rostit de costella de porc, el més gustós?

Un rostit, rostit. Com feia temps que no en feia, ja sigui per la calor, per l'adaptació inevitable dels hàbits a les circumstàncies de vida... pel que sigui, però feia temps que no feia rostits. Rostits, rostits, com els que m'agraden a mi, com els que m'he fet darrerament; com aquest, segurament dels més econòmics i senzills que es poden fer, però no pas el menys gustós: probablement, dels millor que es poden tastar. Qui ho dubti, que el faci, o que vingui a casa, que amb molt de gust li demostraré.
La costella és una de les parts més gustoses del porc, probablement perquè està enganxada a l'os, i les carns enganxades a l'os, en tots els animals, solen ser les més saboroses. A mi m'agrada molt, i l'he cuinat de moltes maneres: en escabetx, estofada, rostida, amb fideus, amb arròs... però el plat que porto avui, pel meu gust, és espectacular en la seva senzilles.
L'únic secret és el rostit, i el rostit que jo faig és el més simple, alhora que el més saborós, perquè únicament rosteixo la carn. Us ho explico: agafo la carn (en aquest cas costella tallada a trossos petits, però també podia ser tallada més grossa, i el faig igual amb pollastre, amb galtes.... amb moltes carns) i la poso a rostir en una cassola d'alumini de fons gruixut que em va regalar la meva mare fa molts anys, i que no la canviaria per res. En tinc de més cares, recobertes amb aquella capa negra antiadherent, però el resultat no és tant bo, perquè la carn no s'hi enganxa prou; ara us ho explico.
Poso la carn a rostir a la cassola amb oli, deia, i amb el foc ben fort, la giro quan es comença a enrossir per una banda i deixo que es faci per l'altra, després hi poso uns quants grans d'all, vuit o deu, o dotze, no cal estalviar-los, i ceba, una ceba ben grossa, o dues de mitjanes, tallada a grills, deixo que tot plegat s'enrosseixi i ho salpebro; a vegades també hi poso una pastanaga. La carn i les verdures van canviant de color, i al fons de la cassola, com que és força gruixut i s'escalfa molt perquè tenim el foc alt, s'hi va fent una capa fosca amb la part dels aliments que s'hi va enganxant.
Quan la carn agafa un color ros fosc, i abans no es cremi la capa del fons de la cassola, hi poso la tapa, deixant una petita escletxa, tombo la cassola i escorro tot l'oli, o gairebé tot, perquè el rostit no surti gens greixós; aleshores, torno la cassola al foc i hi aboco un bon raig de brandi, o de vi ranci: el líquid desenganxarà la capa que tenim al fons de la cassola i farà una salsa fosca i espessa; quan s'ha evaporat l'alcohol, hi poso un raig d'aigua, o de brou si en tinc, però no massa: no vull que els aliments bullin, només que no quedin secs i s'hi vagi fent la salsa.
La costella necessitarà tres quarts d'hora, o una hora, per quedar ben tova; altres aliments necessiten més, i l'únic que cal fer és tapar la cassola ben tapada, abaixar el foc i deixar que es vagin cuinant, tenint cura d'afegir-hi un raig d'aigua si veiem que s'asseca. Si al final de la cocció queda poca salsa i la carn es torna a enganxar una mica al fons, hi afegim una mica més d'aigua o brou i deixem un minut més al foc. Ah! això ès important: a mitja cocció sempre hi poso herbes, en aquest cas, concretament, les que podeu veure a la foto: sajolida, farigola i romaní.

El resultat és el que em permet fer les fotos que més m'agraden: les que mostren la carn amb aquest color marró fosc i una salsa que convida a sucar-hi pa sense manies. Només hi ha una manera d'aconseguir aquest color, i és rostir de veritat, sense bullir, que és el que passa si hi afegim, com fan molts, molta quantitat de líquid. Això ho deixarem per les peces que necessiten una cocció més llarga: galtes de vedella, pollastre de pagès de veritat, etc.
Voleu un plat de festa festa, per exempleper demà diumenge? Rostiu amb aquest procediment costella tallada més grossa, pollastre bo i mandonguilles, com vaig fer aquí, afegiu-hi fruita seca, o uns rossinyols, i unes cebetes caramel·litzades amb el suc del rostit: us asseguro que us llepareu els dits. I potser tindreu la sort, com em va passar a mi aquest dia, que entri algú quan acabeu de fer el rostit i us digui que la casa fa olor de rostit de Nadal, l'olor que feia a casa la seva iaia en aquelles dates: no hi ha un premi millor!

estofat de verdures amb bitxo i formatge de maó

A la columna de la dreta hi trobareu un núvol amb les etiquetes que porten les entrades d'aquest blog, entre les que destaquen els arrossos, és clar, amb 69 entrades, els peixos (93) i les carns (101); però l'etiqueta més repetida és la de verdures (152). És curiós, perquè no n'era conscient, malgrat que la Marina m'ho ha dit moltes vegades, que cuino molt amb verdures.
Moltes vegades, però, els vegetals tenen un paper secundari, d'acompanyament, en els meu plats, però d'altres en són protagonistes, com en el cas d'aquest estofat, que va quedar realment bo.
Per preparar-lo per a dues persones, primer vaig tallar una albergínia a daus grossos i la vaig enrossir en una cassola baixa amb oli, els vaig treure i a la mateixa cassola hi vaig posar una mica més d'oli i dues patates, un tros de carbassa i dues pastanagues, tot tallat també a daus o rodanxes de mida similar, hi vaig afegir ceba picada i un bitxo fresc tallat a rodanxes. 
Quan les verdures van ser rossetes, hi vaig afegir all i julivert picat, vaig esperar un parell de minuts que l'all perdés la fortor i hi vaig afegir mitja cullerada de farina. Vaig donar un parell de voltes al conjunt, hi vaig afegir brou vegetal fins a gairebé cobrir les verdures, vaig salpebrar el conjunt i vaig tapar i abaixar el foc.
Al cap de cinc minuts hi vaig afegir les albergínies i vaig continuar la cocció a foc baix, fins que el conjunt va ser cuit. Cal afegir-hi líquid si se'ns asseca. 
Vaig servir l'estofat ben calent i per sobre hi vaig ratllar formatge de Mahó abundant, que es va fondre amb l'escalfor i va deixar sobre les verdures una capa cremosa.

croquetes d'albergínia - polpette di melanzane

Deixem un moment l'arròs a banda, vull dir que deixem a banda l'arròs, no que deixem de menjar arròs a banda... ai, quin embolic! Tornem a començar.
Avui no porto un plat d'arròs, faig un petit descans, i vinc amb un producte que també m'agrada molt, l'albergínia, perquè dissabte vaig fer aquest plat italià de nom tan bonic, 'polpette di melanzane', que no vol dir res més que mandonguilles d'albergínia.
És un plat força popular a Itàlia, i tant es fan amb aquest nom mandonguilles, cuinades amb una salsa com si fossin de carn, com es fan croquetes, arrebossades i fregides... o bé arrebossades i cuites al forn, com vaig fer jo en aquesta ocasió, si bé he de dir que les croquetes sempre queden més bones fregides en oli, encara que no siguin tan saludables com aquestes d'avui.
Les 'polpette' són fàcils de fer, i després de fer aquestes primeres, ja en tinc al cap unes de més sofisticades, farcides amb un altre ingredient, i servides sobre una salsa escaient... però això serà un altre dia.
Per fer aquestes croquetes o mandonguilles, primer vaig coure al forn dues albergínies (a Itàlia hi ha qui les bull i després les escorre bé), obertes per la meitat, amb uns talls a la carn i un raig d'oli per sobre, fins que van ser cuites. Les vaig refredar i vaig treure'n la carn, la vaig picar bé amb el ganivet i la vaig posar en un bol gros, on hi vaig barrejar un ou sencer, un parell de cullerades de formatge ratllat (vaig fer servir parmesà i format de maó sec), una cullerada de julivert, sal pebre negre i una mica de farina de galeta, la necessària perquè la massa agafés consistència.
Un cop feta la barreja, la vaig deixar una estona a la nevera i vaig començar a fer les boles, de mida generosa, i les vaig arrebossar amb farina de galeta. També les podia haver passat per ou batut i fregir-les, però vaig optar per coure-les al forn per fer-les més lleugeres.
Les mateixes boletes, sense arrebossar, són unes mandonguilles vegetals que es poden servir simplement amb una salsa de tomàquet o amb el sofregit que feu habitualment per cuinar les mandonguilles.

risotto de fetge gras i formatge de maó

el principal aliment del món (62)

Sóc de natural poc afeccionat als concursos i a les competicions (encara que no ho sembli, si llegiu el post anterior), però dissabte passat a Manlleu, parlant amb la Dolça-Glòria, recordava que temps enrere, mig en broma, mig seriosament, vam llançar-nos un repte: a veure qui publicava més receptes de la seva especialitat culinària. Ella és experta en cócs, que no coques, coi, que és de Reus, i a mi em consideren arrossaire, potser perquè n'he publicat una bona pila sota l'epígraf genèric 'el principal aliment del món'.
El cert és que sovint faig arròs, més per a mi sol que quan tinc companyia a la taula, i no ho explico pas sempre al blog, ni molt menys, però a vegades fotografio els plats i, si em ve de gust, n'escric un post. Com avui, que no sé si em ve de gust o és que la Glòria em va 'picar' i per això m'he posat a escriure, amb tota franquesa, ja ho veieu; tinc més arrossos, i la meva idea era publicar-ne un altre escrit arran de la polèmica que hi ha hagut aquest estiu sobre què es pot considerar paella i què no. Ja arribarà un altre dia.
Això d'avui no que ho és, una paella; és un arròs cuinat amb la tècnica del risotto italià, senzill i amb pocs ingredients, però gustós gustós.
Per fer-lo, posem com sempre a sofregir ceba picada en un cassó amb oli fins que estigui transparent, i abans que s'enrosseixi, hi afegim l'arròs, deixem els grans també es tornin una mica transparents, mentre anem remenant, i hi aboquem un raget de vi. Quan s'evapori el líquid, comencem a mullar l'arròs amb brou calent (jo en vaig fer servir un de pollastre), afegint-n'hi a mesura que el gra se'l vagi bevent, i fins que estigui cuit. Poc abans, hi afegim el fetge gras mi-cuit, que es fondrà de seguida i ens ajudarà a fer el 'mantecatto' imprescindible en un risotto, i quan apaguem el foc, hi ratllem el formatge; en aquest cas vaig fer servir un maó semi que em van portar directament de les Illes amb molta estima.
...
Amb aquest veig que ja n'he publicat 62, d'arrossos, encara lluny dels 67 cócs de la cuinera ganxeta, però ja l'atraparé, ja....

cuinar és generós, premi a la millor recepta saludable

Els guanyadors, entre el director de Cuina, Josep Sucarrats (esq.), i el cuiner  Pep Nogué

Aquesta tarda s'han fet públics els premis del concurs de receptes que organitza la revista Cuina destinat a bloguers de cuina i gastronomia, en el qual vaig participar amb la darrera recepta que tinc publicada al blog, els daus de pernil dolç i carbassa sobre crema de llenties especiada. El jurat del premi l'ha considerat la millor recepta saludable. Moltes gràcies!!!
Permeteu-me felicitar des d'aquí l'Àngels Puntas, d'Àngelscuina, guanyadora del premi a la recepta tradicional, i la Sussie Abel, del blog Ara cuina, que s'ha endut el premi a la recepta creativa, i a tots els amics bloguers que he conegut o he retrobat durant la festa, celebrada a Manlleu. Però sobretot, a una bloguera molt especial que també era finalista, que es mereixia el premi tant com els guanyadors, i que va ser qui em va animar a presentar-me i em va recordar que no ho havia fet, quan només faltava una hora per tancar el termini de presentació. Gràcies, Marina, aquest premi només pot ser per tu!

Els bloguers finalistes del concurs de la revista Cuina, a Manlleu

daus de pernil i carbassa sobre crema de llenties especiada

Em sembla que aquesta recepta és la primera preparo per participar en un concurs, concretament el que ha convocat per segon any la revista Cuina de receptes amb pernil cuit, i destinat a autors de blogs de gastronomia. He tingut la sort que m'han escollit entre els finalistes a un dels tres premis que es lliuraran el dia 21 a Manlleu. A veure si tinc sort i guanyo, però el fet de passar un dia amb els altres companys finalistes fent una sèrie de visites gastronòmiques i un dinar plegats, ja compensa.
No és senzill cuinar un plat calent amb pernil cuit, però tenia clar que no volia fer el típic rotllet de pernil dolç, ni una recepta freda, perquè em va semblar que ja n'hi hauria d'altres que es presentarien. 
Per això vaig optar per fer-me tallar una rodanxa de pernil dolç ben gruixuda, de dos a tres centímetres, i tallar-la a daus regulars. També vaig tallar una carbassa a rodanxes de la mateixa mida i en vaig fer daus, i els vaig passar tots plegats per la planxa; la carbassa s'hi ha de posar abans, perquè és crua i triga més a coure's; quan va estar a punt, la vaig amanir amb sal i comí mòlt. També vaig fer a la planxa unes rodanxes de ceba, per obtenir unes anelles amb les quals completar el plat.
Mentrestant, vaig agafar llenties que havia bullit amb ceba, pastanaga, llorer i un os de pernil, i les vaig triturar amb part del suc de la seva pròpia cocció, fins que va quedar una crema amb una textura al meu gust; la vaig amanir també amb comí mòlt i pebre vermell dolç i picant.
Per emplatar, vaig posar la crema de llenties especiada al fons del plat, i a sobre, els daus de pernil i carbassa, les anelles de ceba, un raig d'oli i unes fulles d'herbes de la terrassa.
Espero que us agradi, i tenir sort en el concurs, és clar!

arròs de senyoret mar i muntanya

el principal aliment del món (61)

Deia fa uns quants diumenges Joan Roca, el gran cuiner gironí, en un reportatge de La Vanguardia, que a ell, com a Josep Pla, li agraden els arrossos monogràfics: arròs de peix o arròs de carn. Jo sóc de poble, de poble d'interior, i a casa la mare sempre ha fet arròs mixt, de mar i muntanya. 
Des que sóc el cuiner dels meus propis àpats, com sabeu els que em llegiu amb alguna assiduïtat, d'arrossos en menjo de tota mena: de carn, de peix, de verdures, mixtos, amb els ingredients pelats, pelluts, monocroms... i és que l'arròs té tantes possibilitats que difícilment es poden arribar a explorar en una vida a la cuina.
Un dels arrossos catalans més populars és l'arròs sense feina o arròs de senyoret, un dels primers que vaig penjar al blog, i que també es coneix com "arròs Parellada", perquè s'atribueix la seva invenció a la família que històricament ha regentat la Fonda Europa de Granollers i el 7 portes de Barcelona, i que generalment es fa amb peix.
Sigui perquè m'he tornat més senyoret, o més gandul a l'hora de menjar (que no pas en el moment de cuinar, perquè porta més feina), darrerament els arrossos que m'he fet cada   vegada porten els ingredients més nets de closca i ossos, i tallats més petits.
Aquest d'avui és el súmmum de l'arròs sense feina amb els ingredients de l'arròs tradicional de mar i muntanya, tot pelat i tallat petit de la mida d'una mongeta, que no calgui fer servir el ganivet, només la forquilla o la cullera, si sou partidaris d'aquest estri.
Per preparar-lo, tallem els ingredients a la mida desitjada: costella de porc desossada, cuixes de pollastre també sense os, calamars i musclos. Obrim els musclos al vapor i els grossos els tallem per la meitat.
Fregim breument unes gambes a la paella o a la cassola amb oli abundant, les pelem i tallem com la resta. En el mateix oli hi fregim els daus de costella i de pollastre, reservem i sofregim a la mateixa cassola ceba, pebrot verd i pebrot vermell, tot tallat petit. Quan la ceba és transparent, hi afegim all ben picat i una mica de tomàquet natural ratllat, una mica de sucre i sal. Hi afegim els calamars i les carns, i deixem que es vagi fent poc a poc, durant una bona estona.

