pit de gall dindi "a la menorquina"

Els meus pares han passat fa poc uns quants dies de vacances a Menorca i, lògicament, quan els vaig anar a buscar a l'aeroport, arribaven carregats amb les típiques capses d'ensaïmades. Tampoc em va costar endevinar què hi duien a dins la maleta: sobrassades, formatge de maó, i uns carquinyolis menorquins molt diferents dels que fem aquí, i que també tenen el seu punt.
Com que van arribar al matí, quan vaig arribar a casa era l'hora de dinar i ja havia pensat què em faria (moltes vegades em sacrifico i tasto primer les coses abans de donar-les a la família).
Tenia pit de gall dindi filetejat finet i vaig pensar que estaria bo farcit amb la sobrassada i el formatge de maó. Per això vaig salpebrar una pica els filets, vaig posar el més ample a sota i el vaig cobrir amb una capa de sobrassada tallada fina i una altra de formatge de Maó ratllat perquè es desfés millor. Vaig tapar amb un altre filet i els vaig fer a la planxa, que quedés la carn ben torradeta per fora i es fonguessin els ingredients menorquins per dins, vigilant, en tombar el llibret, que no es desmuntés.
Acompanyat amb unes senzilles patates rosses (a casa sempre n'hem dit així, però ara no se sent gaire, aquesta expressió), em va ajudar a marxar més content a treballar, i decidit a repetir l'experiència abans no desapareguin sobrassada i maó.

hi ha gent que té molta paciència i enginy

anem al gra (9 ) - cigrons amb botifarra negra i camagrocs

Aquest any a Castellterçol s'han fet pocs bolets, s'han collit sobretot llenegues negres i camagrocs, un bolet apreciat, però no dels que més, i que a la cuina dóna un joc extraordinari. Té la cama que li dóna nom d'un color groc ataronjat, i el barret el té del mateix color per sota i marró per sobre. Quan es troba és dels que fa goig, perquè no és un bolet solitari, sinó molt sociable, i apareix en grans extensions que et permeten omplir el cistell. Segurament, hi ha gent que si més tard troba altres bolets com els rovellons, és capaç de llençar els camagrocs per encabir els altres exemplars al cistell. Jo no ho faria pas.
A casa, aquest bolet sempre l'han assecat al sol i l'han conservat en pots d'un any per l'altre. Amb aquests bolets secs, la meva mare fa uns macarrons extraordinaris que jo no he igualat, segons l'opinió experta dels meus fills. El seu secret és afegir al sofregit un grapat de camagrocs secs, ja siguin sencers o triturats, de manera que donen a la salsa i, per extensió, a la pasta un gust extraordinari.
Ahir en tenia uns quants, obsequi del meu sogre, i els vaig combinar amb cigrons i botifarra negra per obtenir un resultat molt més satisfactori, per exemple, que el que explicava en l'anterior article.
Per preparat aquest saltat, vaig posar a sofregir a foc baix mitja ceba, i al cap d'una estona hi vaig afegir un all picat; dos minuts més, i els bolets, amb una mica de sal perquè deixessin anar l'aigua, i al cap de cinc minutets ja estaven a punt per afegir-hi un bon tros de botifarra negra tallada a trossos petits, de manera que es desfés de seguida per poder afegir-hi els cigrons. En aquest cas vaig fer servir cigrons de conserva perquè no n'havia cuit a casa, però sense dubte haguessin quedat encara més bons. El cas és que un parell de minuts van ser suficients per unificar sabors, i com que el conjunt quedava un pèl sec, hi vaig afegir un raget d'aigua i vaig deixar coure dos minuts més. Un polsim de julivert per sobre i el plat ja estava a punt per dinar.

res no és el que sembla o un fracàs de dinar

La gent que visita aquest bloc és molt amable i sovint deixa comentaris encara més amables sobre com de gust es menjarien tal cosa que he fet o sobre l'excel·lent aspecte que té. També m'ho diuen en persona en les trobades que fem, sobretot referit als arrossos i a les fideuades, perquè em comencen a encasellar en aquestes especialitats. En la darrera trobada de blocaires, a més d'una amiga li vaig dir que no es refiés només de l'aspecte de les coses, perquè un plat amb un aspecte correcte, o fins i tot excel·lent, pot ser ben dolent o fins i tot una autèntica porqueria.

