenia xocolata de fondre, vam fer servir xocolata del 75% amb llavors de cacau, barrejada amb una mica de mantega, tot fos al microones el temps just perquè es desfaci però sense que esdevingui massa líquida per poder-la escampar bé per sobre el pastís. Les llavors de cacau van augmentar el cruixent del pastís.
La Lara va triar la decoració final alternant pel perímetre exterior del pastís mitges cireretes en almívar amb mitges avellanes, i al centre hi va posar avellanes picades una mica més petites.
La veritat és que estava molt bo, i com que omple molt, amb aquesta quantitat en podrien menjar ben bé sis o vuit persones.
La foto no és massa bona perquè la vaig haver de fer amb el mòbil, a l'àmpit de la finestra de la cuina, amb l'hortènsia assolellada. En aquesta època està gran i preciosa, sobretot quan no li toca el sol i es revifa.

dilluns, 13 de juliol de 2009

amanida de tomàquet, patata, pinya i llagostins

Tinc la Canon al taller per un petit problema mecànic que em tindrà dues setmanes sense càmera, de manera que potser és un bon moment per començar a treure la pols al munt de receptes que tinc guardades fa temps i que sempre són arraconades a última hora pel plat del dia.
No és pas que es mereixin aquest destí, les pobres, només és qüestió de mala sort, perquè si algunes receptes amb les seves fotos respectives veuen la llum pública el mateix dia que les preparo, altres, potser perquè van ser fetes el mateix dia o quan acabava de publicar una altra cosa, es van quedar a la llista de missatges pendents.
Concretament, aquesta amanida, cada vegada que he publicat massa plats d'arròs, o de carn, penso que la posaré per variar, però entre una cosa i l'altra, fa prop de tres mesos que s'espera.
No és pas una recepta complicada, només cal un bon ganivet, ben afilat, i una mica de paciència. Amb el ganivet cal pelar i tallar a rodanxes fines tomàquet d'amanir, pinya i patata bullida amb pell en aigua ben salada. Amb aquests tres elements fem els tres primers pisos de l'amanida, i a sobre hi posem llagostins pelats i la salsa rosa. Ja sabeu que la salsa rosa es fa bàsicament amb salsa maionesa i salsa quètxup, però a mi m'agrada posar-hi també una mica de suc de taronja i unes gotes de conyac. També hi ha qui hi posa unes gotes de salsa Perrins i unes gotes de Tabasco per fer-la un xic més potent, i fins i tot una mica de mostassa. Però això depèn del plat, i en aquest, jo crec que amb el suc de taronja i el conyac n'hi ha prou.
Se serveix freda i adornada amb algun toc verd, que és l'únic que hi falta (en aquest cas, crec que eren unes rodanxes ben fines de pebrot verd).

dijous, 9 de juliol de 2009

broquetes de pollastre amb salsa de iogurt, cogombre i menta

Una de les millors salses per aquesta època és aquesta de iogurt amb cogombre, all i menta, d'origen grec i turc, que s'ha universalitzat amb el nom de tzatziki. És una salsa que originàriament acompanyava els mezze o entremesos tan populars a les cuines dels països de l'est de la Mediterrània, però que també acompanya magníficament alguns fruits del mar i especialment les carns blanques. Per això ahir en vaig preparar perquè volia fer unes broquetes de pollastre, sotmeses a una petita maceració amb oli i espècies i fetes a la planxa.
La base de la salsa tzatziki és el iogurt grec, que és més espès que el iogurt que mengem habitualment aquí. Per un iogurt hi vaig posar un cogombre no gaire gros. Perquè no aigualeixi la salsa, s'obre per la meitat, es buida de les llavors i del líquid que porta al mig i s'asseca bé amb paper de cuina . Després es pica ben petit i jo encara el vaig tornar a assecar embolicat amb un drap de cuina. Hi ha qui el posa en un escorredor amb força sal, com es fa amb l'albergínia, per fer-li perdre líquid.
El cogombre picat s'afegeix al iogurt i s'hi posa també menta picada, una o dues culleradetes, i un all o dos. Jo n'hi vaig posar un, picat molt petit, i també una escalunya, igualment picada. Finalment, s'amaneix amb sal, pebre negre, un rajolí de llimona i oli d'oliva al gust, i també hi vaig posar un polsim de julivert. Se serveix fresca.

