dissabte, 12 de març de 2011

la meva primera vegada

Fa poc ho vaig confessar a uns amics, quan es va fer la convocatòria, però trairia l'esperit d'aquest bloc que vaig intentar reflectir en el darrer post amb motiu del tercer aniversari, si no fes la confessió més extensa i pública: malgrat ser català de soca-rel, castellterçolenc de vàries generacions, enamorat del país i la seva llengua, practicant de la cuina catalana i escriptor aficionat de cuina, fins ahir no havia anat mai a fer una calçotada! (aquí s'imposa una emoticona amb cara compungida).


Podria buscar l'excusa que no és pas una cosa típica de la meva comarca, o que molts caps de setmana m'ha tocat treballar i això ha frustrat anteriors convocatòries, però no serien més que això, excuses de mal pagador. El fet cert és que mai no m'havia embrutat els dits de ceba carbonitzada, ni m'havia posat un pitet, ni havia tirat el cap enrere per ficar-me de cop a la boca un ceballot.
Que en retirin el dni català si volen, que no posin mai el meu nom a la GEC (no li posaran igual...), però he trigat cinquanta anys a fer la primera calçotada... i segurament serà l'última. Almenys, si he de fer alguna mena d'esforç per anar-hi o l'he d'organitzar jo. Sóc de poble i n'estic content, però dec tenir algun error genètic que em fa gaudir més de la cuina elaborada, fins i tot sofisticada, que no pas de la cuina directa, rústica, gairebé primitiva que suposa una calçotada.
Segurament, és que no n'he pogut gaudir com caldria a causa de la pluja. Avui estàvem convocats pel grup Gastroblocaires a la segona trobada a Ca l'Esteve, el restaurant de Castellbisbal propietat de la família del cuiner i blocaire Xesco Bueno, un dels impulsors del grup. La idea era al matí visitar l'hort on conreen la seva verdura que serveixen al restaurant, arrancar els calçots que ens menjaríem, visitar les vinyes i el celler on fan un vi notable per al consum propi i venda directa als clients, i després gaudir de la calçotada a l'aire lliure.
Amb el diluvi que ha caigut aquest dissabte, s'ha quedat en un dinar en una de les sales del restaurant. Un bon dinar, com sempre que hi he menjat, però sense el plus que deu tenir reunir-se tota la colla al voltant del foc, amb el fum als ull, escalivant calçots entre trago i trago de vi del porró, i després fent la carn a la brasa, seure a qualsevol lloc, competir a veure qui menja més calçots, xerrar, riure i prescindir de les incomoditats i de si t'emmascares les mans o et taques la camisa.


Avui, els calçots ens els han portat ja escalivats, però bruts, perquè la majoria així ho volia. M'ha anat bé per aprendre la tècnica de pelar-los i empassar-los amb el cap enrere i la mà enlaire, després de sucar-los a la salsa salvitxada (algun dia intentaré esbrinar perquè en diem salsa salvitxada, romesco o xató a salses que pràcticament es fan igual, i perdoneu si dic una animalada). Però, si he de dir la veritat, estic amb el Xesco, que al restaurant normalment serveix els calçots nets i a punt de menjar. Jo, ja em perdonareu, els prefereixo així, i algun en tempura, o amb altres variants que segur que es poden fer, però sense embrutar-se.
A banda que la festa ha estat passada per aigua, i a banda de les meves manies personals, la trobada ha estat molt agradable. Primer, perquè els calçots, que eren molt bons, no van mai sols, i aquests anaven acompanyats d'unes croquetes per picar, d'una amanida, d'una fideuada i de la inevitable carn a la brasa (amb botifarres i secret molt bons, tot d'origen proper, com el conill que crien ells mateixos). I segon, i sobretot, perquè aquestes trobades permeten retrobar amics i conegut i descobrir noves cares, com dues bones amigues virtuals que encara no tenien cara per mi, una de més temps, la Ingrid de Mi blog de pintxos, i l'altra, blocaire més recent, la Gemma, de Cuinant a Canet, que ha vingut acompanyada de la seva filla, la fotògrafa més jove i eixerida de tota la colla.
Es pot demanar res més per passar un dia lleig i plujós que un bon dinar en una magnífica companyia? Segurament no, però a més ha vingut un fotògraf de la revista Cuina per immortalitzar el moment i il·lustrar un reportatge sobre els blocs de cuina catalans que sortirà aviat. Aquí teniu la foto del 'making-of', que m'ha cedit la Sara Maria.


21 comentaris:

  1. Bon dia Manel, una crònica digne d'un periodista,jejej.

    Ens va fallar el temps, però tot així va estar genial. Em va fer molta ilu posar-te cara i compartir taula amb tú.

    La nena ha sortit genial, de la manera que més li agrada a ella amb la càmara a la ma, gràcies.

    Bueno i avui a disfrutar del sol que ja podria haver sortit ahir.

    Muas!

    ResponElimina
  2. Avui fa el dia ideal per celebrar la calçotada, llàstima que no va ser així!!! Haguessis gaudit del que és una calçotada en tot el seu goig...no només és menjar els calçots..si no tot el que ho envolta!!
    I millor bruts...i embrutar-se...mmm que bons!
    Llàstima del temps!!!
    Ptnts
    M

    ResponElimina
  3. Jo crec que hauries de donar una segona oportunitat als calçots i embrutar-te les mans una altra vegada.

    Tenim un amic que és dels teus: no li agrada embrutar-se i es menja els calçots amb forquilla i ganivet!.

    Llàstima del temps, però segur que vareu gaudir del dinar en bona companyia!

    ResponElimina
  4. Jo només he pogut gaudir d'una calçotada a la meua vida i ja en fa uns quants anys... recorde que m'ho vaig passar pipa!! Dec ser més "brutot" que tu perquè això d'embrutar-se les mans i mascarar-se i tot el ritual de pelar, sucar i engaldir-se el calçot és massa per a la carabassa!!!
    Quina sort poder trobar els amics blocaires!!! Salutacions a tota la colla.

    ResponElimina
  5. Caram! Els dies plujosos també tenen els seu què, sobretot si s'està amb bona companyia

    ResponElimina
  6. Va home! si embrutar-se les mans és la gràcia!! Bé, i la companyia, que és el que les fa úniques!
    Doncs jo que tinc família de Valls i he fet moltes calçotades encara no m'he estrenat amb el pitet!! Així que ja veus a casa no ens embrutem només les mans.

    ResponElimina
  7. No ets pas l'únic verge en calçotades... :). He fet alguna aproximació, en petit comité, però res a veure amb calçotada-calçotada... Salut!.

    ResponElimina
  8. Manel, deixem la crònica a una banda. És un privilegi la teva presència a les trobades i sobretot la teva amistat.

    I punto.

    ResponElimina
  9. Gracias Manel por la cronica de la trobada de ayer ,que no pude asistir por tener otro compromiso.Lastima del dia de lluvia intensa que hubo,a mi me gustan bruts y cuando le coges el truco de perlarlos no son tan bruts.
    bona setmana
    una abraçada
    miquel

    ResponElimina
  10. Hola !
    Llàstima del dia, però així sempre es té l'oportunitat de tornar a repetir.
    A mi m'encanta embrutar-me amb els calçots i m'encanten, però entenc a qui no li agrada.. De fet, conec una persona que a casa els menja en guants.. Una jornada i una crònica fantàstica!

    ResponElimina
  11. Manel,
    No ets l'únic que opina això dels calçots, a casa en conec un, que no mou ni un dit pels calçots.
    Tot i així, com sempre el que compta és la bona companyia, que així va estar.
    Enveja sana, tot i el mal temps.
    Salut,

    ResponElimina
  12. la verdad es que me encantó conocerte Manel. Eras de esos blocaires de hace tiempo (cuando aún no eramos tantos eh?) y tenía muchas ganas de darte una abraçada. Me alegré mucho que la lluvia no me desmotivase y al final acudiese a la calçotada, porque me lo pasé muy bien.
    un petonet molt fort
    astrid
    pd:la próxima tuya voy fijo!

    ResponElimina
  13. Uiuiuiui, que per menys, a un l'acusen de botifler! Manel, el dia hi fa molt, en el tema calçotada, i dissabte no hi havia res a fer. Segur que n'hi haurà més, i que et convenceran millor.

    ResponElimina
  14. fi, més que fi! quan la candi llegeixo això, sindignarà mooolt!!

    ResponElimina
  15. Fue un placer compartir mesa y mantel. Sobremesa, lluvia y porrón en mano. Repetiremos, si acaso, con un arroz de por medio.

    Salutacions mestre

    ResponElimina
  16. Manel!
    Així que vas fer la primera comunió! jajajajajajaja
    Sempre és un gustàs llegir-te i compartir bones estones amb tu, així que fins la propera ;)
    Besitos!

    PD: confeso que tampoc sóc molt fan dels calçots... :( però sort del Carles, que menja els seus i els meus ;)

    ResponElimina
  17. Per ser la 1ª vegada tenies força traça, apa una abraçada a tothom!

    ResponElimina
  18. Manel, molt bona crònica. I tanmateix això que comentes que et va "molestar" de menjar els calçots bruts, potser era per l'entorn. ;) Si proves una calçotada enmig del bosc de ben segur que no et molestarà menjar-te els calçots bruts. ;)
    Per cert, ja m'han arribat veus que la 2a visita a can Sosa està en marxa pel 1r cap de setmana d'abril?
    Petons!

    ResponElimina
  19. com que tinc clar que no vaig gaudir d'una calçotada autèntica, i tots insistiu que ho provi amb tots els ets i uts, em declaro obert a acceptar propostes, ja sabeu el meu correu ;)

    ResponElimina
  20. Jo el que no he entès mai és aquesta fal·lera per posar-se pitet... jo no m'he llantiat en la vida menjant calçots (i això que dec ser la teva antítesi, Manel, ja que cada any en cauen 4-5 com a mínim). Ara bé, tampoc em sento més català per això!

    ResponElimina
  21. Com podràs veure et seguixo els passos... :). Pocs deis després del teu 3er aniversari, vaig celebrar el meu 2on... I ara també he debutat en una calçotada de veritat... A Clos Dominic el darrer dissabte... :). M'he limitat a petit resum a l'apartat de vins, com agraiment a Clos Dominic..

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...