estris útils (1): la xurrasquera

Algú havia sentit a parlar de la xurrasquera? Doncs és un estri collonut. He fer una recerca per internet i he vist que a l'Amèrica llatina i alguns llocs d'Espanya fan servir "churrasquera" per designar una barbacoa o un estri industrial similar però només he trobat una o dues referències a l'estri que tenim a casa i que sempre n'hi hem dit d'aquesta manera.
Ens el van regalar els meus pares, que sempre n'han tingut, i em sembla que el van comprar a la ferreteria del poble, però ara no crec que en tinguin. Per a què serveix?
Doncs té un munt d'utilitats, però bàsicament permet coure carns,verdures i peixos sense greix i amb un resultat similar a si es fes a la brasa, lògicament sense el gust fumat que dóna aquesta.
Té un funcionament molt senzill, i que podeu veure a la foto: sobre una base rodona amb un forat al mig hi va una reixa sobre la qual es posen els aliments a coure, de manera que els sucs es recullen a la plata de sota. Es posa a sobre el foc de gas, que ha de quedar just al mig, i es tapa amb una gran campana que es va escalfant i és la que cou el menjar.
La veritat és que és ideal per preparar el menjar sense greixos, tot i que jo sempre hi poso una raget d'oli o una mica d'oli amb all i julivert, com a les galtes que apareixen a la foto.
És ideal per a fer escalivada, perquè les albergínies i els pebrots queden torradets de la pell i fets per dintre, igual que al forn o a la brasa, i el peix (millor sencer) també hi queda molt bo. El pollastre, que queda amb la pell cruixent i gens sec per dintre, és una de les menges que queden més bé fetes a la xurrasquera.
No sé si hi ha gaire gent que en té o si ja no en fa servir ningú, però suposo que sí que n'hi deuen haver més que les dues de la meva família, no crec pas que les inventessin per a nosaltres.

fideuada de romesco, gambes i cloïsses

Fa un parell o tres d'anys se'm va ocórrer aquesta fideuada de romesco com a alternativa a la que faig habitualment, amb el seu sofregit i varietat de marisc; aquesta es caracteritza per la seva senzillesa i profunditat gustativa alhora. Després de provar-la a casa, la vaig fer en un sopar de Nadal de la família de la meva dona, que preparem amb una neboda a la cuina del seu restaurant, i la veritat és que tot i no ser potser un plat gaire adequat per a l'ocasió i anar acompanyat de moltes altres coses tan o més bones que vam preparar abans i després, va tenir un gran succés, com ha passat sempre que l'he repetit.

El darrer cop va ser dilluns passat, el dilluns de la Festa Major, l'únic dia que no vam dinar fora ni teníem convidats, i com que al matí vam anar a la caminada, em va semblar una bona alternativa perquè dóna poca feina i no cal disposar de molts ingredients.
Primer de tot, agafarem unes gambes ben maques, no cal que siguin fresques, perquè de congelades n'hi ha de molt bones i ara a molt bon preu, i les pelem. Els caps i les pells els sofregirem en una cassola amb oli, mitja ceba, una pastanaga i una fulla de llorer, i quan estigui tot ben sofregit, ho cobrirem d'aigua i deixarem bullir durant mitja hora per fer el fumet que tirarem als fideus.

Aleshores, en una paella posarem a sofregir en oli d'oliva ceba tendra i pebrot verd tallat en juliana, i quan s'hagin estovat i abans no s'enrosseixin massa, hi posarem el romesco. Aquesta salsa a mi, que sóc d'interior, em fa molt de respecte, a casa no n'havien fet mai i a mi em costa, de manera que he optat per buscar una bona marca que em permeti sortir del pas, i faig servir la de conserves Ferrer, fabricada ben a prop de casa, a Santpedor, de notable qualitat, a un preu assequible i presentada en pots petits ideals per a una paella d'aquesta mida per a quatre o cinc persones..
Barregem la salsa amb les verdures i ja hi podem posar els fideus, que han de ser prims, del número 1 o del 2, els donem unes voltes perquè s'impregnin del sofregit de romesco i els cobrim justet amb el fumet de gambes. Segons el calibre, triguen de 4 a 6 minuts a fer-se, de manera que tot seguit hi podem posar les gambes pelades i les cloïsses, que jo obro sempre a banda per evitar que si en surt una de dolenta, m'espatlli tota la paella.
Només hem de deixar la paella tres o quatre minuts al foc i tot seguit passar-la al forn, que tindrem calent i amb el gratinador encès, perquè se'ns acabi de fer un o dos minuts més. Quan més prims són els fideus, més drets es posen al forn i se'ls torren les puntes, de manera que quan es presenten a taula ofereixen un bell espectacle.
És una fideuada diferent i que us asseguro que amb la poca feina que ja veieu que dóna, garanteix un resultat espectacular. Digne d'un dinar, ni que sigui ràpid, de Festa Major.
Per cert, el meu fill gran s'hi va posar allioli, com si fos una fideuada normal, però això no ho puc pas recomanar; malgrat que va dir que li havia quedat molt bona, lògicament perd tot el sabor del romesco que li dóna personalitat.

olives farcides d'anxova de veritat

La blogosfera catalana és un pou inacabable d'idees que et permeten quedar la mar de bé, a vegades amb un esforç mínim. La llista de blocs amics que tinc a la columna de la dreta n'és una bona mostra, i n'hi ha un que fa una veïna del Vallès, "Canela y chocolate", que fa unes presentacions espectaculars i té unes idees boníssimes com la tapa que va batejar amb el nom d'"olivas preñás".
Aquestes olives no són ni més ni menys que exemplars de la varietat gordal, que són ben grosses, farcides amb seitó en vinagre, salmó fumat, formatge amb herbes, olives negres, cogombrets i anxoves amb vinagre.
Les va presentar al concurs de "Mi blog de pintxos", un altre lloc de referència, i l'Astrid, la seva autora, va aprofitar la idea per fer olives farcides de veritat. Aquestes són les que vaig copiar descaradament com a aperitiu un dia de la passada Festa Major, perquè em semblen una idea genial.
Només es tracta d'agafar unes gordal sense pinyol i farcir-les amb un trosses d'anxova, ja sigui conservada en oli o en sal. El resultat, si us agraden les olives farcides, és espectacular i no té res a veure amb les olives farcides que comprem, ja que aquestes les omplen amb una pasta que d'anxova no en porta gaire, però porta moltes altres coses perquè el farcit entri més fàcilment i no surti.
Per presentar-les us recomano la idea de l'Astrid, que són aquestes oueres d'ous de guatlla tallades per la meitat. Amb un vermutet i unes patates fregides, us arreglareu qualsevol diumenge.

galetes d'oli quelis farcides

L'Aleix, el meu fill gran, ja ha fet 17 anys, i aquest estiu, per primera vegada, ha canviat les vacances amb la família per unes vacances amb els seus amics a Mallorca. Ens va portar braçalets per a tots, i per a mi devia pensar que també m'havia de dur alguna cosa de menjar i com que no li devien sobrar els diners per comprar-me una bona sobrassada, em va portar un paquet de quelis, les famoses galetes d'oli cruixents.
Aquestes galetes són ideals per untar amb sobrassada, però admeten molts més acompanyaments. Per exemple, estan la mar de bones embolicades amb pernil salat, i acompanyen molt bé els formatges. Com que són petites, es poden menjar amb una sola mossegada, tal i com venen, però a mi m'agrada partir-les per la meitat i farcir-les. Es poden servir en un bufet fred en diferents plates, i com que són planes, apilades les unes sobre les altres.
L'altra dia en vaig fer amb tres farciments, que són els que es veuen a la foto: amb sobrassada de porc ibèric, que no podia faltar; amb crema de formatge blau d'Auvergne (feta amb nata i formatge); i amb mousse d'escórpora (que venen ja preparada en terrines i surt força bona).
La veritat és que les quelis que va dur l'Aleix les vaig trobar més bones que les que compro a vegades aquí, potser per l'elaboració artesana, o potser per qui les va portar.

pollastre ràpid a la cassola amb verdures

El pollastre és una de les menges més utilitzades perquè no és car i sol agradar tothom; fins i tot els exemplars de menys qualitat, amb una bona salsa es poden menjar. I es pot cuinar de mil maneres, que sempre surt bo.
Per exemple, aquest que porto aquí avui, un pollastret de corral que tenia per fer diumenge, però amb no massa temps per a sofisticacions perquè el vaig cuinar tornant de la piscina, i tampoc es pot dinar a les quatre perquè tots tenim ja gana. Es tracta d'arribar i moldre, és a dir, poder anar cuinant sense preparacions prèvies i sense perdre temps.
Per tant, per començar hem de netejar i partir el pollastre a la mida que ens agradi (el carnisser me'l deixa sempre a quarts i jo sempre acabo de tallar-lo a octaus) mentre s'escalfa l'oli en una cassola, i ja el podem posar a rostir amb un grapat de grans d'all sense pelar i un bon pessic de sal i de pebre negre.
En aquesta ocasió també hi vaig posar unes salsitxes, que se les va menjar totes la meva filla en lloc de menjar pollastre. Però no perdem el fil: mentre la carn s'enrosseix, tallem a trossos grossos pebrot verd i vermell i l'afegim a la cassola, després hi posem ceba, tallada també grosseta, i finalment un tomàquet tallat en quatre trossos i una albergínia petita. S'ha d'anar rostint bé les verdures, i quan s'hagin estovat una mica, hi afegim una cullerada de farina per lligar la salsa, remenem bé, hi tirem un gotet de vi blanc, deixem evaporar l'alcohol i hi afegim dos o tres cullerots de brou de pollastre o de verdures, o bé simplement aigua sola o amb una mica d'avecrem. Jo hi poso força líquid perquè ens agrada que quedi una bona quantitat de salsa.
Ja podem abaixar el foc i deixar-ho coure tot plegat, que tampoc trigarà gaire, dependrà de la mida del pollastre i de la seva qualitat, però amb 30-40 minuts en tindrem prou. De manera que en una hora en total haurem preparat un bon plat principal que podem acompanyar amb arròs blanc, per exemple, en forma de flamets que banyarem amb la salsa; o amb unes patates fregides.
Mentre es cou el pollastre encara tindreu temps de fer una amanida i dutxar-vos per dinar ben arreglats.

patata, patata patatera, patata... (5)

(el típic) braç de patata d'estiu

Dies enrere feiem el típic pastís salat d'estiu que fa tothom en aquesta època, i avui toca el també típic braç de patata d'estiu (perquè n'hi ha una versió d'hivern, farcit de carn i gratinat) que també fa tothom (em sembla), però com que és el primer estiu d'aquest bloc, bé s'ha de penjar.
De fet, no té més secret que fer servir unes bones patates, bullir-les en aigua salada, aixafar-les i aromatitzar-les amb pebre blanc i nou moscada; i afegir-hi un rajolí de llet, no gaire perquè ha de quedar un puré consistent.
S'estira la patata sobre un tros de film o de paper de plata i es deixa refredar, s'omple amb el farcit, s'enrotlla, es posa a la plata i es decora.
El farciment el vaig fer amb enciam, pernil dolç, tonyina i olives farcides, tot tallat ben petit i barrejat amb una cullerada de maionesa i una de salsa de tomàquet casolana.

Com a decoració, hi vaig posar una capa de salsa de tomàquet, una capa de clara d'ou ben picada i una altra de rovell també ben picat. Finalment, unes línies de maionesa per decorar.
A casa els va agradar.

coca fullada de verdures i brots tendres

En el sopar de les últimes tòfones d'estiu, abans del puré amb ou ferrat i tòfona vam menjar entre d'altres coses una coca fullada amb verdura i una amanida de brots tendres amb olivada que va ser molt elogiada.
Temps enrere ja vaig experimentar amb la pasta de full per fer coques salades, entre d'altres, amb aquesta coca fullada de tomàquet i pesto, que també va agradar força. Però és que el mateix dia que havia de fer aquest sopar, o el dia abans, havia vist al magnífic bloc Viandas, de la Rosalisabel, una tarta grega que em va servir d'inspiració per adaptar-la i convertir-la en aquesta coca de verdura i amanida de brots que porto avui aquí.
La preparació és senzilla: descongelem una peça de pasta de full i la posem sobre un paper per anar al forn, doblant una mica les vores i punxant tot el centre de la massa amb una forquilla, i després posant-hi llegums secs per evitar que s'infli del centre quan la coguem al forn escalfat a 200º C durant uns 10 minuts.
La traiem i cobrim el fons amb una capa de formatge tendre (vaig fer servir Cadí de barra) i una capa de rodanxes de carbassó passades per la paella o la planxa. Finalment, cobrim amb rodanxes de tomàquet, salem i posem al forn uns 15 o 20 minuts més, o fins que la pasta de full estigui daurada. Jo encenc només la part inferior del forn i el ventilador, perquè amb el gratinador encès la pasta de full es crema abans i a vegades no queda prou cuita.
En treure la coca del forn, s'hi posa un mesclum d'herbes (en aquest cas, l'amanida era d'aquestes que venen preparades amb brots tendres de mostassa vermella, herbes dels canonges, enciam batàvia verd i agrella roja. I, finalment, per sobre, una mica d'olivada aclarida amb oli d'oliva verge.
Se serveix tèbia i el resultat és francament recomanable.

quins ous! (5)

les últimes tòfones d'estiu

El meu poble no destaca en gaire coses, llevat del seu clima a l'estiu, que històricament ha atret molts estiuejants, i els seus embotits, però tenim un altre tresor gastronòmic: els bolets en general i, especialment, la tòfona. Sobretot, la tòfona negra (tuber melanosporum), a l'hivern, però també la d'estiu, la tuber aestivium. I moltes de les tòfones que es troben aquí i fora d'aquí passen per les mans del Manel Coll, de conserves Coll.
El Manel és un bon amic, gran amant dels esports, i des de fa un temps s'ha afegit a la "grupeta" ciclista dels dissabtes; ahir també va venir, però darrera les bicicletes es va oblidar que li havien de portar tòfones i a l'hora d'esmorzar ho va haver d'arreglar per telèfon.
El fet és que jo em pensava que la temporada ja s'havia acabat, però em va explicar que no, que aquest any s'ha allargat una mica i que les d'ahir serien, segurament, les darreres tòfones d'estiu que tindria. I em va prometre que me'n portaria. D'acord, li vaig contestar, però veniu a sopar i ens les menjarem avui mateix amb puré de patata i ou ferrat.
La tòfona d'estiu no és tan apreciada com la d'hivern, perquè el seu gust i la seva aroma és molt inferior, però el seu preu també, i la veritat és que aquestes últimes de la temporada van sortir molt aromàtiques i ens van deixar prou satisfets. Són altament recomanables per a qui no vulgui gastar-se quinze euros en una tofoneta negra i també per aquells que els molesta l'aroma tan penetrant a gas que desprèn aquesta quan és fresca.
La qüestió és que va ser un sopar molt agradable, perquè el Manel i la Montse van venir amb dos dels seus tres fills i nosaltres també hi teníem l'Aleix, i vaig improvitzar una coca de pasta de full (la recepta, dimarts), una pizza i uns entrants per fer boca.
Però l'estrella havia de ser la tòfona, i per això vaig preparar un puré amb patates vermelles bullides en aigua salada i ben aixafades i aromatitzades amb pebre blanc, nou moscada i oli d'oliva suau. Abans de servir, hi vaig ratllar tòfona, i vaig posar el puré a la base del plat. A sobre, un ou ferrat acabat de fer, amb les puntes torrades però el rovell cru, i més tòfona ratllada per sobre. N'hi vaig posar amb moderació i vaig treure a la taula el ratllador amb una tòfona perquè cadascú s'hi acabés d'afegir la que li vingués de gust.
És un plat senzill però extraordinari amb tòfona negra, i la veritat és que el resultat amb aquesta tòfona d'estiu també ens va agradar molt.
Ara, que sóc ben burro, perquè ahir que la tòfona sobrava i tenia ous de corral acabats de pondre, vaig fer just de puré i no vam poder repetir. Haurem de repetir a l'hivern amb la melanosporum.

el principal aliment del món (9) - arròs de muntanya

A l'estiu, la meva afició a fer arrossos a la cassola o a la paella baixa una mica, però en segueixo fent sovint, a vegades per petició popular, com aquest que em va demanar la meva dona diumenge.
Els avis ens havien portat dissabte unes mongetes tendres de l'hort i un conillet criat a casa i teníem pollastre de pagès, de manera que els ingredients van venir rodats.
Pel que fa a l'arròs, aquest cop no vaig utilitzar el de gra rodó del Delta que faig servir habitualment, sinó que vaig provar amb una varietat italiana, l'arborio, que vaig comprar per fer risotto i que fet així a la cassola també em va agradar força, perquè queda molt solt i sencer, i absorbeix prou bé els gustos.
Com sempre, primer vaig preparar un brou fosc amb pastanaga, ceba i porro i les parts menys nobles del pollastre, que vaig rostir en una olla amb oli, i quan va estar tot ben torrat, però no cremat, ho vaig cobrir amb aigua i hi vaig tirar una fulla de llorer.
Mentre es feia el brou, a la cassola hi vaig posar a sofregir amb uns grans d'all sencers el conill i el pollastre i uns trossets de costella de porc, que hi dóna molt bon gust, tot ben salpebrat; després hi vaig posar les mongetes i pebrot verd i vermell tallat a tires, ceba ben picada i una mica més de pebrot picat també ben petit. Quan va estar tot ben sofregit, vaig treure els alls i hi vaig afegir tomàquet ratllat perquè s'anés confitant a foc lent una bona estona, amb un pessic de sal i de sucre.
Un quart abans de dinar, vaig apujar el foc i hi vaig abocar pèsols congelats i l'arròs, 100 grams per persona (de fet el meu fill no hi era, però al vespre o l'endemà li agrada igual i no em perdonaria si no n'hi guardés), el vaig remenar bé perquè s'impregnés dels gustos del sofregit, i vaig cobrir amb el brou. La mida exacta no la vaig mirar, perquè utilitzant com en aquest cas una cassola de ferro colat és més difícil que s'enganxi i si falta líquid, se n'hi afegeix fins que queda al nostre gust.

sashimi de verat amb flor de verdures al sèsam

Potser no és gaire ortodox, però mentre pedalo, sobretot quan entreno sol, moltes vegades penso en coses de menjar, no perquè tingui gana, sinó que penso plats nous i noves possibilitats, i alguna vegada, com ahir, no tinc espera i en arribar em fico a la cuina sense ni passar abans per la dutxa, per fer allò que se m'ha acudit abans no se m'oblidi.
Com que ahir tenia verat fresc que volia menjar-me per dinar i no tenia temps de coure arròs perquè tenia rehabilitació a primera hora, vaig optar per fer-lo en sashimi, un nom japonès que en realitat el que s'amaga és un concepte que a alguns els provoca rebuig: peix cru. Per tant, només el vaig desespinar i filetejar i el vaig emplatar amb una mica de sèsam i salsa de soja per sobre.
Per acompanyar, unes pastanagues i mongetes de l'hort del pare, acabades de collir, bullides cinc minuts escassos, per separat, i passades per aigua amb gel per fixar el color i la textura cruixent.
Les verdures les vaig amanir amb llavors i oli de sèsam, tot i que a l'hora de menjar-les, també les vaig sucar una mica en salsa de soja.
Si us agrada el peix cru, em va semblar una combinació excel·lent.

