diumenge, 12 d’abril del 2009

tomàquets i tomaquets multicolors

No sé pas de qui devia ser la idea de portar les primeres llavors de tomaquera cap a Europa, però se li hauria de fer un reconeixement. La nostra cuina no seria pas el que és, ni de bon tros, sense aquesta planta que ens dóna aquests fruits que han esdevingut indispensables. A veure qui és el guapo que no en té a casa i no en fa servir, com a mínim, un cop al dia.
Com en tot, els darrers anys ha crescut el cultiu intensiu del tomàquet i els encreuaments entre espècies, de manera que trobem al mercat més tomàquets que mai, i més diferents, però el que costa és trobar un bon tomàquet per amanir dels de tota la vida, o un que suqui bé el pa i no només el tenyeixi lleugerament.
Però el que hem perdut en qualitat ho hem guanyat en varietat, això no es pot pas negar, i anar a comprar a les fruiteries és un espectacle, encara que a vegades un cop a taula, t'emportis una decepció.
Els darrers anys s'han posat molt de moda els tomàquets en miniatura, els cirerols o tomàquets xerri, com els anomenen alguns pel seu nom anglès, que no sé si es correcte transcriure així. Però amb aquests minitomàquets ha passat com amb els grans, n'hi ha cada vegada més varietat, i aquests dies al Carrefour n'he trobat una capseta arribada de Granada amb cinc varietats diferents que em van captivar pels seus colors i les seves formes.
A la capsa només hi deia "còctel de sabors", i a dins hi havia els cirerols de tota la vida, vermells i rodons, uns cirerols pera, vermella i allargats, uns cirerols rodons grocs, uns allargats de color taronja i uns una mica més grans que també venen sols i que són d'un color fosc, amb ratlles verdes i vermelles, similars als kumato i que anomenen "zebra". En fi, un festival per a la vista, i la veritat és que també per al gust, ja que tots tenen un sabor diferent, uns més àcids, altres més dolços.
La veritat és que amb aquest bé de déu de colors i formes es poden fer múltiples combinacions i alegren qualsevol amanida grisa i avorrida, jo els he posat en amanides sencers i també tallats per la meitat, i tallats a quarts sobre una fulla sencera d'enciam, una per cap. Però també és curiós posar-los sols, sencers, amanits només amb una mica de vinagre, balsàmic en aquest cas, oli verge d'oliva i flor de sal. La seva sola presència dóna vida i color a una taula. I és una manera diferent de menjar tomàquet amanit.
Vés a saber com s'ho han fet per obtenir aquestes varietats. O potser millor no saber-ho.

16 comentaris:

  1. Manel, crec que els tomàquets "cherry" en català són els tomàquets cirerols.No he trobat com a acceptat (encara) el mot "xerri", referit al tema tomatístic.
    M'agrada molt aquesta capsa amb tantes classes diferents!Sens dubte, els tomàquets sempre alegren qualsevol amanida.

    Marta F.

    ResponElimina
  2. Cirerols, bonica combinació de colors per gaudir a una amandia o per fer-ho amb un rajolí d'oli i una mica de sal. El tomàquet és una de les coses que més m'agrada crua. Aquests teus molt vistosos. Això dóna alegria a una primavera humida com aquesta. Salut!!!!

    ResponElimina
  3. Un post ben curiós. I eren saborosos aquests tomaquets?. A vegades és difícil, eh?.

    ResponElimina
  4. No había vist mai tantes clases de tomàquets junts!!!!

    ResponElimina
  5. Manel; com dius al final del teu "post" d'on venen? o millor no saber-ho... així passa també amb els ous de moltes parades de la plaça que anuncien; ous de dos rovells. Josepb -menja de bacallà-

    ResponElimina
  6. com bé coemntes el preu de tota aquesta varietat és la falta qualitat; amb l'agravant que les varietats rares i cares com ara el raff que inicialment semblaven aportar una mica de gust ara s'han alineat en la mediocritat; una llàstima tractant-se d'un producte tant bàsic de la nostra cuina...

    ResponElimina
  7. Carai ! quina combinació de colors i gustos més original. Ja ho miraré al carrefour si en trobo el proper dia que hi vagi. Si més no per sorprendre als de casa amb una amanida del tot diferent.

    ResponElimina
  8. Ostres no n'havia vist mai tant diferents ... semblen aquelles boletes de caramels de goma que menjavem de petits ... a veure si els trobo per donar color a plats i originalitat deuen anar super bé i a sobre si són bons doncs encara millor.

    ResponElimina
  9. Que bonic!!
    Però si semblen llaminadures!
    Una abraçada!!

    ResponElimina
  10. Manel, un post ben original!! Eren bons aquests?
    Quan vaig anar per primera vegada al mercat d'aquí em vaig trobar una varietat semblant a les tomates de Montserrat, però n'hi havia de tots colors com aquestes que ens presentes tu. I el mateix amb els pebrots. Per mi, no tenen el mateix gust, però hi ha opinions per tot! ;)
    Petons!

    ResponElimina
  11. l´Anton en va comprar també una capceta d´aquestes al Carrefour però eren només zebra , jo els faré per sopar amanits amb uns lloms de tonina que vaig posar en oli fa uns mesos , ceba tendra i unes olives xafades , és una amanida que ens encanta .
    La veritat que costa trobar bons tomàquets i aquests solen ser en relació qualitat preu bons , si teniu un Aldi prop , sempre en tenen de cirerols mida més gran i de rama i sólen sortir dolços i bons.
    petons amic meu

    ResponElimina
  12. Manel, molt bonics a la vista, però han sortit bons??? Es que a vegades aquestes coses no tenen gust a res. espero que aquesta vegada no hagi estat així!
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  13. marta, efectivament aquests tomaquets s'anomenen cirerols, però em vaig permetre una adaptació del "chery" anglès per si algú no els situava prou bé.
    tens raó que els tomàquets li donen un altre aire a qualsevol amanida, i a la majoria dels notres plats i salses, s'ha de recordar.

    olles, a veure si tanta aigua ajuda a fer més i més bons tomàquets aquest estiu.

    rubén, la veritat és que de 'pijadetes' d'aquestes cada vegada se'n troben més arreu.

    glòria, no són dolents, no, i com que són tan petits, te'ls menges sencers i t'exploten a la boca crean una sensació molt agradable.

    dolors, ja som dos, jo tampoc n'havia vist mai, potser es posaran de moda perquè són macos i no són pas dolents.

    josep, en això els que vivim en un poble tenim avantatge, perquè encara podem saber d'on venen almenys una part dels aliments que consumim.

    pulga, benvinguda a aquest bloc. tens raó que el que guanyem de farietat ho perdem de qualitat, però buscant bé i amb una mica de sort, encara es troben matèries primeres de qualitat.

    anna, segur que se sorprendran, perquè encara no s'han vist gaire, aquests tomaquets.

    mar, és veritat, ben mirat semblen 'xuxes' :))

    illeta, semblen i són llaminadures, perquè són dolcets i fàcils de menjar.

    mercè, a diferència dels tomàquets grossos, aquests petitets són com més concentrats de gust i en ficar-te'ls sencers a la boca, exploen en rossegar-los i semblen més saborosos.

    mai, quin luxe, tonyina conservada per tu mateixa, amb tomàquets, ceba i olives.
    la veritats és que els zebra són els més bons de gust, als nens els han agradat molt.
    provaré aquests que em recomanes. un petonàs.

    dolça, per a mi en aquest cas prima l'estètica pel color que donen als plats, però la veritat és que no són dolents, uns millors que altres, però són bons de menjar.

    ResponElimina
  14. Jo també els vaig veure i també vaig caure en la tentació!!!!!! La veritat es que surten molt bons i donen molt de color a les amanides.

    ResponElimina
  15. xaro, ets la primera que em diu que també n'ha comprat, ja començava a pensar que havia estat tot un miratge ;)

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte