dilluns, 6 de juny de 2011

tarta de santiago laica

Ja vaig explicar dies enrere que darrerament la Lara molts caps de setmana em demana que ens fiquem a la cuina a preparar llepolies: magdalenes per als esmorzars de la setmana, algun pastís que veu en altres blocs, etc. Diumenge vam fer una tarta de santiago perquè no n'havia menjat mai, va veure l'elaboració en un vídeo i li va fer gràcia.
La recepta que vam fer servir us la posaré a baix, però no té res de diferent de les que s'elaboren a tot arreu, amb lleugers matisos. Si us en parlo és per justificar el títol d'aquest article i il·lustrar amb ell una cosa que dic sovint en aquest bloc.
Resulta que quan vam tenir el pastís cuit al forn, i arribada l'hora de la decoració final, li vaig dir si volia retallar en paper la típica creu que tradicionalment es posa al mig d'aquesta tarda i se silueteja amb el sucre llustre, però em va dir que no li agradava, de manera que el va cobrir tot de blanc. Va ser quan jo li vaig dir que havíem inaugurat una nova manera de fer la tarta de santiago, la versió laica, sense símbols religiosos: simplement, un pastís d'ametlla, que és el que és a banda que algú se l'apropiés com a vehicle de propaganda religiosa.
A la Lara, però, la filosofia encara no li interessa gaire, i la religió menys, i després de demanar-me què vol dir laic, va fer una reflexió més prosaica i va dir que cobert tot de blanc, el pastís quedava 'sosso', que el guarniria d'una altra manera, i ens vam posar a buscar què hi havia al rebost. En van sortir aquestes gotes de xocolata que amb paciència va anar col·locant al voltant i al centre del pastís, fins que li va semblar que ja n'hi havia prou.
Ens va anar just per fer unes fotos abans que el cel s'enfosquís, i no vam tenir ni temps de retirar el pastís del lloc on normalment fotografio els plats per al bloc que van arribar uns amics de Barcelona que estàvem esperant. A tots els va agradar molt el pastís, el van trobar molt bonic o almenys ho van dir, però això no és rellevant per a la història.
El fet és que cap d'ells va endevinar que es tractava d'una tarta de santiago, tot i que l'alçada, l'amplada, la textura visual, el sucre llustre, gairebé en res es diferenciava de les dotzenes que han vist i menjat a la seva vida. Però li faltava la creu, i hi havíem afegit unes gotes de xocolata. Suficient per convertir una tarta de santiago totalment ortodoxa en tota una altra cosa.
Una bona metàfora de la cuina, vaig pensar, i de la cuina moderna: això és el que fan molts restaurants, i el que fem a casa els no professionals que ens agrada cuinar, perquè és la grandesa de la cuina. A partir d'una cultura més o menys sòlida, d'una tècnica experimentada, d'uns productes coneguts, canviem una mica la manera de fer, hi afegim o en traiem un ingredient, presentem d'una manera una mica diferent.... és la grandesa de la cuina, que et permet sentir-te creador sense se més que un petit artesà que s'atreveix a fer alguns canvis a allò que ha après.
Només els grans creadors innoven de veritat, creen tècniques revolucionàries (la cuina al buit, per exemple). La resta anem fent petits experiments a la nostra cuina i a vegades ens surten coses noves que paga la pena haver provat, que també tenen molt de mèrit, no cal dir-ho, si s'explica d'on sort tot plegat i fins on s'ha arribat.
Ja no té tant mèrit quan s'intenta vendre com a innovació o revolució el que no és més que un simple canvi d'aparença, quan es vol enganyar la gent fent veure que s'ha creat un plant nou i només se li ha aplicat un petit maquillatge. Però això ja és tema per a un altre article...


Per fer la tarta santiago, necessitem 250 grams d'ametlla crua mòlta, 250 grams de sucre (blanc o morè),  cinc ous, mitja culleradeta de canyella en pols i ratlladura de llimona, a més de mantega per untar el motlle i sucre o llustre per a la decoració.
L'elaboració és molt senzilla: barregem els elements secs, ametlla, sucre, canyella i ratlladura de llimona, i hi afegim els ous, remenant bé amb una espàtula o un batedor. Aboquem la barreja en un motlle untat amb mantega, el posem al forn preescalfat a 175 graus i li deixem uns 45 minuts, amb foc a dalt i a baix. Si a mitja cocció veiem que està ja torrat per sobre, ho tapem amb paper de plata perquè no es cremi.
La canyella i la llimona són optatius, es pot fer sense i així predominarà més el gust d'ametlla. Per donar més volum al pastís, hi ha gent que primer blanqueja els ous amb el sucre (batre fort fins aconseguir una barreja blanca i amb més volum) o fins i tot es poden muntar les clares i afegir-les a la barreja d'ametlla i sucre, però tradicionalment aquest pastís no es fa gaire alt i ha de ser una mica 'compacte'.

20 comentaris:

  1. ja,ja,ja.... jo també la vaig fer laica!!!!
    Molt bona!
    Petonets

    ResponElimina
  2. Què bona !!! laica o no boníssima!!

    ResponElimina
  3. Jo ja estic més que cansat que tot a la vida hagi de ser un art o una ciència. Així doncs, no crec gaire en els cuiners artistes. Doncs penso com tú que la gran majoria son simplement artesans excel.lents, que és dir moltissim.

    I de la ciència ja no en parlem, que tinc deformació per els estudis i em poso com una moto quan algú diu que el que fà es una ciència. Ni puta idea oiga.

    Ara, que el pastís és sensacional. La Lara i tú feu un gran equip!!

    ResponElimina
  4. ciència, art, laic, artesania... tant se val! Té una pinta excel·lent i el millor fora menjar-nos-la tota! Aquesta me l'anoto per fer algun dia per casa, que de postres vaig molt curt i sempre acabo fent el mateix... o anant a la pastisseria o dient als altres que les portin ells, les postres! Felicitats pel post!!!!

    ResponElimina
  5. Què profuns esteu. A mi particularment m'agrada veure bones presentacions però amb el gust tradicional. La teva manera de presentar la tarta em sembla molt bé i pràctica. No m'estranya que els convidats no diguessin res perquè, arreu del món se'n deuen fer d'aquestes tartes d'amella i a cada lloc deu tenir un nom diferent.

    ResponElimina
  6. Nosaltres també som com la teva filla, laics, i això de les creus ho deixem estar... però malgrat tot sabem que estem fent i menjant-nos la Tarta de Santiago de sempre!!
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  7. Doncs jo tampoc la faig amb la creu, més que res per estalviar-me feina. Però amb creu o sense, la veritat és que és boníssima i us ha sortit maquíssima! Vigila, que aviat la Lara ocuparà el teu lloc a la cuina! D'idees i d'originalitat en té un munt!
    Petons

    ResponElimina
  8. No se si m'agraden més les teves receptes ó els teus comentaris jaja.
    M'ha agradat molt la teva entrada i m'he adonat que la "tarta de Santiago" és més fàcil de fer del què em pensàba.
    La vostra us ha quedat preciosa i de ben segur deliciosa.
    Petons

    ResponElimina
  9. jajajaja m'he rigut molt amb la tarta de santiago laica... ja li pots dir a la Lara que així ha quedat ben bonica!

    ResponElimina
  10. Lara t'ha quedat una tarta , que no para de
    dir" menja'm" .
    Te'n adones que fas màgia, uns ingredients per aquí, uns altres per allà, els ajuntes dins el barret, dues paraules màgiques , un toc amb la vareta i zaaaaasss!!!!!!!!!!, un pastis o tarta excepcional.

    Tot en la vida no és art ni ciència però jo sento que a la cuina molts fan art ,efímer però art. Jo si que crec amb cuiners i cuineres que són artistes i la majoria són anònims i no es mouen de la seva cuina , ni són coneguts, però recoi quin art que tenen!!!

    Petons dolços per la lara

    ResponElimina
  11. La tartà de Santiago, tan sigui religiosa o laica esta boníssima
    Una abraçada

    ResponElimina
  12. Totalment d'acord amb la teva reflexió, però potser per això és tan gratificant no? canvies una coseta i et sembla que tens un plat nou!!
    La tarta laica ha quedat genial!!!

    ResponElimina
  13. Dons mira que a mi amb la xocolata m'ha agradat i molt... gràcies per la recepta que jo amb postres vaig molt perduda... no es com la cuina que ho fas tot a ull.

    petonets

    ResponElimina
  14. M'agrada molt l'aparença d'aquesta tarta en versió laica.

    ResponElimina
  15. Sigui laica o religiosa és una delícia!!!
    Jo ni la xocolata li poso per decorar, amb el gustet que té ja hi ha prou.

    ResponElimina
  16. Em quedo amb la versió laica!!! :)

    ResponElimina
  17. Doncs enhorabona a la Lara perquè a banda de quedar-li perfecta, la decoració la trobo molt senzilla i elegant!! Molt millor que la tarta religiosa!! ;)
    Petons!

    ResponElimina
  18. La Lara i tú en feu un gran equip.

    Una tarta ben bona laica o no. Ara el que trobo curiós és que ningú fes menció a la tarta de Santiago.

    ResponElimina
  19. La Lara s'està convertint en una gran repostera! I la decoració li va quedar molt bé :)
    La teva reflexió m'ha fet adonar que sovint les meves tartes de Santiago també són laiques, però no pas per convicció sinó més aviat per mandra, je je je... La mandra que em fa retallar una creu de paper! :)
    Per cert, després d'aquesta tarta, fer el púding fred de llimona a la Lara li semblarà un plis plas!

    ResponElimina
  20. amics, veig que les postres triomfen més que els plats salats entre els lectors d'aquest bloc, si he de jutjar pels comentaris, per tant, com que seguirem fent cosetes ja us les aniré explicant :-))
    el que m'interessava d'aquesta tarta és, a banda de la gracieta de dir-ne tarta laica perquè no porta creu, emfatitzar la fina línia que separa la creació del maquillatge, com es pot enganyar, de manera voluntària o no, amb una mica de traça i uns petits retocs. que res no és el que sembla, vaja, que 'las apariencias engañan', com diuen els castellans. perquè val la pena que ho tinguem en compte...

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...