divendres, 2 de març del 2012

de si val la pena anar fent... i unes albergínies escabetxades


Porto dies enfeinat a viure, ja ho he dit aquí i els habituals prou que ho deveu haver notat, que no estic tant pel bloc; de fet, cuino menys, en general, i sobretot, menys coses noves. O potser és que vaig acabar l'any passat una mica esgotat, perquè íntimament penso que vaig treballar molt i amb uns resultats no pas dolents, parlant del bloc, és clar, però no només.
A banda d'això, m'estic replantejant moltes coses sobre la cuina, sobre cap a on anar, si cal seguir evolucionant seguint modes i tendències, o és millor mantenir una línia pròpia, malgrat el risc que et diguin que t'estanques o estàs desfassat... Jo sóc de natural crític, amb els altres i amb mi mateix en primer lloc, i per ensenyar el que faig he d'estar molt segur que val la pena i pot tenir algun interès, perquè en el bloc, com a la vida, fer les coses per inèrcia acaba portant a l'avorriment i a les ganes de parar.
Ja em perdonareu aquesta introducció pseudoreflexiva que segurament no porta enlloc, i que no sé si calia abans de presentar aquestes albergínies en un escabetx suau que, a mi, em van agradar molt i s'expliquen molt més fàcilment.

La recepta és de fa setmanes, quan vaig tornar a fer fer aquest escabetx suau de costella de porc amb verdures i mongetes del ganxet i vaig repetir amb un llom arrebossat en escabetx suau. Després de preparar dos plats de carn d'aquesta manera, em vaig plantejar quina verdura podria escabetxar, i se'm va ocórrer fer albergínies, que ja he dit aquí que m'agraden molt.
La preparació és senzilla: les albergínies, tallades gruixudetes (mig centímetre, o més, si ho preferiu), les vaig fer a la planxa, només pintades amb una mica d'oli i salades, i les vaig anar reservant en un taper gran.
En una altra paella fonda, hi vaig posar un raig d'oli, ceba tendra tallada a la juliana, porro i pastanaga en rodanxes i uns grans d'all sencers, amb pell i tot, només amb un cop. Vaig sofregir una mica la verdura i hi vaig incorporar uns grans de pebre negre, unes fulles de llorer i unes branques de farigola i romaní, un got d'oli, una mica menys de vinagre de Xerès, i una mica més d'aigua. Només cal esperar que arrenqui el bull, tapar, abaixar el foc i deixar coure l'escabetx una estona, amb deu minuts n'hi ha prou. El deixem temperar i l'aboquem sobre les albergínies, refredem i guardem.
Com sempre, els escabetxos són millors una mica reposats; d'un dia per l'altre, o dos dies després, les albergínies estaran a punt per ser menjades, soles o acompanyant un peix a la planxa, per exemple.

15 comentaris:

  1. Cansadet?..Aleshores si et demano que em facis les meves introduccions... como que no, oi?

    Vaaaaaaaaaaaa, ànimusssssss :)

    ResponElimina
  2. T'entenc perfectament, a vegades una passió ja sigui culinària o del tipus que sigui sempre passa pels seus moments d'alt i bajos, però justament aquestes baixades, aquestes èpoques de desentrendre's són òptimes i primordials per tornar a emprendre amb tota la força.
    Crec i estic segura que d'aquí un temps tornaràs a viure amb força la il·lusió de publicar receptes tan bones com aquestes alberginies escabtexades, que si no et fa res m'enduc ara mateix cap al meu receptari ;)
    Petó!

    ResponElimina
  3. Bé, és evident que si estàs cansat no t'hauries de forçar a fer coses que no et vénen de gust... I no sé si t'animarà o tot al contrari, però pots pensar en tots els que et llegim i salivem amb els teus plats!! jeje

    Ànims Manel! :)

    ResponElimina
  4. De tant en tant, es bo para i mirar les coses amb perspectiva... peró has de tornar ho et trobarè a faltar !!!

    petonets i bon finde . Surt amb la bici que fa bo ..