a sobre del pa (8)

el típic pastís salat d'estiu

Què seria d'un bloc de cuina a l'estiu sense el seu pastís salat? En aquesta casa tampoc falta, perquè és el que toca i perquè, de fet, és un plat fàcil que agrada tothom i no podem pas menjar cada dia gotets i culleres amb petites racions.
Per tant, vaig agafar un pa de motlle tallat de llarg, que en aquest cas eren 'tramezzini' italians (pa fresc amb llet), i els vaig farcir d'una barreja d'enciam, olives farcides, ou dur i tonyina, tot tallat ben petit i barrejat amb una bona cullerada de maionesa. Hi vaig posar dues capes de farciment, sobre dues llesques de pa untades amb una mica de maionesa i sobre les quals abans havia posat unes llesques de pernil dolç. La tercera capa de pa la vaig untar amb maionesa i la vaig guarnir amb ou dur, olives farcides, olives negres, pebrot escalivat i tomàquet fregit, més que res, aquest darrer, per donar-hi color sobre un fons tan groc.
A casa va agradar força, potser no tant la presència del tomàquet, que tenia una intenció més decorativa que no pas gustativa; el cert és que el pastís surt bé i alimenta força, perquè porta molts i variats ingredients.

gotet de 'salmorejo' amb broqueta de llagostins

Dies enrere vaig provar per primera vegada una crema molt popular a Andalusia, originària de Còrdova, que es diu 'salmorejo', feta a base de tomàquet, pa del dia abans, oli, vinagre, sal i una mica d'all, i la veritat és que em va encantar el resultat que va donar tant en plat, acompanyat de lloms de sardines al forn, com fred, presentat en una cullera amb anxoves.
Per això, de seguida vaig pensar altres possibilitats, i com que aquests dies de forta calor venen de gust coses fresques, i en racions no gaire grans, em van sortir aquests gotets de 'salmorejo' amb llagostins.
La crema la vaig fer igual que l'altra vegada (veure el post aquí), i la vaig repartir en gotets petits. Vaig coure llagostins en aigua bullent amb sal abundant i un cop freds els vaig pelar, els vaig punxar en una broqueta i cap a dins del gotet. Finalment, vaig tirar sobre els llagostins un rajet d'oli d'all i julivert, fet simplement triturant amb el túrmix aquests tres ingredients.
La veritat és que pres a la terrassa, acompanyat d'una copeta de vi blanc, és una benvinguda que qualsevol visita agraeix.

amanida rakel

Els lectors habituals d'aquest bloc saben que he anat durant molts mesos a rehabilitació per una lesió al colze esquerre, i que la meva fisio de capçalera es diu Rakel, té unes mans càlides en el tracte i precises i fermes en el tractament. Durant més de nou mesos, com un embaràs llarg, hi he anat cada dia, però al final ha aconseguit deixar-me'l, no com nou, però gairebé. I tot i que li he portat algun detall per mostrar-li la meva amistat i gratitud, fa dies que pensava en una cosa diferent i que recordi, i se'm va ocórrer fer un plat que porti el seu nom i amb productes que li agradin. La Rakel és mig vegetariana, com diu ella, tot i que fa excepcions com els peus de porc (ja tinc dit aquí que no deixa de sorprendre'm, aquesta noia). Com que cada dia per dinar menja amanida amb algun afegitó, vaig pensar dedicar-li això, una amanida, perquè uns "peus de porc Rakel" hagués sonat lleig; i com que moltes vegades per sopar, sobretot quan està cansada, es menja només una poma, aquesta fruita no podia pas faltar en un plat que porti el seu nom. De fet, a la seva taula de treball sempre n'hi he vist, de pomes.
Per fer aquesta amanida, cal pelar pastanagues i tallar-les en forma de bastonets regulars que bullirem en aigua amb sal. També netejarem i tallarem a la mateixa mida mongetes tendres rodones, i les bullirem. I finalment pelarem i bullirem patates de la mateixa mida; si es vol, es poden substituir per espàrrecs frescos o en conserva. Les verdures han de quedar 'al dente' i, un cop bullides, les anirem posant en aigua amb gel per fixar un color intens i que no quedin toves.Presentarem les verdures al voltant d'una plata gran alternant-les per colors (blanc, verd i taronja), i al mig hi posarem enciam tallat petit (jo vaig fer servir la varietat fulla de roure). Prepararem una vinagreta amb un rovell d'ou, oli i vinagre (en proporció 3 a 1 o 4 a 1, segons els gustos), sal i pebre blanc. A l'últim moment, abans de servir, pelarem pomes i les ratllarem a sobre de l'enciam; si ho fem abans, la fruita s'oxida. Finalment, amanirem amb la vinagreta, només una mica a la mateixa plata, i la resta la servirem en salsera per a qui en vulgui més.
Espero que us agradi i sobretot que li agradi a la Rakel, perquè sinó li hauré de fer en aquesta cuina virtual uns peus de porc que es pugui llepar els dit.

copa de iogurt, llet condensada i llimona

La meva dona es fa gairebé cada dia al vespre aquest postre, que ens va ensenyar la meva mare, i no se'n cansa, de manera que realment deu tenir les dues qualitats bàsiques que ha de tenir qualsevol plat: és bo i no embafa.
De fet, es tracta d'una mena de mousse de llimona, però més lleugera, perquè no porta nata i, si es vol, es pot fer amb iogurt desnatat (la Maria sempre el fa amb Activia) i la llet condensada també pot ser light.
No té pas gaire secret: per persona es necessita un iogurt, un parell de cullerades de postre de llet condensada (se n'hi pot posar més o menys, segons com es vulgui de dolç) i el suc de mitja llimona (també es pot fer de més o de menys segons si a grada o no el sabor àcid).
Es guarneix amb pell de llimona ratllada o com li fa la mare a la meva filla, amb xocolata negra ratllada per sobre.
Ahir els vaig preparar aquestes copes amb el guarniment per a la mare i per a la filla.

cullera de salmorejo amb anxova

 
Reconec que fins dimecres no havia fet mai 'salmorejo', un plat típic cordovès a base de tomàquet, pa sec, all, oli, vinagre i sal, és a dir, com un gaspatxo però amb menys ingredients i amb una textura de crema, que normalment s'acompanya amb pernil salat i ou dur picat.
Curiosament, em va fer venir ganes de tastar-lo una bona amiga que he fet a Conca gràcies a aquest bloc, la Su de Webos fritos, un web deliciós en el qual publica unes receptes fantàstiques explicades amb gràcies i desimboltura, i amb unes fotos del seu home que valen la pena de veure.
Dies enrere, la Su va publicar una recepta amb una particular versió del 'salmorejo' amb lloms de sardina al forn, una recepta senzilla i magnífica que de seguida vaig pensar que havia de fer, i que em va inspirar aquesta cullera de salmorejo tradicional amb anxoves.
La base, que és aquesta crema cordovesa, no té més secret que triar uns bons tomàquets, pa sec, un bon oli d'oliva, un bon vinagre i sal. Vaig triturar els tomàquets amb un bon raig d'oli i una mica de vinagre i la sal, hi vaig afegir el pa sec una estona perquè s'estovés, vaig tornar a triturar i va quedar una crema ben espessa i gustosíssima, millor encara menjada l'endemà. La proporció per mig quilo de tomàquets és de 100 grams de pa del dia abans, 100 grams d'oli, vinagre, sal i un granet petit d'all. La recepta la vaig treure d'un altre web interessant, Las recetas de mamá, fet per una mare que viu a Córdova i el seu fill que viu a Madrid.
En resum, la crema es posa ben freda en culleres de servir i es guarneix amb una anxova conservada en oli, i per sobre s'hi tiren unes gotes d'aquest mateix oli.
També vaig fer culleres amb sardines al forn, seguint la recepta de la Su: lloms nets, posats sobre un paper de forn, amb una punta de sal, oli i unes gotes de llimona, sis o set minuts i el peix està al seu punt de tendre i gustós. El primer dia les vaig servir calentes, sobre la crema freda, com es veu a la foto de baix, seguint fins i tot l'estilisme de la meva amiga de Conca, i l'endemà, per a les culleres, les vaig fer servir fredes.
La Su fa una variant del 'salmorejo' amb tomàquet, pebrot vermell i ceba tendra en lloc d'all, no sé si és una versió seva o és com el preparen a la seva terra però ben segur que la propera vegada el provaré.