res no és el que sembla o un fracàs de dinar

La gent que visita aquest bloc és molt amable i sovint deixa comentaris encara més amables sobre com de gust es menjarien tal cosa que he fet o sobre l'excel·lent aspecte que té. També m'ho diuen en persona en les trobades que fem, sobretot referit als arrossos i a les fideuades, perquè em comencen a encasellar en aquestes especialitats. En la darrera trobada de blocaires, a més d'una amiga li vaig dir que no es refiés només de l'aspecte de les coses, perquè un plat amb un aspecte correcte, o fins i tot excel·lent, pot ser ben dolent o fins i tot una autèntica porqueria.

En les fotos que il·lustren aquest article presento uns pastissets de tardor que la Mireia Carbó ens va ensenyar a fer en la darrera classe, i un pastís de xocolata que vaig veure a Cuina per a llaminers, la pàgina de la Mercè, una noia catalana resident als Estats Units que cada dia ens delecta amb les seves llepolies.
Dues fonts fiables que semblaven garantir un èxit rotund per al dinar d'ahir diumenge, de manera que amb la Lara, a migdia, ens vam posar a fer el pastís. Com si fos un gran expert en pastisseria, i per fer les postres més lleugeres, vaig rebaixar la quantitat de mantega de la recepta, i la veritat és que ens va quedar un pastís que feia força goig. El vam guardar per servir-lo al final del dinar.
Mentre es refredava, vaig preparar els pastissets de primavera, que es fan amb una base de pasta brisa i un farcit que porta ceba amb botifarra esmicolada, bolets saltejats i una barreja de formatge mascarpone amb concentrat de carn Bovril. Vaig fer la pasta brisa seguint totes les normes, barrejant farina, mantega, aigua i un pel de sal, la vaig deixar reposar, la vaig estirar, la vaig farcir, vaig tancar els pastissets (amb força dificultats, perquè era la primera vegada) i els vaig posar a coure al forn, pintats amb una capa d'ou batut. El resultat era prou bonic, amb una presentació feta posant a sota del pastisset un cordó de crema de balsàmic, i per sobre cebollí picat.
Però no ens va agradar. L'Aleix no hi era, a la Lara no li va agradar gens ni per dintre ni per fora (li vaig fer unes salsitxes com a substitut improvisat), a la Maria només li va agradar el farcit, i sense entusiasme, i a mi el conjunt no em va dir ni fu ni fa. Segurament és que jo cuino normalment amb oli d'oliva, la mantega i la nata la faig servir amb comptagotes, i la pasta brisa la veritat és que embafa una mica, sobretot quan n'hi ha força com en aquest cas, encara que estigués ben estirada i fineta. Sort que teníem el pastís de postres.
Vaig treure el pastís, en vaig fer tres trossos generosos i la Maria, a la primera mossegada es va posar a riure i a simular que no es podia empassar. Era, és encara, molt eixut segurament per haver-hi posat poca mantega, perquè la cocció la vaig fer encara més curta del que deia la recepta, i realment com a pastís no funcionava. Per sucar a la llet serà bo, però no com a pastís.
Vaig haver de semimuntar una mica de nata i la Lara i jo ens en vam servir generosament per fer més passable el pastís.
Segurament algú mirarà les fotos i, sense llegir el text, deixarà algun comentari del tipus "quin dinar més bo, si en va quedar un tros m'apunto a acabar-lo". Que m'ho diguin sense por, que tinc un parell de pastissets de tardor i un bon tros de pastís de xocolata que puc enviar per missatger.