En les fotos que il·lustren aquest article presento uns pastissets de tardor que la Mireia Carbó ens va ensenyar a fer en la darrera classe, i un pastís de xocolata que vaig veure a Cuina per a llaminers, la pàgina de la Mercè, una noia catalana resident als Estats Units que cada dia ens delecta amb les seves llepolies.
Dues fonts fiables que semblaven garantir un èxit rotund per al dinar d'ahir diumenge, de manera que amb la Lara, a migdia, ens vam posar a fer el pastís. Com si fos un gran expert en pastisseria, i per fer les postres més lleugeres, vaig rebaixar la quantitat de mantega de la recepta, i la veritat és que ens va quedar un pastís que feia força goig. El vam guardar per servir-lo al final del dinar.
Mentre es refredava, vaig preparar els pastissets de primavera, que es fan amb una base de pasta brisa i un farcit que porta ceba amb botifarra esmicolada, bolets saltejats i una barreja de formatge mascarpone amb concentrat de carn Bovril. Vaig fer la pasta brisa seguint totes les normes, barrejant farina, mantega, aigua i un pel de sal, la vaig deixar reposar, la vaig estirar, la vaig farcir, vaig tancar els pastissets (amb força dificultats, perquè era la primera vegada) i els vaig posar a coure al forn, pintats amb una capa d'ou batut. El resultat era prou bonic, amb una presentació feta posant a sota del pastisset un cordó de crema de balsàmic, i per sobre cebollí picat.
Però no ens va agradar. L'Aleix no hi era, a la Lara no li va agradar gens ni per dintre ni per fora (li vaig fer unes salsitxes com a substitut improvisat), a la Maria només li va agradar el farcit, i sense entusiasme, i a mi el conjunt no em va dir ni fu ni fa. Segurament és que jo cuino normalment amb oli d'oliva, la mantega i la nata la faig servir amb comptagotes, i la pasta brisa la veritat és que embafa una mica, sobretot quan n'hi ha força com en aquest cas, encara que estigués ben estirada i fineta. Sort que teníem el pastís de postres.
Vaig treure el pastís, en vaig fer tres trossos generosos i la Maria, a la primera mossegada es va posar a riure i a simular que no es podia empassar. Era, és encara, molt eixut segurament per haver-hi posat poca mantega, perquè la cocció la vaig fer encara més curta del que deia la recepta, i realment com a pastís no funcionava. Per sucar a la llet serà bo, però no com a pastís.
Vaig haver de semimuntar una mica de nata i la Lara i jo ens en vam servir generosament per fer més passable el pastís.
Segurament algú mirarà les fotos i, sense llegir el text, deixarà algun comentari del tipus "quin dinar més bo, si en va quedar un tros m'apunto a acabar-lo". Que m'ho diguin sense por, que tinc un parell de pastissets de tardor i un bon tros de pastís de xocolata que puc enviar per missatger.

visita en bloc a la fundació alícia

Aquest matí, una colla d'escriptors de blocs de cuina catalans, ben acompanyats de parelles i amics, ens hem trobat a Món Sant Benet, el complex creat per la Caixa de Manresa entorn del restaurat monestir de Sant Benet de Bages, i que acull la Fundació Alícia (alimentació + ciència) i un complex de restaurants i hotel en un entorn tranquil i molt agradable.
El nostre principal interès, és clar, era conèixer el projecte Alícia, que dirigeixen el cuiner Ferran Adrià i el cardiòleg Valentí Fuster, i molts n'hem sortit una mica decebuts, perquè tot i que una guia ens ha explicat què es fa allà, en ser dissabte no hi havia gent treballant i la primera part de la visita s'ha limitat a veure la cuina on s'experimenta i a rebre informació dels projectes en què treballa la fundació (tallers per a nens, receptaris per a grups de persones amb intoleràncies greus a determinats productes com el gluten, la lactosa o les proteïnes, etc.).
La segona part de la visita ha tingut més interès perquè consisteix en un taller en el qual els visitants reben un petit 'kit' amb productes per experimentar amb els cinc sentit que tenim els humans i la seva participació en el procés de selecció, elaboració i ingestió dels aliments.
Amb uns experiments molt senzillets, es mostra com als quatre gustos bàsics que percebem a la boca (dolç/salat/àcid/amarg) recentment se n'hi ha afegit un cinquè, anomenat "umami", present en aliments rics en glutamat monosòdic, i que ha arribat a la nostra cuina fa poc però a la oriental ja hi és present des de fa centenars d'any gràcies a l'ús d'algues marines. Amb uns senzills "petazetas" es demostra com a la llengua també hi tenim tacte, com necessitem tots els sentits per reconèixer els aliments (s'enganya la vista dels visitants canviant la textura d'un aliment, un iogurt liofilitzat convertit en pols, que no es reconeix fins que es tasta aquesta pols, o es nota una sensació de fred en tastar un producte que no és gel sinó un edulcorant present en molts xiclets i altres productes industrials).
Els afeccionats a les innovacions poden veure màquines d'esferificar, la famosa tècnica de Ferran Adrià per convertir elements líquids en sòlids per fora mantenint el caràcter líquid a l'interior, o un curiós invent anomenat "rotaval" amb el qual Joan Roca, el genial cuiner d'El Celler de Can Roca, a Girona, aconsegueix transmetre a l'aigua les aromes de la terra del bosc i després utilitza aquesta aigua per cuinar una ostra i crear un nou mar i muntanya.
Després de la visita, hem dinat a La Fonda, un dels tres restaurants del complex, en el qual s'ofereix una cuina elaborada i de qualitat a un preu força assequible.
Ens ha agradat molt a la majoria la coca de formatge, melmelada de tomàquet i verat escabetxat, que ben aviat intentaré imitar a casa, perquè el verat és un dels meus peixos preferits, i també ha tingut molt bona acollida el llom alt de xai amb samfaina, que tenia una textura molt aconseguida i s'acompanyava amb una salsa fosca del propi xai deliciosa.
De postres, sopa de síndria amb pastís de xocolata i festucs que també ha desaparegut amb gran rapidesa dels plats.
Uns quants membres del grup han completat la jornada a la tarda amb la visita al monestir romànic de Sant Benet, acabat de restaurar després de molts anys d'abandonament. Els que hem hagut de marxar abans segur que hi tornarem perquè el lloc és molt agradable, amb la combinació de natura i de l'arquitectura romànica amb la mes moderna de la fundació i el complex de restaurants i hotel.
Com sempre en aquestes trobades, un dels aspectes més importants ha estat poder gaudir de la companyia de gent de procedència ben diversa que ens coneixem a través dels blocs respectius i que de tant en tant ve molt de gust tornar a veure per intercanviar experiències i passar una bona estona.
No he fet gaire fotos perquè hi ha companys molt més afeccionats i capacitats que segur que oferiran en els seus blocs interessants reportatges gràfics de la visita.

fideus amb marisc a la paella

No he gosat titular fideuà, directament, perquè amb aquest plat passa com amb la paella: de seguida surten quaranta que opinen que no has fet una fideuà perquè no hi has posat fideus foradats o perquè si no és d'aquell poble de la costa d'Alacant, és impossible que sàpigues fer una fideuà.
Doncs n'hi dic fideus amb marisc a la paella i no crec que ningú pugui dir-hi res: hi ha fideus, hi ha marisc, i està fet en una paella.
De fet, els preparo com un arròs a la paella, tot pràcticament igual, excepte l'ingredient principal, la pasta. Particularment, no m'agraden gaire els fideus foradats que teòricament són els indicats per a una bona fideuà, i tampoc no m'agraden gaire prims (excepte per fer la fideuada de romesco que ja he explicat aquí), de manera que faig servir fideus del número quatre, més gruixuts, que costen més de coure però que absorbeixen bé el gust del peix i el marisc.

Primer de tot, com en l'arròs a la paella, fregeixo les gambes (o els llagostins, o els escamarlans, o tot, si n'hi hagués) en oli abundant amb uns grans d'all sencers, les salo i les retiro aviat, perquè no es facin massa, just per donar a l'oli el gust del marisc.
En aquest oli, poso a sofregir ceba picada i unes tires de pebrot verd i vermell, i quan està fet, unes quantes cullerades de tomàquet triturat, sal i sucre (per l'acidesa del tomàquet). Tot seguit hi afegeixo la sípia tallada a trossos regulars, i, a foc lent, deixo que es vagi fent el sofregit.
Quan és a punt, és l'hora de tirar-hi els fideus i els pèsols trets directament del congelador (si n'és temporada i són frescos, s'hi han de posar abans), i remenar durant una estona perquè el sofregit impregni els fideus. Ja només cal abocar-hi el fumet calent, que cobreixi la pasta, i deixar-la coure el temps que indica el fabricant en el paquet.
Mentrestant, obrirem musclos o cloïsses o les dues coses al vapor, reservarem els mol·luscs i aprofitarem el suc que deixen per afegir-lo als fideus. També podríem posar les closques directament a la paella, però a mi m'agrada que estiguin poc fetes, i a més així evitem que si surt alguna cloïssa d''aquelles que a dintre tenen com una mena de sorra negra, ens espatlli tot el plat.
En els últims minuts de cocció, podem tirar a la paella una picada d'all i julivert lligada amb una mica d'oli, i abans d'apagar el foc posarem les closques i les gambes a sobre els fideus, de manera que el plat quedi ben presentable.
Si servim la fideuada així mateix, gaudirem del gust del peix, però hi ha gent que prefereix posar-se al plat una mica d'all i oli, de manera que és convenient preparar-ne o bé comprar-ne de fet, que ara se'n troben de força bons. El meu fill és fan del de la marca Choví, que es comercialitza en un recipient groc de plàstic que simula un morteret tradicional.
Les fotos són de dues paelles de fideus que he fet darrerament, una amb llagostins, musclos i cloïsses, i l'altra, amb gambes i musclos (a més de sípia i els altres ingredients).

cuina dels menuts (6) - amanida tèbia de peu i morro amb verdures i crema de balsàmic

Fa temps que no apareix en aquest bloc cap recepta amb menuts perquè he estat una temporada sense fer-ne, però ja fa dies que tenia ganes de fer-me uns peus de porc i dimecres de la setmana passada vaig treure el ventre de penes. Però ara que no puc fer esport durant una temporada, no vaig gosar fer-me uns peus guisats amb suc d'aquells que hi pots estar sucant pa una hora, i em vaig empescar aquest plat que es menja com una amanida tèbia amb verdura i una reducció de vinagre balsàmic que desgreixa molt el conjunt.

Ja he publicat aquí uns peus amb vinagreta, però d'aquest plat en vaig quedar especialment satisfet, malgrat que la presentació no em va quedar gaire reeixida.

Els peus els vaig bullir juntament amb un tros de careta de porc a l'olla ràpida amb un lligat d'herbes (un bouquet garni, en diuen els francesos: llorer, farigola, romaní...), un porro, una pastanaga i mitja ceba punxada amb dos claus, a més d'uns grans de pebre negre i força sal. Amb menys de tres quarts d'hora van quedar les carns que es desfeien.

A banda, en una paella gran, vaig fer una mena de samfaina sense tomàquet, posant a fregir en trossos grossets i regulars, i per aquest ordre, pastanaga, pebrot verd, pebrot vermell, ceba, albergínia i carbassó, fins que les verdures van estar meloses però fermes.

Les verdures i després les carns les vaig decorar al plat amb uns fils de crema de vinagre balsàmic, de la que ara es troba ja preparada a la majoria de supermercats. També es pot fer, si es vol, posant vinagre al foc a reduir fins que agafa una textura de xarop, però aquestes cremes que venen ara t'estalvien la feina i la veritat és que van molt bé tant per decorar com per enriquir els plats, com en aquest cas.
S'ha de servir tebi.

bolets, castanyes i panellets... i preparació dels cinquanta anys

Diumenge vam celebrar la castanyada amb una colla d'amics de Barcelona que podríem anomenar la colla dels psicòlegs, perquè tots van estudiar aquesta
carrera (d'aleshores els ve l'amistat), excepte tres cònjuges entre els quals em compto. Junts solem celebrar Sant Joan, Cap d'Any, la castanyada i festes similars que ens serveixen d'excusa per trobar-nos, fer un bon àpat i parlar de problemes comuns, que els darrers anys solen ser, amb comptades excepcions (ahir en va ser una), els problemes intergeneracionals i les difícils relacions dels pares quasi cinquentons amb fills adolescents que freguen la majoria d'edat.
Aquest s'ha tornat un tema recurrent, precisament des que aquests fill s van deixar de venir a aquestes trobades, en les quals abans s'ho passaven molt bé junts, perquè ara prefereixen sortir de festa (el que abans se'n deia anar de marxa) o bé es recuperen en llit propi o aliè de la festa del dia abans. Ahir ja només hi havia els tres més petits, que moltes vegades tampoc ja no volen venir perquè tenen edats diferents i no formen un grup tan homogeni com els seus germans grans.
Com que aquest és un bloc de gastronomia, deixaré de banda aquests problemes intergeneracionals i la interacció (se m'enganxa el llenguatge psicològic) pares-fills, i parlarem del dinar pròpiament dit, que més que un dinar va ser un autèntic festí perquè com que sempre que hi ha molta gent que porta coses, al final acaba sobrant de tot. Excepte els vins de la Ribera que va portar l'Elena, és clar.
Sobre els panellets que vam fer el dia abans amb la Lara no m'estendré, però la veritat és que la nena se'n van endur molts elogis tant per l'acabat com pel sabor dels panellets, llàstima que ja quedava poca gana i en van sobrar uns quants que segurament a hores d'ara ja deuen haver desaparegut. També hi va haver castanyes i moniatos, i entre les tres coses ja n'hi hauria hagut prou per fer un bon àpat, però no, com que a tots ens agrada prou la bona cuina, només va ser una petita part del menú.
De primer, després dels aperitius generosos que la Rosa i l'Emili sempre posen quan anem a casa seva, la Pilar i el Jesus van portar especialitats gallegues d'una botiga que han descobert a prop de casa seva, al barri barceloní de Les Corts, i que porten els productes diàriament de Galícia: empanades de tonyina i de bacallà, 'lacón', xorís fumat i un pop que va coure la Pilar a casa i que estava de vici amb oli, sal i pebre vermell. Igual que amb les postres, aquest capítol sol hauria estat suficient per alimentar-nos a tots, però faltava el segon.
Del segon ens en vam encarregar la Maria i jo, de portar-lo, és clar, perquè es tractava de botifarra crua i botifarra negra amb bolets, amb la recepta que ja vaig explicar aquí, i que té només dos secrets, els bolets, que com sempre em va subministrar el meu amic Manel, i les botifarres de Cal Molí Xic de Castellterçol que van triomfar d'allò més, sobretot la negra.
Per netejar els bolets (dos quilos de rossinyols, llenegues blanques i camagrocs) ens hi vam passar uns quants una bona estona, però el resultat va valdre la pena, com tot el dinar, format, com es veu, per productes catalans de tardor tan tradicionals com els bolets, les castanyes i els panellets que donen nom a aquesta crònica, amb l'aportació especial en aquesta ocasió d'una mostra de la millor gastronomia gallega.
La pròxima cita, un clàssic des de fa alguns anys, és a casa la Rosa i el Francesc, que a cap a final d'any ens conviden un dia a sopar a tots a casa seva (sense nens) i ens obsequien amb exquisideses que en aquesta ocasió podran ser degudament comentades en aquest bloc. La Maria i jo només hem faltat un any, el 2006, perquè acabava de caure amb la bici i em sembla que encara era a l'hospital, i es veu que ens vam perdre una caldereta de llamàntol que tot sovint es comenta.
És el dia 22 i hem de portar uns deures fets: propostes per marxar uns dies l'any vinent per celebrar que alguns ja faran cinquanta anys i la majoria estarem a punt.
Per cert que les fotos d'aquest article, per una vegada i sense que serveixi de precedent, no són meves sinó de les dues Roses del grup.

no hi ha tots sants sense panellets

Avui és la diada de Tot Sants i no hi ha Tots Sants sense panellets, ni bloc que no en publiqui. La Lara i jo els hem fet aquesta avui, que és el dia que teòricament toca menjar-se'ls, però com que demà anirem a celebrar la castanyada amb una colla d'amics, ja els vaig trucar per dir que no compressin panellets, que nosaltres no passa un any que no en fem i enguany en faríem per a tots.
Dit i fet, a mitja tarda ens hi hem posat i en un parell d'hores n'hem fet una setantena de 6 gustos diferents: arrebossats amb ametlla, amb pinyons, amb xocolata, amb llimona, amb cirereta, i els típics de coco amb forma de bolet. En volíem fer amb taronja i amb melmelada, però ho hem deixat per l'any vinent, perquè al final la Lara ja no podia fer més boletes de massapà ni arrebossar-les amb pinyons.

Dijous, el grup de blocaires vam assistir a una nova classe de la Mireia Carbó i ens va ensenyar la seva recepta fàcil per fer panellets. Jo no l'he seguit, perquè la Gemma Coflent, de La cuina de casa, el gurú del grup en matèria de postres, em va dir que ella no els fa meitat d'ametlla i meitat de sucre, perquè queden massa dolços i consistents, sinó que hi posa una mica de patata en substitució de part del sucre, i jo també ho he fet. El que sí que he seguit han estat els seus consells de com preparar la massa, com repartir-la perquè quedin els panellets tots iguals, i altres bons trucs de l'ofici que ens va donar.
He tingut sort de la Lara, que, entre d'altres coses, s'ha encarregat de la part més difícil: arrebossar els panellets de pinyons i d'ametlla, untant-se les mans amb ou batut i fent les boles. Al tercer ja li han començat a quedar perfectes, però la pobra ha quedat ben cansada, després de fer gairebé trenta panellets només de pinyons, però quan hem acabat m'ha demanat si podia fer una foto i penjar-la al bloc.

Per això m'he posat de seguida a la feina, perquè la Lara ho volia, per desitjar-vos que acabeu de passar una bona diada, i també, perquè no, per veure si els qui es menjaran demà els panellets llegeixen aquest bloc i saben què els espera abans d'arribar, o, el més probable, tenen una sorpresa que espero que sigui agradable.

què busca la gent als blocs de cuina? doncs... pollastre al forn

Ja he explicat aquí alguna vegada que el comptador de visites que tinc posat al final de la columna de la dreta d'aquest bloc no serveix només per comptar les vegades que entreu en aquesta pàgina, sinó que em subministra també informació molt útil sobre els països d'origen dels visitants, si vénen a través de l'enllaç d'alguna de les moltes pàgines amigues de la cuinagenerosa, o si arriben a través d'un navegador; en aquest cas em diu quin navegador fan servir i, molt important, quina paraula o seqüència és la que han escrit per arribar aquí.

Lògicament, en el primer lloc hi apareixen les cerques per "cuinar és generós", "cuinagenerosa", "cuina generosa" i altres variants amb més o menys accents. Són gent que sap que vol venir aquí i escriu el nom directament al google en lloc de buscar a les adreces d'interès o clicar un accés directe.

Aquest mes d'octubre, com vaig comentar dies enrere, vaig detectar gràcies al comptador de miarroba.com que cada dia arribava gent que buscava a internet informació sobre els bolets dits apagallums i receptes per cuinar-los, perquè havia publicat un divertiment en forma d'apagallums arrebossats.

Doncs bé, a banda de l'anècdota de la febre dels apagallums, i dels bolets en general, que aquest mes d'octubre s'ha notat especialment, en tots aquests mesos que fa que tinc el bloc la cerca que m'ha portat més visites, les paraules màgiques que més sovint escriu la gent a la finestreta del cercador quan té ganes de cuinar, no fan referència a l'esferificació adrianesca ni a la recepta per cuinar un foie trufat o un risotto amb un formatge exclusiu. No.

El que la gent busca és com fer pollastre al forn. Així, escrit tal qual: "pollastre al forn", un mes rere l'altre. Després de les cerques amb els diferents noms del bloc, sempre apareix en els dos o tres primers lloc, quan no directament en el primer. Aquest mes, que cada dia arribava gent buscant receptes de bolets, el pollastre al forn segueix al capdavant, només per darrera de la sopa de peix.

Posat a pensar en el motiu d'aquesta febre pel pollastre al forn, se m'acuden diverses hipòtesis. Una és, naturalment, la crisi, que fa que girem els ulls cap a un aliment assequible i sa, que sempre ha estat aquí, però que a vegades oblidem. A més, és una menja que permet múltiples preparacions, però això no explica perquè la gent busca majoritàriament receptes per fer-lo precisament al forn.

Vist des d'un altre punt de vista, els escriptors de blocs i de pàgines de cuina en general potser ens hauríem de replantejar una mica això que fem. Jo sóc una mica malalt de cuina, difícilment m'aturaria gaire estona davant d'un pollastre al forn, perquè busco coses noves que no hagi provat o que no sàpiga fer, miro què fan uns i altres, i penso que els visitants del meu bloc deuen actuar igual. Però, i si estem equivocats? I si vivim en un món imaginari lluny del qual la gent que no mira els blocs per vici, sinó perquè no sap cuinar i vol sortir del pas a l'hora de fer el dinar, només està interessada en la manera més ràpida i senzilla de fer el pollastre al forn?

No ho sé, hi hauré de donar unes quantes voltes més i agrairé qualsevol reflexió que pugueu aportar perquè, més enllà de l'anècdota, crec que és un tema força interessant sobre el qual faríem bé tots de pensar-hi una estona.

D'una altra banda, i ara que hi estic posat, deixeu-me agrair-vos la vostra companyia i assiduïtat que ha fet que aquest mes d'octubre hagin passat per aquí mil visitants més que el mes passat. Tres mil visitants, que han entrat sis mil vegades al bloc, i més de cent cada dia durant les darreres setmanes, em semblen unes xifres enormes per un projecte que ja he explicat que va sortir una mica per casualitat i que no passava de ser un divertiment alhora que un repte amb mi mateix que m'obligava a mantenir una disciplina en el treball que havia perdut una mica després de molts mesos dedicat a recuperar-me de dos accidents que m'havien deixat massa centrat en el meu estat físic.

Aquest increment de visites m'obliga a esforçar-me més per no decebre les persones que arriben de cap i de nou ni aquelles que amb gran fidelitat passeu cada vegada que penjo algun article. No puc fer més que donar-vos les gràcies, i prometre que intentaré millorar una mica cada dia per respondre a aquesta confiança.

I com a regal per la vostra fidelitat, i per a tots aquests visitants ocasionals que busquen el mateix, se m'ha ocorregut deixar-vos aquest magnífic pollastre al forn que vaig cuinar al mes de maig. És un pollastre de pagès farcit, crec recordar, de prunes, orellanes i pinyons, regat segurament amb un vi ranci o amb conyac i una mica de brou, i acompanyat amb verdures, però la veritat és que no vaig escriure de seguida com el vaig fer i ara no ho recordo, de manera que no puc donar la recepta. Però la foto fa temps que la volia publicar, i aquí va, amb el meu més sincer agraïment.