el principal aliment del món (30)

no llencéssiu pas mai una salsa

No hi ha un pecat més gros que llençar la salsa que ha quedat d'un guisat o el suc d'un rostit. És un pecat mortal d'impossible perdó; si el cometeu, us perdreu un dels plaers més grans que hi pot haver a la cuina, que és transferir tota la potència que concentra aquella salsa o aquell suc a un arròs o una pasta i aconseguir, amb pocs minuts, un plat tan memorable com el que em vaig fer la dies enrere amb la salsa de la cassola de cues de rap i gambes que vaig fer Nadal. Feia de temps que no menjava un arròs tan bo.
A la cuina és molt freqüent que fem un guisat o un rostit i ens quedi el suc, fins i tot amb algun dels acompanyaments que hem posat al plat. Per exemple, si fem un conill amb bolets és fàcil que s'acabi la carn i quedi part del suc amb uns quants bolets, o després de fer unes mandonguilles, difícilment menjarem prou pa per acabar-nos tota la seva salsa. Tot això s'ha de conservar en un taper, ben tapat, perquè l'endemà ens puguem recrear amb el millor d'aquell plat trasplantat a un de nou.
De la cassola de rap i gambes, me'n va quedar per l'endemà, i tot i així, després d'acabar-me el peix i les gambes, a la cassola la quantitat de salsa era notable. A més, també m'havia obert unes escopinyes al vapor amb un raig de vi blanc i un altre d'oli d'all i julivert, i tampoc no vaig pas llençar el suc que van deixar anar.
Per tant, per fer-me un dinar de rei, només em va caldre posar a estofar en una paella una mica de ceba tendra picada, i quan va ser feta, hi vaig afegir l'arròs, el vaig fer sofregir una estona i hi vaig posar la salsa del rap i l'arròs, remenant bé perquè els grans s'amaressin del sabor reconcentrat del plat nadalenc. Finalment, hi vaig afegir el suc d'obrir les escopinyes i un mica d'aigua, perquè el resultat final no fos massa fort ja que el líquid que queda d'obrir al vapor tant musclos com cloïsses com escopinyes té un sabor a mar salat notable. Només va caldre esperar que l'arròs s'acabés de coure, hi vaig afegir unes escopinyes que havien quedat i finalment vaig empolsinar la paella amb julivert picat.
Em va saber greu que aquell dia dinava sol i ningú més va poder gaudir d'aquella meravella, però no era pas ni la primera ni l'última vegada que faig un arròs o uns fideus amb aquest sistema i si algú encara llença aigüera avall l'or líquid que queda a les seves cassoles i un dia el guarda per fer-se un arrosset, estic segur que m'ho agrairà.