dissabte, 25 de maig de 2013

calamars farcits de risotto de gambes, homenatge a l'astrid gabilondo

Fa una setmana va morir de càncer una dona jove vinguda anys enrere, per amor, del seu Sant Sebastià natal a Barcelona. Els bloguers gastronòmics hem decidit retre-li un homenatge publicant avui una de les seves receptes als nostres blogs, com vam fer quan va morir Santi Santamaria, o per recordar una altra cuinera desapareguda que ha influït molt en tots nosaltres amb el seu llibre 'Cuinar és senzill', la Montserrat Seguí.
L'Astrid Gabilondo no era una cuinera mediàtica ni estrellada, ni va fer cap llibre supervendes, però en els anys que va viure a Barcelona va saber entrar al cor de tots els qui la vam conèixer. Tot i la malaltia que feia anys l'assetjava, i que a poc a poc anava fent minvar les seves forces, encara vam poder gaudir durant algun temps la seva alegria de viure, les ganes de fer coses, l'amistat que regalava a tothom.
Amb el pseudònim 'locadebarna' va començar al món dels blocs de cuina el maig del 2007, amb Locacocina, un blog que encara es pot consultar i en el qual va anar publicant fins al setembre del 2011. Però allò que més li agradava a la cuina eren els pintxos, tan típics de la seva ciutat d'origen, i el març del 2008 va obrir una altra pàgina, Mi blog de pintxos, on va estar publicant fins que les forces li van fallar definitivament.
Us recomano visitar-los tots dos, com faig jo sovint, perquè cada recepta desborda creativitat i amor per la cuina, per la seva terra d'origen, el País Basc, i per la seva terra d'acollida, Catalunya.
Si us ve de gust podeu llegir aquí una entrevista a l'Astrid, o aquest article del blog d'El comidista, on ella mateixa explica les que considera que són les seves deu millors receptes.
Jo la vaig conèixer al cap de poc temps d'obrir aquest bloc, el 2008, quan vaig presentar una coca de bacallà fumat, tomàquet, ruca i olivada al primer concurs de pintxos que ella va organitzar, i vam anar mantenint una relació cordial a través del correu i dels blocs. No la vaig conèixer en persona fins un parell d'anys més tard, massa tard per compartir moltes coses, perquè la malaltia seguia fent camí. D'aquella època en guardo poques fotografies, però m'agrada especialment aquesta que m'ha vingut de gust publicar avui, perquè hi apareix amb el somriure franc que sempre la va caracteritzar.
Ens va quedar pendent una sortida en la qual m'havia d'ensenyar els bars de pintxos que més li agradaven de Barcelona; el darrer correu que ens vam enviar, al desembre, després d'explicar com s'havia anat deteriorant el seu estat, l'acabava dient que, malgrat tot, no oblidava la cita que teníem pendent. Tot i que segurament ella sabia tan bé com jo que mai no hi podria acudir.

La meva aportació a aquest homenatge blocaire a l'Astrid Gabilondo és aquest plat, o aquest pintxo, de calamar farcit de risotto de gambes sobre ceba en la seva tinta. Podria haver triat moltes altres receptes, però aquesta m'ha semblat especialment representativa perquè, com a bona donostiarra, sentia devoció pel 'chipirón', com en diuen allà del calamar, i per l'ús de la seva tinta. I perquè porta arròs, que és un dels meus ingredients preferits.
A més, m'he adonat que el calamar i la tinta eren molt més presents en les receptes de l'última època, que són molt més fosques que les del primer blog, segurament perquè, tot i que inconscientment, la malaltia havia anat canviat la seva visió de la vida i d'alguna manera això s'encomanava a les receptes.
Sigui com sigui, aquesta, com totes les seves elaboracions, és complexa i extraordinàriament potent de sabors. Jo vaig fer alguns canvis, sobretot en l'elaboració del risotto, en el qual vaig fer servir all tendre en lloc de ceba, i no hi vaig posar crema de llet al final, però estic segur que l'Astrid em perdonarà la gosadia.
Espero que us agradi i que seguiu el meu consell i visiteu el seu blog, de veritat que és un llegat extraordinari que no podem desaprofitar.

11 comentaris:

  1. Hola Manel, m'agrada el post que has fet recordant l'Astrid, es molt emotiu i es cert que el seu somriure quedarà per sempre a les nostres retines.
    Una meravella de recepta que ha de ser molt gustosa.
    Petons.

    ResponElimina
  2. Sólo imaginándolo ya sabe delicioso.
    Saludos desde Waterbridge.

    -Andy-

    ResponElimina
  3. Manel me has vuelto a emocionar leyendo tu magnifico post, también tuve la suerte de conocerla en la Loca cocina y cuando puso PAUSA,entraba siempre a ver si volvía a publicar y volvió al año mas o menos y ese día el corazón me dio un vuelco de alegría y a los pocos meses de su vuelta tuve la suerte de conocerla a principios del 2011 y después fue un año lleno de bastantes encuentros y compartimos nuestra mutua afición.
    Una gran perdida y demasiado joven para sufrir tanto,siempre nos quedara sus dos blogs y su eterna sonrisa.
    una abraçada

    ResponElimina
  4. ostras que me olvidaba de la receta, tu versión es magnifica y muy representativa de su estilo.

    ResponElimina
  5. Preciosa l'entrada, Manel.
    Ptnts
    Dolça

    ResponElimina
  6. Em sap greu Manel, una gran pèrdua per tots aquells que la vareu conèixer!! Entranyable homenatge!! No som ningú!!! ptnts

    ResponElimina
  7. Benvolgut Manel, has fet una entrada que m'ha emocionat molt. Quina sort haver pogut conèixer l'Àstrid en persona!! La vida ens dóna i ens lleva persones estimables que enriqueixen el nostre camí. Salutacions i una abraçada

    ResponElimina
  8. Manel, una entranyable entrada. La vida ens guarda aquestes sorpreses, que per més que esperades, ens agafen amb el cor fluix. Tu li has retut un bonic homenatge amb un recepta magnífica. Segur que continuarà a l'ànima de tots els que la vau conèixer i també entre els seus seguidors.
    Nani

    ResponElimina
  9. Un plato exquisito. ella estaría muy contenta, felicidades!!

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...