Mentrestant, escalfem el forn a 200º, i quan tenim el sofregit a punt, apugem el foc i afegim l'arròs a la cassola (vaig fer servir un bon arròs de Pals). Remenem bé uns minuts, i ja hi podem tirar el brou calent, una mica més del doble de volum que l'arròs. Quan torna a arrencar el bull, ja podem posar la cassola al forn i deixar que es cogui durant 15 o 16 minuts.
En aquesta ocasió, no vaig fer servir un brou de peix, sinó una barreja de brou de peix i de brou de pollastre, com he vist fer al mestre Xesco Bueno, xef de Ca l'Esteve. El brou de peix l'havia fet amb un cap de rap i unes verdures, i el de pollastre, amb els ossos de les cuixes i de la costella, ceba i pastanaga.

amanida de galets amb tomàquet cru i conserves

Els dies que treballo, com avui, m'emporto la carmanyola per dinar. A vegades tinc la sort que me la preparin, però normalment, com solc fer amb tantes coses, l'omplo just abans de marxar, a vegades una mica a corre-cuita. Això vol dir que a vegades em queda un plat bo, i d'altres, no tant.
De les preparacions que més he gaudit darrerament, aquesta amanida de pasta, senzilla, però no simple, feta amb bons ingredients, i amb una combinació que, perdoneu-me, em va semblar ideal.
Vaig fer servir galets mitjans de La moianesa, una petita i veterana empresa de la meva comarca, cuits al dente, i mentre bullien amb abundant aigua amb sal, vaig barrejar un parell de cullerades de tomàquet cru en conserva, una bona conserva casolana, amb oli d'un pot d'anxoves, una mica de sucre i una mica de sal.
A la carmanyola hi vaig posar anxoves tallades a trossos grossos, una cullerada de tàperes petites, quatre cogombres petits en vinagre també  tallats a trossos i unes olives negres de kalamata. Quan la pasta va ser cuita, la vaig escórrer, i, sense rentar, la vaig abocar a la carmanyola; tot seguit hi vaig afegir el tomàquet amanit i un pols d'orenga i pebre negre, i vaig barrejar bé el conjunt.
No vaig rentar els galets seguint els consells d'Antonella Speranza, del bloc La pasta per als catalans, que afirma que d'aquesta manera no es perd el midó que permetrà que la salsa s'enganxi més bé a la pasta, i el cert és que és un bon consell.
Me la vaig menjar a temperatura ambient, no freda de nevera, i és aixi com crec que queda més bona. El segon dia, per fer la foto, vaig fer servir olives negres d'Aragó, que també hi queden bones.

crema freda d'api amb scamorza affumicata

De la darrera estada a Itàlia en vam portar alguns formatges perquè, malgrat que el maleter del cotxe a l'estiu no és el millor lloc per guardar-los, l'oferta a qualsevol botiga italiana és tan extensa i a uns preus tan competitius amb els d'aquí que no és possible resistir-se a la temptació.
A banda del clàssic parmesà (en vam poder menjar a Parma mateix, un privilegi) a un preu molt més baix que aquí, el que ens ha agradat més és l'scamorza affumicata, un formatge fumat boníssim que suposo que aquí també es deu poder trobar en botigues de productes italians i que us recomano.
Ens l'hem menjat de diferents maneres, és clar, i una d'elles va ser amb aquesta típica crema de verdures amb formatge, una recepta que no té gaire més... gaire més que la seva història i un resultat assegurat tant en aquesta època com quan fa més fred.
M'agrada molt, fer cremes de verdures, improvisant amb la barreja d'ingredients, però aquesta no va sortir d'aquesta manera, sinó que va ser resultat d'allò que anomenem cuina d'aprofitament. M'explico.
Volia fer fideus vegetals per dinar,  i com que no tenia brou de verdures, em vaig posar a fer-ne un amb els vegetals que tenia a la nevera: pastanaga, carbassó, ceba i força api. Amb el brou vaig fer els fideus, però en va quedar, i em sabia greu llençar les verdures, de manera que hi vaig afegir una mica d'aigua i una patata, vaig deixar que aquesta es cogués i ho vaig triturar tot, afegint-hi la sal i el pebre corresponent per deixar la crema a punt.
Queda una crema de sabor suau, amb predomini de l'api però no massa marcat, i el formatge ratllat per sobre li dóna un toc fumat incomparable. La vaig servir freda, és clar, amb el formatge i un fil d'oli, però a l'hivern crec que serà igualment bona calenta, i aleshores el formatge es fondrà i farà aquells fills que m'agraden tant quan menjo una crema de verdures amb formatge...

capritx, el petit gran restaurant de terrassa

restaurants memorables (5)

