bolets, castanyes i panellets... i preparació dels cinquanta anys

Diumenge vam celebrar la castanyada amb una colla d'amics de Barcelona que podríem anomenar la colla dels psicòlegs, perquè tots van estudiar aquesta
carrera (d'aleshores els ve l'amistat), excepte tres cònjuges entre els quals em compto. Junts solem celebrar Sant Joan, Cap d'Any, la castanyada i festes similars que ens serveixen d'excusa per trobar-nos, fer un bon àpat i parlar de problemes comuns, que els darrers anys solen ser, amb comptades excepcions (ahir en va ser una), els problemes intergeneracionals i les difícils relacions dels pares quasi cinquentons amb fills adolescents que freguen la majoria d'edat.
Aquest s'ha tornat un tema recurrent, precisament des que aquests fill s van deixar de venir a aquestes trobades, en les quals abans s'ho passaven molt bé junts, perquè ara prefereixen sortir de festa (el que abans se'n deia anar de marxa) o bé es recuperen en llit propi o aliè de la festa del dia abans. Ahir ja només hi havia els tres més petits, que moltes vegades tampoc ja no volen venir perquè tenen edats diferents i no formen un grup tan homogeni com els seus germans grans.
Com que aquest és un bloc de gastronomia, deixaré de banda aquests problemes intergeneracionals i la interacció (se m'enganxa el llenguatge psicològic) pares-fills, i parlarem del dinar pròpiament dit, que més que un dinar va ser un autèntic festí perquè com que sempre que hi ha molta gent que porta coses, al final acaba sobrant de tot. Excepte els vins de la Ribera que va portar l'Elena, és clar.
Sobre els panellets que vam fer el dia abans amb la Lara no m'estendré, però la veritat és que la nena se'n van endur molts elogis tant per l'acabat com pel sabor dels panellets, llàstima que ja quedava poca gana i en van sobrar uns quants que segurament a hores d'ara ja deuen haver desaparegut. També hi va haver castanyes i moniatos, i entre les tres coses ja n'hi hauria hagut prou per fer un bon àpat, però no, com que a tots ens agrada prou la bona cuina, només va ser una petita part del menú.
De primer, després dels aperitius generosos que la Rosa i l'Emili sempre posen quan anem a casa seva, la Pilar i el Jesus van portar especialitats gallegues d'una botiga que han descobert a prop de casa seva, al barri barceloní de Les Corts, i que porten els productes diàriament de Galícia: empanades de tonyina i de bacallà, 'lacón', xorís fumat i un pop que va coure la Pilar a casa i que estava de vici amb oli, sal i pebre vermell. Igual que amb les postres, aquest capítol sol hauria estat suficient per alimentar-nos a tots, però faltava el segon.
Del segon ens en vam encarregar la Maria i jo, de portar-lo, és clar, perquè es tractava de botifarra crua i botifarra negra amb bolets, amb la recepta que ja vaig explicar aquí, i que té només dos secrets, els bolets, que com sempre em va subministrar el meu amic Manel, i les botifarres de Cal Molí Xic de Castellterçol que van triomfar d'allò més, sobretot la negra.
Per netejar els bolets (dos quilos de rossinyols, llenegues blanques i camagrocs) ens hi vam passar uns quants una bona estona, però el resultat va valdre la pena, com tot el dinar, format, com es veu, per productes catalans de tardor tan tradicionals com els bolets, les castanyes i els panellets que donen nom a aquesta crònica, amb l'aportació especial en aquesta ocasió d'una mostra de la millor gastronomia gallega.
La pròxima cita, un clàssic des de fa alguns anys, és a casa la Rosa i el Francesc, que a cap a final d'any ens conviden un dia a sopar a tots a casa seva (sense nens) i ens obsequien amb exquisideses que en aquesta ocasió podran ser degudament comentades en aquest bloc. La Maria i jo només hem faltat un any, el 2006, perquè acabava de caure amb la bici i em sembla que encara era a l'hospital, i es veu que ens vam perdre una caldereta de llamàntol que tot sovint es comenta.
És el dia 22 i hem de portar uns deures fets: propostes per marxar uns dies l'any vinent per celebrar que alguns ja faran cinquanta anys i la majoria estarem a punt.
Per cert que les fotos d'aquest article, per una vegada i sense que serveixi de precedent, no són meves sinó de les dues Roses del grup.