dilluns, 10 de novembre del 2008

res no és el que sembla o un fracàs de dinar

La gent que visita aquest bloc és molt amable i sovint deixa comentaris encara més amables sobre com de gust es menjarien tal cosa que he fet o sobre l'excel·lent aspecte que té. També m'ho diuen en persona en les trobades que fem, sobretot referit als arrossos i a les fideuades, perquè em comencen a encasellar en aquestes especialitats. En la darrera trobada de blocaires, a més d'una amiga li vaig dir que no es refiés només de l'aspecte de les coses, perquè un plat amb un aspecte correcte, o fins i tot excel·lent, pot ser ben dolent o fins i tot una autèntica porqueria.
En les fotos que il·lustren aquest article presento uns pastissets de tardor que la Mireia Carbó ens va ensenyar a fer en la darrera classe, i un pastís de xocolata que vaig veure a Cuina per a llaminers, la pàgina de la Mercè, una noia catalana resident als Estats Units que cada dia ens delecta amb les seves llepolies.
Dues fonts fiables que semblaven garantir un èxit rotund per al dinar d'ahir diumenge, de manera que amb la Lara, a migdia, ens vam posar a fer el pastís. Com si fos un gran expert en pastisseria, i per fer les postres més lleugeres, vaig rebaixar la quantitat de mantega de la recepta, i la veritat és que ens va quedar un pastís que feia força goig. El vam guardar per servir-lo al final del dinar.
Mentre es refredava, vaig preparar els pastissets de primavera, que es fan amb una base de pasta brisa i un farcit que porta ceba amb botifarra esmicolada, bolets saltejats i una barreja de formatge mascarpone amb concentrat de carn Bovril. Vaig fer la pasta brisa seguint totes les normes, barrejant farina, mantega, aigua i un pel de sal, la vaig deixar reposar, la vaig estirar, la vaig farcir, vaig tancar els pastissets (amb força dificultats, perquè era la primera vegada) i els vaig posar a coure al forn, pintats amb una capa d'ou batut. El resultat era prou bonic, amb una presentació feta posant a sota del pastisset un cordó de crema de balsàmic, i per sobre cebollí picat.
Però no ens va agradar. L'Aleix no hi era, a la Lara no li va agradar gens ni per dintre ni per fora (li vaig fer unes salsitxes com a substitut improvisat), a la Maria només li va agradar el farcit, i sense entusiasme, i a mi el conjunt no em va dir ni fu ni fa. Segurament és que jo cuino normalment amb oli d'oliva, la mantega i la nata la faig servir amb comptagotes, i la pasta brisa la veritat és que embafa una mica, sobretot quan n'hi ha força com en aquest cas, encara que estigués ben estirada i fineta. Sort que teníem el pastís de postres.
Vaig treure el pastís, en vaig fer tres trossos generosos i la Maria, a la primera mossegada es va posar a riure i a simular que no es podia empassar. Era, és encara, molt eixut segurament per haver-hi posat poca mantega, perquè la cocció la vaig fer encara més curta del que deia la recepta, i realment com a pastís no funcionava. Per sucar a la llet serà bo, però no com a pastís.
Vaig haver de semimuntar una mica de nata i la Lara i jo ens en vam servir generosament per fer més passable el pastís.
Segurament algú mirarà les fotos i, sense llegir el text, deixarà algun comentari del tipus "quin dinar més bo, si en va quedar un tros m'apunto a acabar-lo". Que m'ho diguin sense por, que tinc un parell de pastissets de tardor i un bon tros de pastís de xocolata que puc enviar per missatger.

28 comentaris:

  1. Vaja Manel, qui ho anava a dir...
    Sobre el pastís de xocolata, si que tens rao que quan a la pastisseria es varien les quantitats, els resultats no sempre són bons. El pastisset de la Mireia, d'entrada amb el que portava, no sembla que pugui no agradar. Ja el provaré abans, perquè el volia fer per festes.
    Ja van be les entrades que ens comenten el que no resulta per així no tenir sorpreses..

    ResponElimina
  2. jajajaja... Manel, m'he fet un bon fart de riure amb la teva crònica del dinar del diumenge!! :D Sento que no sortís bé el pastís de xocolata. Per futura referència, si redueixes la quantitat de mantega et suggereixo que redueixis la quantitat de farina també o a vegades, si veus que la massa queda molt eixuta i no hi vols posar mantega, afegir-hi un ou més, ajuda. Però de tot se n'aprèn! Ara ja saps que has de seguir les receptes fil per randa ;)

    ResponElimina
  3. Em comenta el Joan que per fer aquest tipus de pastis ho que ell fa és usar pasta brik, es d'anar expressament a comprar-la el Corte Ingles o a la Boqueria, però el resultat es bo, no obstant es normal que sempre ja algun plat que dius aquest no el tornaré a fer....i més quan fas proves

    ResponElimina
  4. Tens raó que l'aspecte és una cosa i el gust és una altra.
    Peró ja saps que mengem pels ulls i sempre devant d'una bona presencia s'ens escapa alló de: Que bo!!!, fantàstic!!

    ResponElimina
  5. Manel, hoy me he perdido un poco mas con lo que cuentas, pero...que pinta to-do.
    un beso currante

    ResponElimina
  6. Tens raó que per la pinta tot sembla deliciós, però el gust... això ja és una altra cosa!
    Del pastís de xocolata, només puc dir que jo no el faria mai per postres, si és tipus coca el prefereixo per esmorzar amb cafè amb llet... Per postres, alguna cosa tipus mousse o flam o amb crema... que no sigui sec!
    Del pastís de tardor, a casa va agradar i penso repetir-lo el dinar d'aniversaris de la setmana que ve, de manera que ja veus que sí va quedar bo... L'únic que et puc dir és que jo vaig utilitzar pasta brisa comprada i encara la vaig estirar més... molt més que la Mireia! I el farcit va agradar a tothom menys a mi, que ja saps que a mi els gustos forts de carn no m'entusiasmen... La resta de farcit amb bolets, botifarra i ceba segur que agrada a tothom!
    En fi, no tots els dinars poden ser un èxit, no? Un petit fracàs de tant en tant anima a seguir-ho intentant...

    ResponElimina
  7. Quina llàstima de dinar!!! Tranquil que això passa a tothom, i a vegades al revés, horrorós l'aspecte i bo de gust, que hi farem, coses de la cuina!
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  8. Hola Manel, m'he rigut molt amb la crònica, jo també he tingut algún fracàs així, i ho pases prou malament, perquè ho fas amb tota la il·lusió i al final no es pot menjar res. Respecte al pastís de xocolata em va passar una cosa similar amb una coca de pinya,més greu em vaig oblidar de posar la mantega i va quedar amb un aspecte boníssim però m'ho vaig tenir que anar menjant als matins sucat amb la llet a casa van passar molt.
    A vegades ens pasen aquestes coses.
    S'ha d'anar provant.
    Petonets,

    ResponElimina
  9. maria, la veritat és que devia ser culpa meva, perquè el pastisset de tardor l'ha fet molta gent i li ha agradat, o sigui que...

    mercè, ja sé que les receptes de pastisseria s'han de seguir al peu e la lletra, però vaig voler fer el savi i mira. ara, avui per esmorzar ben sucadet a la llet, el pastís es podia menjar.

    àngels, la pasta filo pot ser una bona solució, perquè és molt més lleugera, però em sembla que em dedicaré a fer els meus propis plats, que em surten més bé.

    dolorss, tens tota la raó, que em sembla que hi ha molta gent que amb l'ordinador "maquilla" les coses per no dir que no li han sortit bé, que tampoc és la mort de ningú.

    su, hoy sí que siento que no lo entiendas bien, pero lo que cuento precisamente es que no podemos juzgar por el aspecto, porque estos dos platos que bien presentados pueden colar, en casa no nos gustaron nada, uno por la pasta brisa, empalagosa, y el otro, porque reducí la proporción de mantequilla y me quedó seco. fue un fracaso de comida, pero ya ves, las apariencias engañan.

    gemma, dolça, tens tota la raó, però la veritat és que no em pensava que sortís sec, i molt menys que sortís tan sec!
    respecte al pastís de tardor, la veritat és que hi vaig posar menys bovril que la carbó i tot i així li donava massa gust, i la brisa, no és que fos dolenta, però a casa no estan acostumats a menjars amb mantegues i llets.
    per cert que aquest és un petit fracàs, com dius tu, que explico, però n'hi ha molts, al cap de la setmana, si cuines dos cops al dia. però no per això pararem.

    gràcies, dolça, ja sé que passa a tothom, a mi també em passa sovint, encara que no ho expliqui, però també volia demostrar que les coses no sempre són com semblen.

    eva, avui per esmorzar també he menjat pastís de xocolata sucat amb llet. m'alegro que almenys l'experiència hagi servir per fer-te passar una bona estona, i gràcies per la solidaritat.

