diumenge, 23 de novembre del 2008

l'autèntica cuina generosa de la rosa i el francesc


Dissabte vam anar a sopar a casa la Rosa i el Francesc, a Barcelona, amb tota la colla d'amics psicòlegs dels quals ja vaig parlar aquí. Bé, no tots som psicòlegs, precisament la Rosa, l'Emili i jo no en som, però la resta van estudiar tots junts psicologia i una, la Pilar, pedagogia, que podríem considerar una variant del mateix ram. Tenim també en comú una altra cosa: ens acostem tots perillosament als 50 anys (un parell ja en passen) i cal celebrar-ho convenientment, de manera que vam seguir estudiant possibilitats per fer-ho.
Però aquest no era el motiu de la trobada, tot i que sí que va ser un dels principals temes de debat; el motiu era acudir a la crida de la Rosa i el Francesc, que des de fa uns anys per aquesta època ens conviden a tots a sopar al seu pis. No hi falta mai ningú, si no és per força major (nosaltres vam faltar fa dos anys perquè jo era a l'hospital, que sinó de què me l'hagués saltat), perquè els amfitrions s'esforcen cada any perquè el sopar sigui memorable. El seu és, sens dubte, el millor exemple de cuina generosa, de la cuina feta per agradar i fer feliços els altres sense estalviar esforços.
Per això no és estrany que una altra parella, la Rosa i l'Emili, que s'havien despistat i no recordaven que dissabte era el dia, quan la Pilar els ho va recordar, s'afanyessin tant que gairebé ni ens vam adonar de la badada.
Aquest any, la Rosa i el Francesc han reformat a fons el seu pis i s'han fet, entre d'altres coses, una cuina com la que em faria jo si en tingués la possibilitat i que em va provocar una enveja no sé si prou sana.Mentre esperàvem el sopar, ens van treure un pica-pica que ens pensàvem que ens trauria la gana, però ens va tornar de seguida en veure el primer plat, un luxe total: caldereta de llamàntol. Llàstima que amb les fotos no es pugui transmetre l'aroma i el gust exquisit del brou i el plaer d'anar-hi posant llesquetes de pa tallat molt fi i torrat al forn... en fi, que pràcticament tots vam repetir. I això que mentre visitàvem la cuina havíem entrevist el segon, i era tan o més temptador: pollastre amb escamarlans. Però hi havia tants escamarlans que el pollastre no el vam veure fins que la Rosa va començar a servir els plats. De vici. Feia temps que no xuclava tants caps i tantes potes, i el sabor que deixen els escamarlans al pollastre, magnífic.
Per si de cas algú es pensava que fins aquí havíem arribat, de postres hi havia broquetes de fruita banyades amb salsa de xocolata negra del 85% de cacau i un pastís amb melmelada i xocolata.
Per entendre la generositat dels nostres amics només us donaré un altre detall: una de les convidades, la que havia oblidat la cita, és celíaca, i quan mengem plegats lògicament tots mirem de fer plats que no portin gluten; però la Rosa i el Francesc no es van limitar a això, sinó que li van comprar torradetes especials sense gluten per a l'aperitiu i per posar a la caldereta, i per la broqueta de fruita li van fer una salsa amb una xocolata especial, davant del dubte de si la que vam prendre els altres li seria perjudicial. I el pastís... era fet amb farina de blat de moro i banyat amb aquesta xocolata especial per a celíacs! Un detallàs que ben poca gent tindria.
El sopar va estar acompanyat amb vins (rosat per a la caldereta i negre reserva per al pollastre) que van comprar durant una recent visita al Somontano, i per a les postres, cava Torelló brut nature reserva.
Com en l'última trobada de la colla, que ja vaig ressenyar al bloc, els fills adolescents van ocupar bona part de la conversa, i la Rosa i el Francesc, que són els únics que no en tenen, van tornar a escoltar les nostres neures i els nostres problemes sense queixar-se en cap moment.
I de les coses concretes que van sortir a la conversa, i a diferència de l'última crònica, aquest cop tots vam coincidir que serà millor que no se'n parli en aquest bloc. Potser més endavant, ja els ho vaig dir, seran un bon material per a un llibre, perquè d'anècdotes sucoses ja en portem entre tots unes quantes.

15 comentaris:

  1. Manel, jo sóc com la Pilar, del ram de la pedagogia... i a mi no em vas convidar. Jo m'ho hauria menjat tot, t'ho asseguro.
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  2. Estic plantejant-me seriosament estudiar psicologia!!!!
    felicita als teus amics de la meva part.

    ResponElimina
  3. Caldereta de llamàntol....mmmmmm!!!! A la pròxima jo m'apunto...ni que sigui per servir-vos el sopar!! jejeje!!!
    Petunets,
    Eva.

    ResponElimina
  4. Cal conservar a amics com aquests, que combinen l'amistat amb la gastronomia. Un luxe.

    ResponElimina
  5. Això si que es un banquet!! La veritat es que es una sort tenir amic tan generosos...i tant pendents de la gent que estimen.
    Felicitats de la meva part!!

    Núria

    ResponElimina
  6. Quina meravella de sopar!!
    Es una sort tenir amics tant generosos però estic segura que ells deuen dir el mateix de tu.

    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Tito, no m'estranya que tinguis que anar a fe quilometres amb la bici, et posses com un marrà, i no és bo per la teva salut, que ja ets una mica grandet!

    ResponElimina
  8. ai,dolça, si haguéssim convidat tot el ram de la pedagogia amb la colla que sou, em fa l'efecte que hagués arribat. a la pròxima ho tindrem en compte :)

    dolors, no sé ben bé què estudies ara, però em sembla que serà millor que segueixis o el teu home ja pot apretar a córrer, que jo ja sé com són les psicòlogues.

    eva, vaig fent llista de tots els que voleu venir a veure si la rosa i el francesc tenen lloc.

    maria, estic molt d'acord que tenir amics com aquests és un luxe.

    núria, els faré arribar la teva felicitació perquè se la mereixen.

    xaro, espero que no diguin res de mal, per si de cas ja tinc previst convidar-los ben aviat.

    martines, veig que el teu pare t'ha deixat sortir un altre cop sense la medicació. quan el vegi ja em sentirà!

    ResponElimina
  9. No se que ha passat veig la teva recepta de l’amanida pel "reader" però en canvi el blog no està, no m’estranya que hagis tingut que fer el diumenge una amanida després del sopar del dissabte, bo pel "menú" i per la companyia

    ResponElimina
  10. Eeeep, que l'Aleix també és psicòleg, que ens hi voldreu l'any que ve?
    Això si que és cuina generosa!!!

    ResponElimina
  11. àngels, no pateixis, que l'amanida va demà, però se'm va escapar per error. de fet, no la vaig fer el diumenge, sinó que la vaig fer el dissabte ja en previsió. diumenge, la meva mare ens va preparar uns fideus espectaculars que ja penjaré aviat.

    anna, em sembla que l'aleix deu ser d'unes quantes promocions posteriors, però ja ho comentaré a veure com ho veuen els psicòlegs de veritat, que jo només en sóc consorte, com tu.

    ResponElimina
  12. Manel, jo tambè estic impacient per veure la amanida...jeje. Ens tens punxant cada rato a sobre...Es que la del curs del Pep Nogué no vaig arrivar ni a veure-la i menys a tastar-la...

    Petonets
    Núria

    ResponElimina
  13. - Manel , com sempre els teus sopars entre amics són espectaculars , generosos i atents , amb dos paraules , són amics.
    No se perquè hi ha algun comentari a algun blog que no surt, bé et dic que l´orada té una pinta.........
    Del sopar amb els amics , la caldereta guanya per golejada , jo sóc alèrgica al llamàntol i tot i que no m´agraden gaire , el llamàntol i la llagosta doncs si , però no hi ha problema , una pastilleta després i m´oblido de la urticaria.
    De l´amanida, mmmmmm , m´encanta el formatge amb codonyat i si acompanya verd ja no perdono.
    Una tria ideal per sanejarte després d´aquests tiberis jejejeje.

    ResponElimina
  14. on s'ha d'omplir el formulari per ser amics de la Rosa i en Francesc, jo que he estudiat educació social i fèiem a la UAB molts assignatures de psicologia també tindria conversa a la taula...
    en fi, nois, qui àpat!!!

    ResponElimina
  15. núria, et contesto tard, oi? la pròxima anrié més depressa. un petó.

    mai, quina al·lèrgia més inoportuna. per sort, el llamàntol no és una cosa que es mengi cada dia, però em sembla que el fet de no poder-ne menjar sense molèsties posteriors a mi encara me'n faria venir més ganes...

    parella, estic segur que la rosa i el francesc estarien encantats amb vosaltres, més que la colla, que només parlem dels problemes dels fills adolescents!

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte