la meva primera vegada

Fa poc ho vaig confessar a uns amics, quan es va fer la convocatòria, però trairia l'esperit d'aquest bloc que vaig intentar reflectir en el darrer post amb motiu del tercer aniversari, si no fes la confessió més extensa i pública: malgrat ser català de soca-rel, castellterçolenc de vàries generacions, enamorat del país i la seva llengua, practicant de la cuina catalana i escriptor aficionat de cuina, fins ahir no havia anat mai a fer una calçotada! (aquí s'imposa una emoticona amb cara compungida).

Podria buscar l'excusa que no és pas una cosa típica de la meva comarca, o que molts caps de setmana m'ha tocat treballar i això ha frustrat anteriors convocatòries, però no serien més que això, excuses de mal pagador. El fet cert és que mai no m'havia embrutat els dits de ceba carbonitzada, ni m'havia posat un pitet, ni havia tirat el cap enrere per ficar-me de cop a la boca un ceballot.
Que en retirin el dni català si volen, que no posin mai el meu nom a la GEC (no li posaran igual...), però he trigat cinquanta anys a fer la primera calçotada... i segurament serà l'última. Almenys, si he de fer alguna mena d'esforç per anar-hi o l'he d'organitzar jo. Sóc de poble i n'estic content, però dec tenir algun error genètic que em fa gaudir més de la cuina elaborada, fins i tot sofisticada, que no pas de la cuina directa, rústica, gairebé primitiva que suposa una calçotada.
Segurament, és que no n'he pogut gaudir com caldria a causa de la pluja. Avui estàvem convocats pel grup Gastroblocaires a la segona trobada a Ca l'Esteve, el restaurant de Castellbisbal propietat de la família del cuiner i blocaire Xesco Bueno, un dels impulsors del grup. La idea era al matí visitar l'hort on conreen la seva verdura que serveixen al restaurant, arrancar els calçots que ens menjaríem, visitar les vinyes i el celler on fan un vi notable per al consum propi i venda directa als clients, i després gaudir de la calçotada a l'aire lliure.
Amb el diluvi que ha caigut aquest dissabte, s'ha quedat en un dinar en una de les sales del restaurant. Un bon dinar, com sempre que hi he menjat, però sense el plus que deu tenir reunir-se tota la colla al voltant del foc, amb el fum als ull, escalivant calçots entre trago i trago de vi del porró, i després fent la carn a la brasa, seure a qualsevol lloc, competir a veure qui menja més calçots, xerrar, riure i prescindir de les incomoditats i de si t'emmascares les mans o et taques la camisa.

Avui, els calçots ens els han portat ja escalivats, però bruts, perquè la majoria així ho volia. M'ha anat bé per aprendre la tècnica de pelar-los i empassar-los amb el cap enrere i la mà enlaire, després de sucar-los a la salsa salvitxada (algun dia intentaré esbrinar perquè en diem salsa salvitxada, romesco o xató a salses que pràcticament es fan igual, i perdoneu si dic una animalada). Però, si he de dir la veritat, estic amb el Xesco, que al restaurant normalment serveix els calçots nets i a punt de menjar. Jo, ja em perdonareu, els prefereixo així, i algun en tempura, o amb altres variants que segur que es poden fer, però sense embrutar-se.
A banda que la festa ha estat passada per aigua, i a banda de les meves manies personals, la trobada ha estat molt agradable. Primer, perquè els calçots, que eren molt bons, no van mai sols, i aquests anaven acompanyats d'unes croquetes per picar, d'una amanida, d'una fideuada i de la inevitable carn a la brasa (amb botifarres i secret molt bons, tot d'origen proper, com el conill que crien ells mateixos). I segon, i sobretot, perquè aquestes trobades permeten retrobar amics i conegut i descobrir noves cares, com dues bones amigues virtuals que encara no tenien cara per mi, una de més temps, la Ingrid de Mi blog de pintxos, i l'altra, blocaire més recent, la Gemma, de Cuinant a Canet, que ha vingut acompanyada de la seva filla, la fotògrafa més jove i eixerida de tota la colla.
Es pot demanar res més per passar un dia lleig i plujós que un bon dinar en una magnífica companyia? Segurament no, però a més ha vingut un fotògraf de la revista Cuina per immortalitzar el moment i il·lustrar un reportatge sobre els blocs de cuina catalans que sortirà aviat. Aquí teniu la foto del 'making-of', que m'ha cedit la Sara Maria.