    ResponElimina
  5. Manel un bloc com el teu és de carácter personal, així que només faltaría que no poguessis expresar el que sents!, fas una bona reflexió que espero aq ue t'animi a seguir cuinant i publicant com fins ara! un petó ben fort

    ResponElimina
  6. Cansat? I qui no?
    Del bloc? Però només del bloc? O és per on surt el cansament?
    A veure cuinar, cuinaràs igual, no? I seguiràs cuinant com et ve de gust cuinar, veritat??? Doncs ànim... i no em vinguis amb la crisis del 50, que jo a casa en tinc un que també filosofa tot el dia, com tu, i és de la teva mateixa quinta!!

    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  7. Suposo que tots tenim alts i baixos en moltes coses. En el cas del bloc, crec que has de fer i publicar el que realment et vingui de gust. El públic pot seguir el teu bloc igualment pel teu esperit crític, per tú, per la manera com ho presentes...crec que hi ha públics per a totes les receptes i blocs. El públic el tens, fidel, així que facis el que facis i quan ho facis, aquí estarem! El plat que presentes em sembla fantàstic!, es nota que les albergínies et roben el cor... A reveure i bon cap de setmana.

    ResponElimina
  8. Suposo que aquestes etapes són normals, el que està clar és que hi ha coses que no s'han de fer per obligació. Un bloc és per passar-ho bé, decideixis el que decideixis aquí estarem!!
    De moment gaudirem d'aquestes albergínies!
    Petons
    Sandra

    ResponElimina
  9. Respecto tu reflexiones y solo puedo decirte que eres libre de decir y hacer lo que tu creas conveniente, yo solo te digo que mientras pueda me tendrás de seguidor para leerte y saborear tu cocina, que siempre es rica en todo, como la de hoy.

    ResponElimina
  10. Crec que aquestes reflexions ens les hem fet tots i que, en la vida d'un blog, és normal que hi hagi alts i baixos. Però sí, estic segura que val la pena anar fent, sempre i quan el que fem ens ompli i ens permeti aprendre i tenir nous reptes. Ànumusssssss, com diu l'Òscar, que volem Manel per molt temps més!

    Petonets!
    Anna

    ResponElimina
  11. Un escabetx molt interessant.
    Ànims que el més important es que el que fem ens ompli plenament, tot i que de tant en tant fem un respir, però facis el que facis ens tindràs aquí
    Una abraçada

    ResponElimina
  12. òscar, et faig les introduccions i els que vulguis :-)

    acabatdefer, per sort, hi ha altres passions que han reviscolat... gràcies pels ànims!

    anna, pensar en vosaltres m'ajuda molt, gràcies!

    isabel, moltes gràcies, em sembla que no m'hauràs pas de trobar a faltar gaire. gràcies pel consell!

    judit, tens raó, a vegades fer una reflexió en veu alta és suficient per donar-te ànims i ganes de reprendre la feina.

    dolça, no és pas la crisi dels 50, potser tens raó que és per on surt el cansament de moltes altres coses. per sort, també n'hi ha que m'empenyen a fer sense parar :-)

    mercè, moltes gràcies per la teva fidelitat, de veritat! fins aviat!

    sandra, tens raó, no és pas la primera vegada que em passa, però mira, sóc així i no puc evitar dir-ho. gràcies pel comentari.

    miquel, moltes gràcies, de veritat, veure't sempre aquí és un honor.

    anna, tens tota la raó, i em sembla que duraré encara molt de temps, llegir-vos ajuda una passada!

    sión, moltes gràcies per ser-hi

    ResponElimina
  13. Les alberginies, molt bones .. i si val la pena anar fent... jo crec que sí, però sempre que aixó no t' estresi i facis el que t' agrada.No cal plantejar-se tantes coses, crec que a la feina i al dia a dia ja se'ns exigeix molt com perquè nosaltres mateixos també ens matxaquem massa amb el nostre poc temps lliure.

    ResponElimina
  14. Jo també et vaig dir allà que també érem uns fanàtics de l'albergínia... així que aquesta no se'ns pot escapar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ja me'n recordo, que també sou afeccionats a l'albergínia. així estic segur que també us agradarà

      Elimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte