ossobuco de gall dindi amb salsa de verdures

L'ossobuco és una d'aquelles grans creacions de la cuina italiana que han sabut estendre per tot el món, malgrat que no sigui més que un tall de cama de vedella guisada lentament. És una carn molt gustosa i personalment m'encanta, però té un gran inconvenient, el moll de l'os de la cama, que li dóna al plat un bona part del seu encant, però que té, diuen, un alt contingut en colesterol, com els cervells i altres parts 'toves' dels animals.
Per això, quan divendres vaig veure talls de cuixa de gall dindi presentats com "ossobuco de pavo", els vaig comprar sense pensar-m'ho dues vegades, perquè ja trobaria la manera de preparar-los.
Els vaig fer dissabte amb una salsa de verdures i herbes i acompanyats amb un arròs blanc que, banyat amb la salsa de la carn, quedava realment deliciós.
La preparació no és pas complicada: vaig salpebrar els talls de carn i els vaig enfarinar lleugerament, els vaig posar a rostir a la cassola amb oli i quan van ser rossos pels dos costats, els vaig treure i reservar. En el mateix oli hi vaig posar a suar ceba, api, pebrot verd, pebrot vermell, pastanaga, alls i tomàquets, tot tallat ben petit, amb una fulla de llorer, una culleradeta de farigola i una de romaní. Quan s'ha sofregit bé, es reintegra la carn a la cassola i es mig cobreix amb brou de pollastre (també val aigua amb avecrem, en cas de necessitat), es tapa i es deixa que faci xup-xup una hora. Es torna a retirar la carn, es posen les verdures i el suc al vas de la batedora, es tritura tot i es passa pel colador xinès abans de retornar la salsa i la carn a la cassola per fer-li fer un últim bull.
L'acompanyament només podia ser un aliment que agafés tot el gust de la salsa, i per això no hi ha res millor que un arròs blanc, que es posa a un costat del plat i es rega amb la salseta. Una mica de julivert picat per sobre acaba el plat. Una amanida d'enciam i una altra de cintes de pastanaga, tallades ben fines amb el pelador i amanides amb orenga, oli i unes gotes de vinagre van ajudar a refrescar l'àpat. I un vi de la Rioja, un Jarrarte del 99 de l'Abel Mendoza, la culminació d'un dinar ben senzill que em va ajudar a recuperar-me de l'esforç de la primera sortida llarga de la temporada ciclista. Que "lo cortés no quita lo valiente", com diuen els castellans.