diumenge, 5 de juliol de 2009

arrossada ciclista

L'any passat, tant l'amo de la casa com el cuiner estàvem massa ocupats entrant i sortint de l'hospital i s'havia interromput la tradició, però avui l'hem represa i la colla que sortim habitualment a devorar quilòmetres per aquestes carreteres de la Catalunya central ens hem tornat a reunir al voltant de la taula i del tradicional arròs.
Com sempre, el punt de trobada ha estat Cal Sotrac, és a dir, a casa l'Anna i el Dome, que enguany estrenen porxo amb una espectacular barbacoa on, per primera vegada, hem preparat, no sense dificultats, un arròs cuit al foc de llenya enlloc de fer servir el clàssic fogó de cercles rodons. Cuinar l'arròs d'aquesta manera no és senzill, perquè el foc no és uniforme i no és fàcil graduar la potència, però el resultat, gràcies a la traça de l'amfitrió i malgrat algun ensurt inicial, ha merescut l'aprovat dels i les comensals.Com sempre, abans de cuinar hem sortit a les vuit del matí a pedalar una estona, tres hores i mitja, però només érem cinc, i al dinar, deu ciclistes. Els números no quadren, però... Després d'una dutxa, abans de la una ja érem tots deu formats al porxo davant del foc que havia preparat el Dome, i he començat a distribuir la feina. Aquesta és una de les singularitats d'aquest àpat anual: jo dissenyo el menú i el dia abans faig la compra i preparo algunes coses a casa, però un cop allà, tothom treballa per acabar els plats, encara que durant l'any no tornin a tocar un ganivet (la majoria). Les dones, en principi, no han de fer res, però també acaben donant un cop de mà.
L'arròs que em van demanar per unanimitat aquest any era un arròs mixt de carn i peix, i portava costella, pollastre, sípia, musclos i gambes, però abans hem preparat el clàssic vermut amb cerveses, patates, olives i 'gildes', el 'pintxo' tradicional basc que porta anxova, oliva i bitxo verd. Les dones l'han trobat massa picant, però no n'ha quedat cap.
D'entrants hi havia torradetes amb micuit de foie, sal maldon i reducció de Pedro Ximénez, amanida amb fruita seca, formatge i codony tal com ens la va en senyar en Pep Nogué, espàrrecs i broquetes de verdures, gambes i sípia, tot fet a la brasa. El foie ha estat un èxit, i l'amanida, amb enciams acabats de collir de l'hort de Cal Sotrac, encara més.
Finalment, l'arròs, com ja he dit, un arròs mixt fet al foc de llenya i amb un brou que vaig preparar ahir al vespre amb els caps de les gambes de les broquetes, peix de roca i un cap de rap. I, de postres, gelats de can Miró, garantia d'èxit.
El vi, com sempre, l'ha portat el Kike, i ha estat a un nivell molt alt: enguany ha portat un Abadal 3.9 en ampolla màgnum, deliciós, i unes ampolles de Solergibert selecció que no es quedaven enrere. Tots dos vins de la veïna comarca del Bages. Ah, i el cava, gentilesa del nostre patrocinador i company de sortides, el David de Bicicletes Nineta. Si comptem les copes posteriors, entre elles la deliciosa ratafia de cal Montanyà de Segueró, tot plegat ben poc adient per a una colla ciclista. Sort que només ho fem un cop l'any i a partir de demà farem força bondat per afrontar d'aquí a quinze dies la també clàssica Castellterçol-Puigcerdà.
Entre el menjar, el beure i el bon humor regnant, la veritat és que ha estat un dinar molt divertit, ens hem fet un fart de riure a costa de tots plegats. Sort que, com a responsable del dinar, per un dia amb mi no s'hi fiquen gaire.

dimecres, 1 de juliol de 2009

macarrons amb tonyina i bolets secs

Ahir, la Lara va fer 11 anys, i malgrat que ja ho havíem celebrat diumenge, li vaig deixar triar el dinar que volia, i lògicament va demanar macarrons. Li vaig fer els macarrons de la manera que li agraden més, amb tonyina i amb bolets secs, tot i que no els faig pas tan bons com la meva mare, com m'han dit moltes vegades els meus fills.
Es tracta d'uns macarrons senzills, però amb un toc extraordinari que els donen els bolets secs, normalment camagrocs assecats a casa, però es pot fer també amb altres bolets, fins i tot a vegades hi poso xampinyons frescos picats i queden ben bons. Lògicament, també es poden fer amb carn picada o botifarra en lloc de tonyina, però darrerament els faig sempre amb tonyina.
Per fer uns bons macarrons hi ha un altre secret, i és utilitzar una cassola de fang; els he fet en altres cassoles, de tota mena, però mai queden com amb la de fang.
Posem oli a la cassola que es vagi escalfant (hi podem posar també el de la llauna de tonyina, que ha de ser conservada en oli d'oliva, és clar) i preparem un sofregit amb ceba, pebrot verd i pebrot vermell picats ben petits. Quan les verdures són toves, hi afegim l'all picat i els bolets. Es poden rehidratar, i a vegades ho faig, però normalment els poso com la mare, secs i ben picats (jo ho faig amb el ganivet, es poden simplement aixafar perquè es trenquen molt bé) i els afegeixo al sofregit. Unes voltes i ja s'hi pot posar el tomàquet, sal i sucre, i deixar que es vagi fent el sofregit poc a poc, afegint-hi, si s'asseca, una mica d'aigua de bullir els macarrons.
Abans de servir, aboquem a la cassola els macarrons bullits, els donem unes quantes voltes perquè s'impregnin del sofregit i ja es poden servir. Aquesta manera de fer els macarrons, a la catalana, m'agrada molt més que la fórmula italiana, que seria servir els macarrons bullits amb la salsa per sobre i que cadascú es faci la barreja al plat.
Jo m'hi vaig posar una bona ració de dos formatges, emental i parmesà ratllat, i la veritat és que estaven boníssims.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...