una passejada romàntica i gastronòmica per lisboa

La Maria i jo acabem de tornar de Lisboa, on hem passat uns quants dies (pocs) en les primeres vacances que hem tingut des de fa prop de tres anys. Durant aquest temps no ens hem estat pas sempre a casa, no; jo he passat llargues estades en diversos 'hotels' de Vic i Barcelona, atès per amables senyoretes amb bata blanca, mentre la Maria anava i venia a casa perquè l'estada que teníem contractada era per a una sola persona. Per això, teníem ganes de marxar uns dies sols i vam triar Lisboa, una ciutat que la meva dona no coneixia i que jo estava segur que li agradaria tant com li ha agradat.
La capital de Portugal és una ciutat petita comparada amb altres capitals europees, amb una part antiga, que és la més atractiva, romàntica i molt acollidora i amb una mida ideal per conèixer-la encara que disposis de pocs dies. I si t'agrada passejar i menjar bé, que és del que hem de parlar en aquest bloc.
Com que feia molts anys de la meva darrera visita a la ciutat, segurament una quinzena, tenia el record gastronòmic una mica llunyà i associat, com tothom, al 'bacalhau' en les mil i una forma que tenen de preparar-lo. Però hem pogut redescobrir amb gran satisfacció per part nostra una cuina molt més àmplia i variada que té com a gran protagonista el peix i els dolços, amb fortes reminiscències de la cuina àrab per la seva llarga dominació del país, i amb una gran presència de les espècies que arribaven a Portugal abans que a la resta d'Europa gràcies al seu monopoli de la ruta marítima amb l'Asia.
En el dinar del primer dia ja vam aprendre moltes d'aquestes coses. D'entrada, vam demanar un 'caril de gambas' sense saber que es tractava d'un curri, que perfectament podríem haver trobat en un restaurant de l'Índia i fins i tot marroquí, boníssim, però lògicament molt condimentat i picant. I 'bacalhau', un a la brasa i un altre 'a minhoa', fregit i cobert amb una capa de ceba confitada i una altra d'ou dur ratllat, excel·lents tots dos. Suficient per al primer dinar, si no fos que a mi se m'havia ocorregut demanar de primer una 'feijoada a transmontano' sense tenir una idea clara de què és, sabent només que és un plat molt popular al Brasil que porta fesols negres i tocino. Però no m'imaginava que sobre una base de mongetes i col hi hauria aquell bé de deu de xoríç, botifarró, pollastre i peu i careta de porc, i un flamet d'arròs perquè el plat no es quedés curt!
No vam demanar postres perquè ja no ens cabia res més, però el cambrer, molt amable, com la majoria, ens va portar un parell de 'pastéis de nata', un dolç rodó, d'uns vuit centímetres de diámetre, amb una base de pasta de full farcida d'una crema amb gust de canyella. Ens va encantar i durant aquests dies n'hem vist a tothora i a tot arreu perquè si una cosa tenen els portuguesos, almenys els lisboetes, és afició a la pastisseria. N'hi ha per tot arreu, de 'pastelarias', però és que les cafeteries no es limiten a oferir uns quantas croissants i ensaimades, com les d'aquí, sinó una extensió de dolços i pastissets que fa dificilíssim triar què et ve més de gust per esmorzar o berenar. A més d'un ampli assortit de sucs naturals, i de plats de fruita. Això sí, amb molta presència de la pasta de full, suposo que també herència dels àrabs, i poca xocolata, a la qual, com va explicar-nos un cambrer un dia al vespre, els portuguesos no són gaire aficionats.
Amb aquesta golafreria dels portuguesos s'associa un dels espectacles gastronòmics més al·lucinants que recordo i que vam viure diumenge. Resulta que els esmentats 'pastéis de nata' que es troben a totes les pastisseries i cafeteries de la ciutat són en realitat originaris d'una pastisseria que hi ha al barri de Belém, a costat del monestir dels Jernónimos, d'on es veu que van treure la recepta original el 1837. Doncs bé, al davant de la pastisseria hi ha sempre una cua llarguíssima de gent que hi va a comprar els pastissets, sols o en capses de sis unitats per emportar. Aquella cua, i la poca estona que t'havies d'esperar per la rapidesa amb què despatxaven, ja ens va sorprendre. Però en entrar a la cafeteria vam veure que hi havia diverses sales amb taules on la gent anava a berenar els famosos pastissets. Sales i més sales, i al voltant... dotzenes de persones fent cua per poder agafar taula. Dotzenes o centenars, no ho sé, però allò era una bogeria de gent. En sortir, vam entendre el perquè quan vam tastar un d'aquells pastissets, encara calent: mai havia menjat una crema tan fina ni una pasta de full tan lleugera i cruixent. Una autèntica delícia. L'olor de la canyella ens va acompanyar fins a l'hotel i l'endemà encara sortia dels pastissets que ens enduríem cap aquí. La llàstima és que en arribar no eren ni la meitat de bons, suposo que amb tanta demanda els encapsen encara calents i la pasta de full delicada i cruixent l'endemà s'havia tornat gomosa i difícil de menjar, però la crema seguia sent boníssima.

La resta dels àpats que vam fer a Lisboa van seguir la mateixa tònica del primer: peix per dinar i per sopar, ja sigui bacallà en diverses presentacions o magnífics exemplars marins simplement cuinats a la brasa (orades, llobarros, llenguados, besugs...) acompanyats arreu d'unes patates bullides delicioses, i no cal dir-ho, amb una ampolleta de 'vinho verde'. I la veritat és que tot i que sempre vam menjar en zones turístiques a prop de l'hotel, a la zona de la 'Baixa', està ple de restaurants d'estil casolà on es pot dinar o sopar perfectament per 15 euros per cap. I esmorzar amb suc de taronja natural, cafè amb llet i pastes per 3 o 4 euros per cap.
Lisboa és una ciutat deliciosa, ideal, com deia, per menjar bé i passejar del matí fins al vespre per la Baixa, el Chiado, el barri d'Alfama, en l'ambient un xic decadent de les seves cases, moltes d'elles necessitades d'un pla de rehabilitació, els tramvies encara de fusta circulant agònics per les inacabables pujades i baixades que són els carrers de la ciutat, l'amabilitat de la gent arreu on vas, un clima suau amb més bones temperatures que aquí... en fi, una ciutat propera a la qual val la pena escapar-se ni que sigui un cap de setmana, curt o llarg, en grup o, preferiblement, en parella.