    ResponElimina
  10. Tenen raó tots, això ens passa a tots! Jo faré també això de provar els pastissets jo abans, i adaptar-los, si cal, al gust de cada abans de fer-los.
    Gràcies per posar-ho en un post, a tots ens ajuda també tenir algun post amb les coses que no surten bé!! Així aprenem!!

    ResponElimina
  11. ja, ja, ja, què bo! és que és el que té la cuina, que no sempre surt bé. Bonica, però de gust... a mi m'ha passat també de vegades i fa molta ràbia. He seguit una recepta al peu de la lletra i no surt i com tinc poca paciència no la torno a fer.

    ResponElimina
  12. Ains Manel, a mi em va passar l'altre dia amb el panellets...molt bona presència però els vaig cremar...Tinc foto i tot...jajaja
    I ahir vam fer un munt de melmelada de mandarina i ha quedat molt i molt amargant...
    La presència del plats es impecable...però tens tota la raó a vegades no tot es la presència!!

    Sento la decepció desprès de la feinada...però això ens passa a tothom.

    Núria
    Petonets

    ResponElimina
  13. Ai Manel!!! Em sento taaaan identificada amb la teva crònica!!! No he pogut evitar somriure perquè a mi també m'ha passat un munt de vegades això!! Entre altres "cagadetes" culinaries com que es vessin les postres un cop fetes, etc etc...

    De fet, la presència és espectacular, anima't a probar de nou, no sempre surt tot a la primera, com deia la senyora que m'ensenyava a cosir de petita "fent i desfent n'apren l'aprenent".
    Són coses que passen a les millors famílies! ;)

    ResponElimina
  14. Amic Manel, així m'agrada bones dosis de sentit de l'humor!!!
    Com dirien en castellà: 'gajes de l'oficio!!', la mala llet és que et surtin dues receptes malament en un mateix dinar. Sort que tu ets un home de recursos i segur que la teva família no va passar pas gana!
    Salut i endavant, amic!

    ResponElimina
  15. Jajaja, tens raò Manel l'aspecte no ho es tot!! A mi em passa moltes vegades, perquè amb llegeixo per sobre una recepta i després hi vaig posant més o menys ingredients al meu gust i sobretot en pastisseria, no sempre surt el que jo m'espero...però "C'est la vie" i com jo dic de tot s'aprèn!!

    ResponElimina
  16. jajaja...als millors cuiners els hi passa...doncs imagina't a nosaltres!!! Té molt mèrit posar les "pifies" al bloc...ja se sap que això acostuma a passar!!! ;)
    Jo vaig fer els pastissets de tardor ahir per dinar i van triunfar!!! A tothom els hi va agradar molt, encara que atipaven una mica (jo els vaig fer de primer!)...Jo no els vaig probar pq estic fent bondat, xo tot van ser elogis! Ja se sap, per gustos els colors!!!
    Petunets,
    Eva.

    ResponElimina
  17. sara, això espero, que ajudi almenys a reconèixer que no tot són flors i violes com pot semblar veient els blocs cada dia (el meu, el primer), que sembla que tot sigui una meravella, i no.

    ro, a la cuina cal armar-se de paciència, perquè sinó... em sento molt acompanyat per les vostres paraules i comprensió.

    núria, gràcies per compartir experiències no reeixides, si de l'experiència se n'apren, avui som millor que ahir. un petó.

    això de "fent i desfent..." m'agrada, ho tindré en compte. ja li he dit a la lara que el pròxim dia farem els teus "petit suisse", que m'han semblat fàcils i segurs, no faré més experiments almenys en pastisseria.

