saltat de verdures amb gambes i pesto vermell sobre llit d'arròs blanc

El 'pesto rosso' és una salsa fantàstica, cada vegada m'agrada més. Fa ben poc el vaig fer servir de contrapunt en un bacallà confitat, i va ser un dels ingredients més elogiats del plat per part de la persona a la qual el vaig dedicar.
Com que en va quedar, de salsa, vaig pensar si fer-la servir simplement per amanir un plat de pasta, però vaig preferir fer una recepta nova, inspirada en una que vaig fer l'any passat i, com tantes, no havia tornat a fer. La podeu trobar aquí. 
En aquest cas, vaig posar a bullir arròs blanc (potser hauria quedat millor amb arròs basmati, però al meu fill no li agrada massa i vaig triar un arròs rodó del Delta).
Mentre es feia l'arròs, vaig escalfar oli al wok i vaig passar-hi unes cues de gamba pelades i salades, només mig minut per banda, per aromatitzar l'oli en el qual immediatament, quan hem retirat les gambes, saltem ceba tendra, pebrot verd, pebrot vermell, pastanaga i carbassó, tallat tot en juliana, durant uns minuts, més o menys segons si volem trobar les verdures cruixents o no.
Quan estiguin al nostre gust, hi afegim les gambes, donem un parell de voltes al conjunt, hi afegim el pesto vermell i apartem del foc. En cas que la salsa estigui molt espessa, hi podem posar una mica d'aigua i deixar-ho un minut més al foc, removent el conjunt.
Per servir el plat, posem un llit d'arròs blanc i, a sobre, la verdura amb les gambes i la salsa. 
El pesto vermell es fa substituint l'alfàbrega del pesto verd tradicional per tomàquets secs escaldats i conservats en oli amb all i herbes. Posem al vas del túrmix els tomàquets, oli de conservar-los, una mica d'all (amb compte), formatge parmesà ratllat (o un altre formatge sec) i pinyons (o una altra fruita seca). Triturem sense passar-nos, que ha de tenir una textura una mica granelluda, i ja el tenim a punt.
He de dir que a l'Aleix li va agradar molt, aquest platillo que ens va servir de dinar ahir divendres. I, com jo, es va declarar partidari fervent d'aquesta salsa tan senzilla i gustosa.

paraules boniques de cuina que no hauríem de perdre

El mes passat, en explicar la recepta de la truita oberta de carxofes i bacallà, parlava de deixatar els ous per fer la truita. Fa uns quants dies, una companya de feina, quan ho va llegir, es va acostar i, amb veu baixa, com si li fes vergonya, em va preguntar què volia dir deixatar.
Em va fer una mica de pena, perquè vaig ser conscient que segurament hi ha molta gent que no ha sentit ni usat mai aquesta paraula, que al Vallès Oriental, i en algunes altres comarques, és com s'ha dit tota la vida l'acció de batre els ous per fer una truita, encara que en el diccionari aparegui una definició una mica diferent.
L'anècdota em va fer recordar un article que tenia a mig fer des de fa més d'un any, després que en una sessió del Fòrum Gastronòmic de Girona de l'any passat, sentíem la presentació que feia el Pep Nogué d'un grup de cuina tradicional i, mentre les cuineres, de Salt en aquest cas, anaven preparant els seus plats, el presentador i les mestresses parlaven d'entendrir la carn, d'amorosir-la, perquè no quedés estellosa. 
No sé si va ser el Kike o la Txell, amics i autors del bloc La cuina vermella, qui va comentar com li agradava una d'aquestes paraules, i vam començar a parlar dels mots relacionats amb la cuina i el menjar que poc a poc van desapareixent. Teníem clar que és un tema que mereixia reflexió, que mereixia un post com aquest, i que mereix que algú hi dediqui més temps i més capacitat que la d'aquest blocaire, per fixar i immortalitzar totes aquestes expressions abans no caiguin totalment en el desús i l'oblit.
Se m'acut que probablement quan cuinem una carn dura tots parlem del temps o el macerat necessari per estovar-la. I aquí ens quedem, quan podríem dir, com les cuineres de Salt d'aquell dia o com hem sentit a casa, i potser fins i tot encara diem algun cop, que l'hem d'entendrir, o fer-la més amorosa.
Mira que són paraules boniques, estretament lligades amb la terminologia dels sentiments, cosa que diu molt a favor de l'acció de cuinar. Potser per això els meus amics, asseguts davant meu, escoltant les cuineres tenien tots dos el cap inclinat cap a un costat i el recolzaven sobre el cap de l'altre.
Parlant-ne, van sortir altres paraules que ens agraden i que no sé si es fan servir gaire, com la que deia al principi, deixatar (els ous). Pensant-hi, després n'he anat apuntant d'altres: m'agrada rampoines, que fa servir molt una amiga estimada, com a sinònim de restes que tenim a la nevera sobrants d'altres àpats i que, a vegades, ens ajuden a sortir del pas quan no tenim res més, però que fins i tot ens poden portar a crear un plat nou i original.
M'agrada romancejar per la cuina, donar-hi voltes, sense un propòsit clar o amb excuses i romanços per no començar a fer el que toca. I m'encanta péixer algú, sobretot ara que ja tinc els fills grans i saben menjar sols, i el fet de fornir d'aliment algú ficant-l'hi a la boca, ja no és una obligació paternal, sinó un joc, un plaer molt més divertit sobretot si es practica amb la parella. No fa gaire, amb la meva amiga de les rampoines, en parlàvem, d'aquest verb, i ens va assaltar el dubte de si el participi és peixut o pascut. Escriure aquest post m'ha anat bé per comprovar que, efectivament, tal i com vam concloure després d'una curosa anàlisi, és pascut.
En aquest diccionari de procediments culinaris que publica en línia el Termcat, hi he trobat un munt de paraules, com acaramel·lar, sinònim de caramel·litzar, i que és una paraula potser més viva referida a la situació amorosa d'una parella: 'els he vist molt acaramel·lats' era una expressió habitual anys enrere, i diria que encara es fa servir; almenys, ho espero, perquè és ben bonica, sobretot si tens la sort de formar part del caramel.
També m'agrada més dir agafar-se que enganxar-se, per referir-me a un aliment que no es vol desprendre de la cassola, i he trobat candir, que no recordava, per 'banyar amb almívar un aliment, generalment fruita, per endolcir-lo o conservar-lo'. Amb sucre candi, suposo, i perdoneu la broma.
Ja veieu que la cosa de la cuina va molt paral·lela a la cosa de l'amor i el sexe, i no et dic res si rescatem el verb trempar com a sinònim d'amanir o condimentar una menja per donar-li olor o fer-la més saborosa....
Pel que fa al pa, concretament al pa de barra, hi ha qui prefereix una llesca i qui demana sempre el crostó,  tot i que per a mi sempre serà el ronyó, una accepció que no trobo al diccionari per definir el tros de la punta de la barra, però que al meu poble sempre s'ha fet servir en aquest sentit.
M'hi podria estar hores, però potser ningú ha arribat ja a llegir  fins aquí; ara, m'agradaria haver desvetllat en els lectors alguna curiositat sobre aquest tema i, per què no, el record d'alguna paraula relacionada amb la cuina i la manipulació dels aliments que tenieu oblidada i que no us agradaria que es perdés.
Si és així, digueu-me-la, si us plau, deixeu-me un comentari amb aquesta paraula que us agrada o que temeu que es perdi. I, sobretot, fem tots un esforç per transmetre la nostra riquesa lèxica, perquè ja em direu si dir que una carn ha quedat dura és igual que dir que és estellosa... on vas a parar, amb els matisos que té aquesta paraula!
Pitjor encara, n'hi ha algunes que no tenen sinònim, i si es perd aquella paraula, s'acabarà perdent també la funció. Els que no deixaten els ous els poden batre, però em pregunto: com en deuen dir del fet de ficar el menjar dins la boca als nens aquelles persones que no saben que es diu péixer?

bacallà confitat amb puré de cigrons menuts, allioli del seu pil-pil i pesto vermell

A Ràdio Castellar, la Clara i la Marina fan un programa de cuina interessant i simpàtic, 'Quins fogons', que es pot escoltar per internet aquí, i acaben d'engegar una iniciativa engrescadora, Enfogona't, consistent a demanar cada mes a seguidors del programa i lectors dels seus respectius blocs de cuina una recepta apropiada per aquell mes. Aquest abril proposen receptes relacionades amb Sant Jordi o bé, d'una manera més genèrica, amb un dels grans protagonistes d'aquesta diada tan nostra, l'amor.

M'ho vaig estar rumiant i no se'm va ocórrer una recepta típica de Sant Jordi, però sí una recepta romàntica. Aquest concepte pot tenir moltes lectures, però em sembla que no es tracta pas de buscar receptes afrodisíaques ni fer pastissos xarons amb forma de cor, com fan per Sant Valentí. Què entenc, doncs, per una recepta romàntica? Com que el romanticisme és una cosa prou genèrica i cadascú l'entén de la seva manera, us diré la meva: una recepta romàntica per a mi seria aquella feta amb molt d'amor i, a més, pensada específicament per a la persona estimada, amb els ingredients que li agraden o que puguin evocar algun record comú (en aquest cas, el tomàquets secs portats d'Itàlia) i, sobretot, amb un punt de generositat, amb la intenció de regalar-li un moment de felicitat en menjar-la.

Aquest bacallà, doncs, el vaig pensar per a una persona a qui li agrada molt aquest peix, com la majoria dels fruits del mar, i també els cigrons menuts, l'allioli i els tomàquets secs. De fet, li agraden moltes coses, perquè és una gran amant de la cuina i el bon menjar, i, per tant, la recepta podria contenir infinitat d'ingredients. Però vaig triar aquests, vaig pensar el plat per ella i m'agradaria que el dia que li prepari li proporcioni el plaer de què parlava. Crec, per tant, que és una recepta prou romànticai adequada per Sant Jordi, tal i com us he dit que entenc aquesta expressió.

Un cop pensat el plat i escrita la primera part d'aquest post, abans de passar a la cuina, em vaig adonar que a primer cop d'ull podria semblar un bacallà amb dues salses, o un bacallà amb cigrons i tomàquet, però el resultat no hi té res a veure.

Per fer aquesta recepta, vaig posar en un cassó els trossos de bacallà prèviament dessalats, amb la pell cap a dalt, coberts amb oli d'oliva suau, una mica de bitxo, un all laminat i un de sencer. Vaig encendre el foc ben fluix, perquè es tracta que no arribi a bullir perquè aleshores, en lloc de confitar, fregiríem el bacallà. Quan l'oli comença a fer bombolles, es tanca el foc i es deixa una estona el peix a dins de l'oli, fins que està prou cuit i les làmines del bacallà se separen; es treu del cassó, s'escorre bé i es reserva.
Al cassó hi quedarà l'oli i la gelatina del bacallà, una joia que ens permet fer el pil-pil tradicional o, com en aquest cas, una salsa més espessa que jo anomeno allioli de pil-pil i que ja vaig explicar aquí. Separem una part de l'oli tebi (sense gens de gelatina) i el que queda al cassó el batem bé amb la batedora manual, fins que queda una salsa lleugera, després l'aboquem al pot de la batedora elèctrica i comencem a batre com si féssim una maionesa, afegint-hi poc a poc l'oli tebi que hem separat, fins que ens quedi un allioli ben espès.

A banda, triturem cigrons menuts cuits ben tous i hi afegim un raig de l'oli de coure el bacallà i unes quantes cullerades d'allioli de pil-pil, fins que ens quedi un puré una mica més lleuger.

Abans haurem preparat el pesto vermell, que ja he explicat aquí, però que us recordo: es fa substituint l'alfàbrega del pesto verd tradicional per tomàquets secs escaldats i conservats en oli amb all i herbes. Posem al vas del túrmix els tomàquets, l'oli de conservar-los, una mica d'all (amb compte), formatge parmesà ratllat (o un altre formatge sec) i pinyons (o una altra fruita seca). Triturem sense passar-nos, que ha de tenir una textura una mica granelluda, i ja el tenim a punt.

A l'hora de muntar el plat, posem una cullerada de puré de cigrons a la base, un tros de bacallà a sobre i una capa fina d'allioli de pil-pil per sobre del peix. Finalment, un fil de pesto vermell sobre l'allioli i al voltant del plat. Decorem amb una mica de porradell picat. 
També vaig provar de presentar-ho en un gotet, amb els ingredients col·locats en el mateix ordre, per formar part d'uns entrants, i va quedar bé.
Us avanço la meva opinió (parcial, és clar): boníssim el puré de cigrons, i el plat en conjunt.

arròs de magret d'ànec amb naps

el principal aliment del món (53)

Fa dies que no penjo un arròs; de fet, fa dies que no penjo res, i un arròs, encara fa més. Però els amics d'Els fogons de la Bordeta i de Xocolata desfeta han dedicat 'La recepta del 15' precisament a l'arròs, i com que fa temps aquest bloc era tingut precisament per un bloc d'arrossos, no podia pas ignorar la convocatòria.

De fet, ja he participat alguna vegada en 'La recepta...', almenys una, segur, perquè vaig fer tard i va acabar sent 'La recepta de 3/4 de 15'. Aquest cop estic segur que serà diferent, perquè seguint l'exemple d'un altre bloc que per a mi és de referència, he decidit publicar la recepta abans del dia 15; bé, en realitat la publico ara perquè l'he fet ara, i al bloc ja li sortien teranyines...

L'arròs no és complicat, sinó dels que es fan ràpid: agafem un magret d'ànec (per a dues persones) i li fem uns talls a la pell formant una quadrícula; el posem a fregir en un cassó amb una gota d'oli, de manera que es vagi fonent el greix i s'enrosseixi la pell. Quan la pell sigui ben rossa i bona part del greix s'hagi fos, donem la volta a la peça, la deixem un parell o tres de minuts més pel cantó de la carn, la salpebrem i la reservem.

Retirem el greix que ens sembla que sobra, i en el que deixem al cassó hi posem ceba picada i nap tallat a dauets; mentrestant, agafarem la meitat del magret, o més, i el tallarem també a daus.

Quan la ceba i el nap s'hagin estovat i enrossit, hi afegim els daus d'ànec i hi aboquem l'arròs, remenem bé i ja hi podem afegir el brou, ja sigui poc a poc, com si féssim un risotto (jo el vaig fer així), o tot de cop. Vaig fer servir un brou fosc de gallina i verdures que va donar un gran sabor a l'arròs.

Un cop cuit el gra i reposat convenientment, s'emplata posant a sobre un parell de làmines de la part del magret que hem reservat, ja siguin ben cruetes, com m'agraden a mi, o passades un moment per una paella o una planxa, amb una mica de sal gruixuda per sobre.

Al voltant de l'arròs hi vaig posar un raig d'oli de julivert (julivert triturat amb oli i una punteta d'all).

amanida de llenties amb rovellons a la vinagreta

anem al gra (19)

Quan el temps o la imaginació van escassos, a la cuina ens dediquem a repetir allò que tenim més costum de fer, ja siguin verdura i planxa, per als que vigilen més la dieta, o bé pasta i pizza, per als que no tenen manies o no saben fer res més. O aquells plats que ens surten més bé i tenim més per mà, com un arròs, un estofat o un rostit, aquells que ens agrada més cuinar però no tenim la xispa d'altres temporades.
Hi ha, però, una alternativa, que és agafar una recepta i versionar-la, ja sigui alguna cosa que hem vist fora o alguna recepta pròpia a la que donem un aire nou. 
L'amanida de llenties és un dels plats més antics d'aquest bloc, i amb el temps l'he anat enriquint amb ingredients, el darrer, uns rovellons amb vinagreta. 
Les llenties donen molt de joc, conec gent que hi està enganxada i en menja molt sovint, i realment és un llegum molt complert. No només per les seves propietats, sinó per com es pot preparar. 
Al principi del bloc feia campanya a favor de coure el llegum a casa, perquè la majoria de la gent no ho fa, prefereix comprar-lo cuit en establiments especialitzats, o directament en conserva, que no dic que no sigui bo, i jo també en menjo, però és clar que no té comparació si el fem a casa. Unes mongetes acabades de coure, ben calentones, regades amb un fil d'oli d'oliva verge, és un plaer que no pot donar el mateix llegum en conserva, per més que l'escalfem al microones.
Amb les llenties passa una mica el mateix: si en posem a coure mig quilo amb una ceba a la que haurem clavat un parell de claus (d'espècie), un os de pernil, una fulla de llorer i unes pastanagues, tenim menjar per dies, i diferent.
Per exemple, quan les llenties estiguin cuines, en traiem una part i les escorrem, i a les de l'olla els afegim un bon tros de xoriç tallat a rodanxes, que acabi de coure uns minuts. Les servim amb una mica del seu suc, la pastanaga tallada també a rodanxes, una mica de pebre vermell i un bon raig d'oli d'oliva, i tenim un plat de cullera fantàstic. 
Les llenties que hem tret abans les rentem i reservem en un bol, ben escorregudes, i hi afegim ceba i pastanagues crues tallades en una 'brunoise' fina, de la mida de les mateixes llenties. Hi posem també cogombres en vinagre tallats de la mateixa mida, i uns rovellons a la vinagreta, també tallats petits.
Els bolets els vaig comprar, com sempre, a can Coll, tenen pots de rovellons a trossos i de rovellons botó, que són més car perquè són els petits i sencers. És una conserva que es pot fer a casa; de fet, en vaig comprar perquè fa anys que els meus pares no en fan (o no me'n donen) i m'agradava molt com els quedava, amb un gust de vinagre una mica pujat, d'aquells que et fa tancar un moment els ulls quan te'l menges, però que després et deixa un gust molt agradable. La veritat és que no n'he menjat mai més com aquells, els demanaré la recepta i quan sigui temporada en faré i us explicaré la recepta.
Tornem a l'amanida: afegim la ceba, la pastanaga, el cogombre i els rovellons picats a les llenties, i ho amanim amb oli d'oliva i vinagre al gust, per anar bé que es noti. Un amanida que va bé a qualsevol hora, sobretot ara que ja no fa fred, i que es guarda molt bé uns quants dies a la nevera.

truita oberta de carxofes i bacallà

Potser ja està inventat, o potser no, però mentre rumiava com fer una truita de carxofes amb bacallà se m'ha ocorregut el nom de truita oberta, o truita destapada, gairebé abans fins i tot de pensar el concepte. Sovint m'ho plantejo: en els éssers suposadament superiors de l'escala evolutiva, que hauríem de ser nosaltres, els humans, què és primer, la paraula o la cosa?
És un debat filosòfic apassionant. Sobretot, pensar les paraules que no expressen coses, sinó emocions i sentiments. Com l'amor: qui devia ser que va sentir aquesta atracció sovint irracional cap a un altre ésser humà i va identificar-lo com un sentiment que podia tenir un nom, i li va posar? Els nostres avantpassats més primitius potser també tenien aquest sentiment, però no el devien poder expressar, perquè ni la paraula ni el concepte existien encara: no podien dir t'estimo.
M'he desviat una mica per explicar que això no és més que una truita de carxofes i bacallà, que no recordo haver-ne fet mai abans, que quan hi vaig pensar tenia clar que quedaria molt bona, i que a l'hora d'imaginar com la prepararia, si plana o cargolada, em va venir al cap el concepte i el nom que us regalo per si algú el vol aprofitar: truita oberta.

La truita oberta no té gaire secret: les carxofes, pelades i tallades, es fregeixen en una paella, o millor encara, se salten amb poc oli, que si són tendres i les tallem primes no necessiten massa cocció. Quan s'han enrossit, si no estan prou fetes, podem tapar la paella i s'acabaran de fer en un moment. Quan estan a punt, les reserven.
A la mateixa paella, si pot anar al forn, o en una safata que ofereixi la mateixa possibilitat, prèviament untada amb oli, hi aboquem els ous deixatats (m'encanta aquesta paraula, faria truites només per poder dir o escriure que deixato els ous! clac clac clac clac clac) i amb el punt de sal que creguem necessari segons ens hagi quedat de salat el bacallà (sempre cal provar-lo en cru per trobar aquest punt de sal). Hi posem a sobre les carxofes i el bacallà, pebrem al gust, hi afegim algunes herbes picades si ens abelleix (jo hi vaig posar julivert i una punta de farigola) i ho entrem al forn fins que l'ou està quallat al nostre gust.
Amb deu minuts n'hi va haver prou, els primers cinc amb el foc fort, i els darrers, amb el grill, de manera que l'ou es va inflar una mica.

quatre anys, sis-centes entrades i mig milió de visites després...

... aquí seguim. Potser no som els mateixos, però aquí seguim. Segur que molts de vosaltres no hi éreu, quan fa quatre anys va començar a caminar aquest bloc, però n'hi ha uns quants que sí, i em sembla que els tinc força identificats. Però ni tan sols aquests, ni jo, no som els mateixos, encara que mantinguem els mateixos noms.
En el meu cas, aquests quatre anys han estat molt i molt importants, no ho sabeu pas; o potser sí. No diré que han estat els més importants de la meva vida perquè abans me n'han passat moltes, de coses, i algunes ben meravelloses: néixer, enamorar-se per primera vegada i, sobretot, els fills, són experiències que marquen per tota la vida. Després d'aquests, no tinc cap dubte que els darrers quatre anys he viscut alguns dels moments més meravelloses que recordo. I també algun dels més tristos, per no dir el que més.
Els que em llegiu amb paciència des de fa temps heu pogut seguir, d'una manera més o menys explícita, algunes d'aquestes experiències vitals, perquè no m'ha recat explicar-les quan em feien feliç, ni tampoc quan les coses no han anat tan bé. Excepte una sobre la qual un dia vull escriure abastament però que requereix molta profunditat i reflexió
Ara, el bloc, com a reflex de la meva situació personal, està una mica al ralentí, perquè, com ja he explicat aquí, la vida a vegades passa per davant i és bo que així sigui, perquè tampoc no vull ser un esclau ni un addicte a aquest lloc, per més que l'estimo molt i us estimo a tots vosaltres.
Però quan es tracta precisament d'amor, d'amor a una filla i d'amor a una dona, els altres queden en segon terme, i aquestes dues passions em xuclen ara amb tal força, i per motius ben diferents, que exhaureixen la meva capacitat de creació i de comunicació.
Per això, el quart aniversari del bloc, que s'escau avui mateix, i que coincideix amb la superació dels 600 articles publicats i a punt d'arribar a 500.000 visites rebudes, és per a mi un motiu d'alegria i satisfacció, però també d'una certa tristesa perquè no coincideix amb un moment àlgid de la meva vida blocaire com va ser, per exemple, l'any passat.
Però igual que fa dos anys vaig passar una època allunyat del bloc i després vaig tornar amb força renovada, ara em sento d'una manera semblant, i ja us aviso que 'cuinar és generós' no és pas un bloc mort, sinó que segueix viu, i molt viu, perquè jo no el vull enterrar i, sobretot, perquè vosaltres el manteniu viu amb les vostres visites diàries, hi hagi novetats o no n'hi hagi.
Amb aquest escalf, amb l'amor dels meus fills Aleix i Lara i amb la força extraordinària que em dóna la Marina, no patiu que el bloc seguirà, com a mínim, quatre anys més. Moltes, moltíssimes gràcies, a ells i a tots vosaltres.

carxofes farcides de fals botifarró d'arròs amb la seva crema

Potser perquè no ho he escampat massa en aquests quatre anys, o simplement és que no interessa, però tinc ben pocs seguidors (que jo conegui) del bloc al meu poble: segurament els podria comptar amb una mà, almenys els que a vegades me'n parlen i veig que estan al cas del que vaig fent.
Un d'aquests és el Lluís Bou, la primera part del nom de la carnisseria Lluel, a dues passes de casa, on elabora amb la seva dona, l'Elisabet, una xarcuteria molt remarcable. Com la botifarra negra que he fet servir avui per fer aquestes carxofes; quan l'he anat a comprar, el Lluís m'ha comentat la darrera entrada, sobre la baixada d'activitat d'aquest bloc, i jo li he avançat que precisament tenia al cap preparar aquestes carxofes, un plat que em ve de gust dedicar-li perquè de lectors com ell, que em comentin les coses pel carrer o a la botiga, no n'hi ha gaires!

Per preparar aquest platet, primer de tot es netegen les carxofes, aprofitant només el cor, i buidant el centre per facilitar el farciment. Es bullen uns minuts en aigua amb sal i una mica de farina o de julivert, perquè no ennegreixin, i es reserven.
En una paella es fregeix ceba tallada fina, fins que està ben tova i rosseta, s'hi afegeix botifarra negra sense pell i tallada a daus i, amb el foc baix, es deixa que es vagi desfent.
Finalment, hi afegirem arròs bullit, i amb aquesta barreja, que és com un botifarró de ceba i arròs sense ser-ho, omplim els cors de carxofa. A la botifarra amb ceba i arròs que ens ha quedat hi afegim una mica de farina, deixem que s'enrosseixi una mica, i hi aboquem llet o aigua de bullir l'arròs, o bé les dues coses, com he fet jo; li fem arrencar el bull remenant bé i procurant que el conjunt no quedi massa espès.
Passem la barreja pel túrmix i tindrem una crema que ens servirà per napar les carxofes. Servim així mateix o, si volem, afegim una mica de formatge per sobre i gratinem.
Aquesta cremeta de fals botifarró ha quedat espectacular, i com que me'n va sobrar, se m'han acudit unes quantes aplicacions molt prometedores... ja us tindré informats!

de si val la pena anar fent... i unes albergínies escabetxades

Porto dies enfeinat a viure, ja ho he dit aquí i els habituals prou que ho deveu haver notat, que no estic tant pel bloc; de fet, cuino menys, en general, i sobretot, menys coses noves. O potser és que vaig acabar l'any passat una mica esgotat, perquè íntimament penso que vaig treballar molt i amb uns resultats no pas dolents, parlant del bloc, és clar, però no només.
A banda d'això, m'estic replantejant moltes coses sobre la cuina, sobre cap a on anar, si cal seguir evolucionant seguint modes i tendències, o és millor mantenir una línia pròpia, malgrat el risc que et diguin que t'estanques o estàs desfassat... Jo sóc de natural crític, amb els altres i amb mi mateix en primer lloc, i per ensenyar el que faig he d'estar molt segur que val la pena i pot tenir algun interès, perquè en el bloc, com a la vida, fer les coses per inèrcia acaba portant a l'avorriment i a les ganes de parar.
Ja em perdonareu aquesta introducció pseudoreflexiva que segurament no porta enlloc, i que no sé si calia abans de presentar aquestes albergínies en un escabetx suau que, a mi, em van agradar molt i s'expliquen molt més fàcilment.

La recepta és de fa setmanes, quan vaig tornar a fer fer aquest escabetx suau de costella de porc amb verdures i mongetes del ganxet i vaig repetir amb un llom arrebossat en escabetx suau. Després de preparar dos plats de carn d'aquesta manera, em vaig plantejar quina verdura podria escabetxar, i se'm va ocórrer fer albergínies, que ja he dit aquí que m'agraden molt.
La preparació és senzilla: les albergínies, tallades gruixudetes (mig centímetre, o més, si ho preferiu), les vaig fer a la planxa, només pintades amb una mica d'oli i salades, i les vaig anar reservant en un taper gran.
En una altra paella fonda, hi vaig posar un raig d'oli, ceba tendra tallada a la juliana, porro i pastanaga en rodanxes i uns grans d'all sencers, amb pell i tot, només amb un cop. Vaig sofregir una mica la verdura i hi vaig incorporar uns grans de pebre negre, unes fulles de llorer i unes branques de farigola i romaní, un got d'oli, una mica menys de vinagre de Xerès, i una mica més d'aigua. Només cal esperar que arrenqui el bull, tapar, abaixar el foc i deixar coure l'escabetx una estona, amb deu minuts n'hi ha prou. El deixem temperar i l'aboquem sobre les albergínies, refredem i guardem.
Com sempre, els escabetxos són millors una mica reposats; d'un dia per l'altre, o dos dies després, les albergínies estaran a punt per ser menjades, soles o acompanyant un peix a la planxa, per exemple.

espaguetis amb tomàquet, anxoves i formatge d'herbes casolà

No hi ha res que faci més ràbia que haver aprofitat alguns dels dies més gèlids de l'hivern, els del fred siberià, per sortir amb la bici, i trobar-te ara, que fa tan bon temps, tancat a casa perquè un senyor virus o el que sigui s'ha trobat bé dins teu i no marxa ni a canonades.

Cansat d'aquest confinament matinal, avui he sortit a caminar una estona pel bosc, perquè em sento les cames flonges com un pa de pessic en lloc de dures com un carquinyoli, i demà vull agafar la bici una altra vegada, a veure si encara sóc capaç de fer tres pedalades seguides, i deixar enrere tants dies de tos.
La passejada pel bosc m'ha anat bé per collir romaní i per agafar gana i ganes de fer-me un plat de pasta, que feia molts dies que no en menjava i a partir d'ara espero que torni a ser un fix uns quants cops a la setmana, perquè voldrà dir que torno a entrenar i a fer una vida esportiva més o menys normal.
Tenia ganes de pasta, però no de pasta d'hivern, amb un ragú o una altra salsa potent, sinó una cosa més lleugera, més primaveral, com el temps que fa; i ràpida. Per això he picat herbes en un morter (farigola i romaní frescos, alfàbrega i orenga secs) i les he barrejat amb formatge. Se m'ha ocorregut, mentre collia el romaní, que seria una bona manera d'introduir les herbes al plat barrejar-les amb un formatge neutre, i l'únic que tenia d'aquest tipus era mozzarella ratllada. L'he barrejat bé amb les herbes i l'he reservat.
En una paella amb oli, i el foc alegre, he saltat uns quants tomàquets cirerols, tallats per la meitat o a quarts, segons la mida, durant un parell de minuts, hi he afegit unes anxoves tallades a trossos no massa grans, que es desfan de seguida, i uns espaguetis cuits al dente i acabats d'escórrer.
Només faltava emplatar la meitat dels espagueti, cobrir amb una capa de formatge perfumat, acabar d'omplir el plat amb la pasta restant i posar per sobre una mica més de la barreja de formatge i herbes picades.
Només apte per a afeccionats als gustos i les aromes intenses de bosc.