any de neu

Avui ha tornat a nevar, a Castellterçol. Ja és la segona vegada, aquest any, i anuncien més neu pel cap de setmana. El 29 d'octubre passat ja va fer una bona nevada, més forta que la d'avui, que només ha emblanquinat el paisatge. Això sí, ha estat suficient perquè la Lara, quan marxava cap a l'escola, pogués deixar la seva empremta al cotxe de la seva mare. A mi m'ha permès sortir a caminar pel bosc, com faig molts matins quan no puc anar amb bici, com avui, i fotografiar els camins deserts, els camps on cultiven arbustos de jardí, les vaques, els troncs abandonats a la vora del camí a l'espera que els recullin per dur-los cap al seu destí final, una llar de foc o, els que tenen més sort, el taller d'un bon ebenista que sàpiga transformar-los en un moble bonic que pervisqui durant anys en alguna llar.
Quan neva m'agrada sortir al bosc perquè fa fred i no trobes ningú, ni tan sols els ocells gosen cantar; només veus les marques a la neu de passes de conills o senglars, d'algun gos, i les teves pròpies; però quan t'atures, pots sentir el silenci absolut. Abans d'ahir em vaig parar per decidir si seguia cap al Munt o cap al Solà, i em vaig adonar d'aquest silenci total. Vaig estar uns quants segons que era com si hagués mort, de tant profund com era el silenci, fins que es va girar una mica de vent i vaig poder sentir perfectament com queien les fulles, una a una, i s'anaven donant cops a les branques i a terra. Viure en un poble, i al capdavall de la vila, just a costat del bosc, té aquestes coses; també m'obliga a fer cent quilòmetres cada dia per anar a treballar, però matins com el d'avui, malgrat el fred i malgrat tot, ho compensen.