    parella, de gana no en vam pas passar, però la veritat és que tenia ganes de quedar bé i ja ho veieu. però ho seguirem provant!

    xaro, val més agafar-s'ho amb humor perquè si fossim perfectes, seria molt avortit, oi?
    fins a la pròxima :)

    eva, hauré de tornar a provar els pastissets, perquè a casa a cap dels quatre ens van agradar gaire. avui he fet macarrons amb el farcit que va quedar, com va suggerir la mireia, i a mi m'han agradat força, però a la resta tampoc els han entusiasmet. els colors... :D

    ResponElimina
  18. Manel,
    Això passa a les millors famílies, el que passa és que quan una cosa no surt bé, simplement es deixa de banda i a per una altra cosa. El teu mèrit es que fins i tot el que no t'ha sortit bé ho expliques!!
    Ets únic. No canviis.
    Una abraçada

    ResponElimina
  19. Ai, Manel: Més d’un plat jo també he esgarrat perquè qualsevol malfat me l’ha espatllat, i la veritat és que al servir el plat m’he emprenyat, però malgrat l’adversitat, no m’he desanimat i…

    Ai, vergepuradelremei! Estaré embruixat??? Tot em surt acabat en “at”!!!… Doncs plego, tu! (Dóna’t per abraçat.) :))

    ResponElimina
  20. josep, no és pas la primera vegada que em fas pujar elos colors, però t'ho agraeixo igualment. fins ben aviat!

    enric, seguir-te m'ha costat amb tant d'at. jo també m'he emprenyat per un plat espatllat, però he continuat fins que li he trobat una rendibilitat: un post he posat sobre allò en què he fracassat!
    comiat: em dono per abraçat i espero veure't ben aviat!

    ResponElimina
  21. Veig que ningú s'apunta a la teva oferta, i és que amb el títol de l'article has estat prou explícit...

    És veritat que les aparences enganyen i que, a vegades, quan fem provatures a la cuina, els resultats poden ser desatrosos. Però si no ens arrisquéssim, sempre menjaríem el mateix, no?

    A més ara ja saps alguns truquets per fer-ho millor el proper cop...

    Ànim, i a seguir provant!

    ResponElimina
  22. Home, jo penso que amb el temps ens anem tornant més exigents...de tota manera, les coses no sempre surten bé a la primera...et toca repetir per perfeccionar! Jo vaig menjar el pastís de tardor que va fer la meva sogre i em va agradar moltíssim. Has estat molt honest ;) perquè la pinta és molt molt bona!

    ResponElimina
  23. Cuanta raó tens ,la mes guapa y mes templá no es la millor.
    Aixo pasa en casi totes les cuines.
    Un abras

    ResponElimina
  24. jajaja.
    Llàstima! perquè d'aspecte fa molt bona pinta.
    Home tot bo no ens pot sortir sempre :)

    ResponElimina
  25. bajoqueta, tens tota la raó, no sempre surt tot molt bo, ni bo, a vegades ni comestible.
    gràcies per la visita, he vist que tens un munt de blocs interessants de cuina, de llibres, sense gluten... ara me'ls miraré bé.
    fins aviat.

    ResponElimina
  26. anna (bernat), gràcies pels ànims, dels fracassos també se n'apren, perquè si no fos així, pas poc que avançaríem gaire. però seguirem provant.

    anna (kiwi), la teva sogra deu tenir mes traça que jo, però no pateixis, que perserverant en sóc i no paro fins que les coses em surten.

    maria dolores, m'agrada molt aquesta expressió, perquè és ben bé això, la més guapa no sempre és la millor. gràcies per la visita i una abraçada.

    ResponElimina
  27. Hola!

    Per substituir la mantega en un pastís, ma mare fa servir llet i oli al 50%. Queda quasi igual que si hi posessis mantega.

    Alguna vegada ho he provat i "dóna el pego". Però només ho faig en cas d'emergència!!!

    ResponElimina
  28. anònim, moltes gràcies pel truc, el provaré quan torni a fer pastissos, em sembla un bon recurs.
    m'ha fet gràcia el teu comentari per poder rellegir aquest post que tenia oblidat després de tant de temps, i per veure que els escrits antics segueixen aquí i sempre hi ha algú que els pot llegir.
    fins una altra!

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte