arròs cremós d'api i musclos

el principal aliment del món (57)

Quan menjo fora de casa en bona companyia, moltes vegades agafem un assortit de tapes per compartir, sobretot si són de peix i marisc, per poder tastar més coses, i sempre procuro que hi hagi musclos. Aquest cap de setmana passat a Menorca no va ser una excepció, i la meva companya es va estranyar que, tant que m'agraden, no me'n faci més sovint a casa; ella en compra un cop a la setmana, perquè a més de bons, diu que són rics en proteïnes i ferro, entre moltes altres coses que ja no recordo.
La veritat és que no vaig saber què contestar-li, perquè no hi ha un motiu concret pel qual no compri musclos més sovint, més enllà de la falta de costum i la poca facilitat per accedir a bon peix i marisc fàcilment i a bon preu vivint en un poble de muntanya.
Potser per això, després d'aquesta conversa el primer dia que en vaig tenir oportunitat vaig comprar-me una bossa de musclos de quilo, que tampoc ens hi posarem per poc. Sabia que els nens en menjarien pocs, o sigui que en vaig poder fer de tota manera. Els primers, al vapor, simplement oberts amb un raig de vi blanc; en vaig fer força, i els que no ens vam menjar els vaig deixar preparats per a un altre àpat, amb una vinagreta de verdures seguint la recepta que ja fa més de quatre anys que tinc publicada aquí, i que des d'aleshores he vist reproduïts en molts altres blocs.
Finalment, amb els musclos que van quedar, vaig pensar a fer l'endemà un arròs, i se'm va ocórrer que quedarien molt bé amb fonoll; però, per allò que deia abans de viure en un poble, no en vaig trobar enlloc, ni en poblacions properes més grans.
Per això vaig decidir fer-los amb api, que també combinen molt bé; de fet, els famosos musclos que fan a Bèlgica, i que serveixen acompanyats de patates fregides, també els couen amb api, de manera que la combinació bé havia de donar bon resultat, oi?
Els musclos no els vaig obrir al vapor, sinó en una olla amb aigua i vi blanc, una branca d'api, una fulla de llorer i uns grans de pebre negre. L'objectiu d'aquest tipus de cocció és obtenir la quantitat de brou necessària per coure després l'arròs; aquesta és la mesura de l'aigua que hi hem de posar.
Mentrestant, en un cassó de parets altes vaig posar a sofregir ceba tendra ben picada i una branca d'api tallada a rodanxes fines, i quan començava a enrossir-se la verdura, hi vaig abocar l'arròs, vaig deixar que se sofregís una mica i hi vaig tirar un raig de vi blanc, remenant fins que es va evaporar l'alcohol.
Un cop sec l'arròs, hi vaig abocar la meitat del brou, sense deixar de remenar, com si fos un risotto, perquè el gra anés deixant anar el seu midó; quan es va veure el brou, hi vaig afegir la resta, calculant que el resultat no havia de quedar sec, sinó una mica caldós; si no es deixa de remenar l'arròs, el líquid sobrant quedarà espesset com una crema. Uns minuts abans d'acabar, hi vaig afegir els musclos nets. Quan va ser cuit, hi vaig afegir una mica de mantega, per donar més cremositat al conjunt.
Amb una bona amanida de fulles variades, pebrot italià vermell i una vinagreta de verduretes, un dinar ben complert.