El mes passat vaig fer anys, i la Marina em va fer diversos regals, entre ells un recull de fotos molt bonic, que no us ensenyaré pas perquè això no és un bloc del cor, sinó dedicat a la cuina i la gastronomia, de manera que sí que és adient parlar d'un altre regal, un sopar al restaurant Capritx de Terrassa.
El restaurant no el va triar a l'atzar, sinó que sabia que fa temps que volia conèixer en directe la cuina d'Artur Martínez, un jove cuiner terrassenc de ja llarga trajectòria que em va seduir amb les seves propostes en el Fòrum Gastronòmic de Girona de fa dos anys.
Cap a Terrassa ens en vam anar, doncs, el 17 de juliol passat, a conèixer aquest restaurant tan petit (només cinc taules) com gran és la seva cuina (no la física, que també és minúscula), que li ha valgut nombrosos reconeixements i una estrella Michelin.
El menú degustació, l'únic que es pot demanar, no ens va decebre pas gens, al contrari: a costat de tots els plats vaig anotar en el meu quadern gastronòmic un 'Molt Bé', excepte en un dels plats i en les dues postres, que tenien un gran nivell, però no arribaven a l'alçada de la resta.
Artur Martínez ofereix un menú (*) sense alts i baixos, en el qual jo potser només canviaria dues coses: la col·locació de la carn, que m'hauria agradat més després del peix i no abans (digueu-me clàssic, però no és aquest el motiu, ja us ho explicaré), i el ritme en el servei dels plats. No és pas que sigui dolent, però el vaig trobar una mica massa ràpid, de manera que el sopar, tot i estar format per molts platets, s'acaba una mica massa de pressa i hi ha poc temps per reflexionar sobre cadascuna de les propostes. En un restaurant d'aquesta categoria no m'importa passar-hi quatre hores, no necessito enllestir amb les dues hores o menys que puc dedicar a un sopar en un altre local.
Ah! I quan repasso les notes, m'adono d'una altra errada, i és que no tenien el vi que vam demanar primer, ni el segon; potser degut a un canvi de la carta, com amb bona fe va apuntar la Marina, però a mi em va semblar un error greu.
Però tot això no és massa important comparat amb la grandesa d'un àpat format per plats tan petits, tant en quantitat com en presentació. Martínez fuig dels plats grans per servir petites racions, i fa servir estris de la mida del mos, com s'escau, crec jo, a un menú degustació. Les seves creacions són complexes però semblen senzilles, realitzades amb pocs ingredients, cosa que s'agraeix perquè massa vegades m'he trobat amb plats on no saps quin és el protagonista: al Capritx, excepte en un cas, els ingredients es complementen, no s'anul·len, cadascun fa el seu paper i no agafa el d'un altre. Cuina minimalista de gran alçada.
L'àpat d'aquesta temporada comença amb un molt bon pa, de 24 hores de fermentació, per sucar en un oli encara millor, fet amb una varietat vallesana, la becaruda, que Martínez ha contribuït a recuperar. Per a un amant del pa amb oli com jo, el sopar no podia començar de manera més prometedora. Els aperitius es completen amb uns envinagrats casolans, un all (boníssim) i un tall de ceba tenyit amb el color de la remolatxa, i una versió del popular 'rebujto' andalús fet amb suc d'aranja i manzanilla).
El menú pròpiament dit comença amb un bombò de formatge i galeta de tomàquet i segueix amb unes croquetes de carxofa, però de carxofa carxofa, sense farines ni beixamel, acompanyades amb maionesa de tòfona, exquisides. La sardina amb crema d'ametlles i arròs inflat no es queda enrere, i està per sobre del plat que vaig trobar més fluix, la botifarra del perol a la catalana, que porta espinacs i pinyons i s'acompanya d'un mos de pa amb tomàquet. No aporta gran cosa. L'esqueixada de bonítol, albergínia fumada i all negre és molt bona, però el gust de l'albergínia és molt potent i el bonítol marinat queda molt desdibuixat. L'all negre, bo i original.
A continuació et porten uns espàrrecs blancs crus, tallats molt fins, amb una crema de pebre verd que recorda aquella salsa que abans posàvem tan generosament sobre els entrecots; i un rovell a la farigola acompanyat d'un gotet de brou de gallina, boníssim: primer l'ou i després la gallina; vull dir que aquest és l'ordre en què es menja.
Després va venir el plat que més em va agradar, el carpaccio de presa ibèrica crocant, que està amanit amb un oli de ceps i pinyons i porta quinoa cruixent per sobre. Les làmines es cargolen sobre si mateixes i es posen senceres a la boca, on exploten els sabors del greix característic de les carns ibèriques i de l'oli; el millor del vespre, pel meu gust. Per això deia que hauria preferit que el carpaccio anés darrere els dos platets de peix que van venir després, també dels millors del menú.
Un era una sopeta de peix de roca, gambes i menta, amb caviar de marisc (perles esferificades de crustacis), boníssima; i l'altre, unes tallarines de calamars al pil-pil, un plat també molt aconseguit i que reconec que tanca amb dignitat el capítol salat, tot i les meves preferències.
El capítol de postres és el que vam trobar més fluix, tot i que comença amb un prepostre, una sopa freda de fonoll i prunes amb gelat d'api, molt refrescant i prometedor. 
No són pas dolents el iogurt deshidratat amb gelat de safrà i melmelada de taronja (tot i que el gelat no em va agradar), ni les roques de xocolata amb nou moscada i paper de menta, però hi vam trobar excessiva dolcesa i i presència de gelats i haguéssim agraït una xocolata negra, per exemple en lloc del praliné, és a dir, un sabor més potent i contrastat.
No ens van oferir 'petit fours', com solen fer tots els restaurants d'aquest nivell, i que ajuden a allargar la sobretaula: allò que us deia abans dels 'tempos' del sopar.
Malgrat tot, la Marina i jo vam gaudir de l'àpat, ja us ho podeu imaginar, i en vam sortir amb la convicció que jo ja tenia abans de tastar la cuina d'Artur Martínez: val molt la pena desplaçar-se a Terrassa per conèixer-la.

* El preu del menú és de 58 euros, als quals cal afegir-ne tres de l'oli, el pa i els aperitius, i les begudes.