Torno així a les receptes de pasta, que tenia una mica abandonades des de la tardor passada, segurament perquè a l'hivern, sobretot aquest que ha fet tan mal temps, no entreno gaire i no n'haig de menjar tanta. Els nens en segueixen menjant igual, però no estan per gaire variacions i s'estimen més la pasta "com sempre", amb una bona salsa de tomàquet o de formatge i sense gaires "entrebancs".
Quan comença la calor, prefereixo la pasta freda en amanida perquè me la menjo per sopar a fi de recarregar les cames d'hidrats de carboni per poder sortir a córrer l'endemà, però sense els inconvenients que suposen per a la resta del cos els excessos de sofregits i formatges.
Aquest plat el vaig fer amb llacets de colors bullits 'al dente', els cirerols tallats per la meitat o a quarts (els 'zebra', els més grossos), olives farcides i olives negres tallades a rodelles, cogombres en vinagre també tallats en rodanxes, unes anxoves tallades petites i tot plegat amanit amb una mica de sal, pebre, orenga, oli d'oliva (es pot aprofitar l'oli de les anxoves, que dóna més gust al plat) i un rajolí de vinagre al gust.
La recepta segur que és boníssima però els colors són una passada...i confesso que no sabia què eren els cirerols, aquí ningú els anomena així...una cosa nova que ha aprés...!!!
ResponEliminaManel, tens un do especial per donar un color als teus plats utilitzant els ingredients que és massa!! Té una pinta impressionant!! :)
ResponEliminaPetons!
Ara si que ha arribat la primavera!!
ResponEliminaQue agraïda que és la pasta, i si la mimes com ho fas tu, encara més. Deliciós!
ResponEliminaUn petó!
Beth
Manel, hola bonic. Primer, la foto per amor a l'hort, genial, i el títol molt divertit, que és el teu pare??
ResponEliminaAquestes perles de colors, donen un toc de distinció a una amanida de llacets. Manel, ets el rei de la recepta.
Qué bona la pasta freda, sobretot quan comença a fer més bo. I amb aquest cirerols, queda super vistosa.
ResponEliminaCaram! Quanta coloraina. T'ha quedat un plat preciós, que agrada a tothom i molt saludable. D'on els havies tret aquests cirerols?
ResponEliminaAixò si que és un`autèntic concert de colors. I com en un bon concert, ben units i conjugats.
ResponEliminaAra comença la bona temporada de les amanides. Felicitats!
Manel, diumenge que be anem de picnic amb la classe del petit i no dubtis que la faré. Ja publicaré la receota amb les meves variacions.
ResponEliminaSalut
Pepin
Aquest cirerols apart d'estar boníssims donan molt de joc i color!!!
ResponEliminaQuina amanida més senzilleta però amb una pinta d'estar boníssima :)
ResponEliminaUna amanida així, plena de colors i ben senzilla, sempre ve de gust. I amb aquesta combinació de productes no tindré cap problema amb els meus fills. Ara.. ja m'agradaria a mi trobar tanta varietat de cirerols com vas trobar tu, Manel, perquè decoren molt. Així que la meva amanida, si no agafo els pinzells, no serà tan virolada.
ResponEliminaUna abraçada
Com és nota que s’atansa la primavera eh? Ja fem més amanides plenes de colors i sabors!!!!!
ResponEliminaOh, Manel, que bonica aquesta amanida..amb aquests colors i fins i tot el nom de cirerols dona aquell punt dolç que tota recepta ha de tenir perque sigui especial.
ResponEliminaSenzilleta com a mi m'agraden les receptes. Salut!!!!!
ResponEliminaQuin senyor pagès!!!!! ha arribat la primavera a l´hort i a la taula........
ResponEliminaEscolta això dels hidrats de carboni m´ho has d´explicar , per la nit és la menjada més en condicions que faig, bé la que m´agrada fer i de dia..... a la feina ja se sap i estic per canviar-me el nom i posar-me Ramona amb tots el respectes, per allò de la cançó de la pechugona , tu que ets esportista , a la nit puc mejar hidrats de carboni?
una abraçada dr diet
maria josé, aquí tothom en diu tomàquets 'cherry', però el seu nom català és aquest, i és prou bonic. celebro que t'agradi l'amanida.
ResponEliminagràcies, mercè, deu ser la primavera que m'influeix ;)
sara, i que duri, que ja n'hi ha prou de pluges per una temporada!
beth, tens tota la raó, la pasta és com l'arròs, ho admet tot i és súper agraïda.
parella vermella, no, no és el meu pare, és un home de santa pau que em va fer molta gràcies com es lligava el mocador al cap i com duia la falç agafada al cinturó (quin perill!). no patiu per la confusió, que el meu germà també li va preguntar al pare si jo li havia fet una foto a l'hort!
anna, la pasta està bona de tota manera, però ara sembla que ve més de gust així, oi?
anna, aquests cirerols de cinc colors i gustos diferents els vaig comprar al carrefour, els venen en unes capcetes petites i la veritat és que donen molt de joc.
josep, ja m'agradaria composar un concert, però m'haig de conformar amb una amanida, però estic molt content pel símil.
pepín, espero amb ànsia les teves aportacions que segur que la milloren.
xaro, ja ho saps prou bé, que de moment ets l'única que els ha tastat :)
bajoqueta, la veritat és que quan més bo fa, menys ganes de ser a fora i menys d'estar-te a la cuina amb gaires focs encesos.
margarida, els vaig comprar al carrefour, i suposo que encara en deuen tenir.
dolorss, de fet, nosaltres també fem allò de la cuina de mercat i canviar la carta cada temporada :))
maria, és veritat que cirerol és un nom com de fruita dolça, no hi havia caigut.
olles, celebro que sigui de les que t'agraden, prova a fer-la i em dius què et sembla.
mai, feia temps que no en veia, de pagesos amb el mocador el cap i la falç a la cintura, per això el vaig retratar.
sobre això dels hidrats, la veritat és que no és gaire recomanable menjar-ne al vespre, perquè no es cremen i hi ha el perill que s'acumulin on no deuen, excepte si l'endemà has de cremar més del compte, com en una sortida de quatre o cinc hores amb la bici, que aleshores cap atipar-se'n el dia abans, el matí 8cereals, fruita seca, etc.) i durant l'exercici, que no es pot deixar de menjar o t'agafen unes "pájaras" que fan por.
de tota manera, totes les calories no es deuen pas cremar, perquè just per sobre el cinturó dels pantalons se me'n forma un de natural que no hi ha manera de treure :))