dilluns, 8 de setembre del 2008

caponata siciliana, essència de la mediterrània

En alguna ocasió ja he manifestat aquí la meva admiració per Sicília, no pas perquè hi hagi estat (encara), sinó sobretot pel coneixement que en tinc a través de la literatura, de Leonardo Sciascia i de Camilleri, fonamentalment. A través d’ells he conegut una societat complexa, molt especial, i que té una cuina extraordinària. A més, a la gent que hi ha anat l'hi ha agradat molt. Per exemple, la meva fisio, la Rakel, en va tornar encantada i fins i tot s’hi va comprar un llibre de cuina, però em sembla que encara no l'ha estrenat.
El fet és que fa molt de temps que tinc receptes sicilianes a la meva llista de pendents, i en primer lloc i destacat hi tenia la caponata, un plat que reuneix l’essència d’això que anomenem cuina mediterrània: les hortalisses, els fruits secs, l’oli, el vinagre... sense tastar-lo, sempre m’havia semblat un plat extraordinari pel contingut i per la realització. I, sobretot, perquè un dels personatges de Camilleri, el comissari Montalbano, sent debilitat per aquest plat, i tot sovint la seva assistenta n’hi deixa a la nevera; al vespre, quan torna a casa, la devora amb fruïció.
Però ara no podré preparar aquest plat perquè la meva dona se m’ha avançat. Els lectors d’aquest bloc potser pensareu que la Maria no sap cuinar, o que no li agrada, però en realitat és que no en té ocasió, perquè normalment la cuina l’ocupo jo. Però quan treballo, al vespre ha de fer el sopar, i a vegades aprofita per provar receptes que ha vist al diari o en alguna revista. Per sort, no es mira els meus llibres ni les revistes de cuina, perquè aleshores potser no pararia i no em deixaria entrar a mi a la cuina.
El fet és que la setmana passada va fer dues receptes que tenia guardades i que també formaven part de la meva llista de pendents, el rap a l’all cremat i la caponata. El rap va tenir tant d’èxit que quan vaig arribar ja no en quedava, però els nens asseguren que estava boníssim, i mira que el peix no és pas allò que més els agrada.
En canvi, el dia de la caponata em vaig sentir com el comissari Montalbano, perquè n’hi havia un bon plat a la nevera i, gairebé sense dir ni hola, hi vaig ficar la forquilla. La vaig trobar tan bona com imaginava, i vaig anar a dir-li a la Maria, que em va mirar estranyada i em va respondre: “Però si no val res, no m’agrada gens amb aquest gust de vinagre, no en faré mai més”.
“Jo sí”, vaig pensar, i vaig seguir menjant-ne. Després vaig esbrinar el motiu del seu disgust: se l’havien menjat acabada de fer, i mira que li havia dit que la caponata es menja freda i reposada, després d’unes hores de nevera, com en Montalbano.
Com que em sabia greu acabar-me jo sol una cosa tan bona, l’endemà vaig preparar la caponata com li havia vist fer a l’Anna del Kiwi Blau, embolicada amb una “tortita” mexicana. Cuina de fusió, que en dirien. Vaig fer una mossegada seductora davant la Maria i li vaig dir que la tastés; com que em devia veure la cara, la va tastar i la seva cara també va canviar: havia deixat de ser una porqueria per convertir-se en una delícia. I se’m va acabar la “tortita”.
L’endemà vaig servir la que quedava ficada en un motlle i guarnida amb el seu propi suc, i la vam compartir. “El pròxim dia que tinguem convidats, faré caponata”, vaig anunciar. “Ah, no!”, em va dir la Maria, “la faré jo”. Ara s’ha convertit en el seu plat i jo hauré de seguir amb els meus “invents”.

Per preparar la caponata segons la recepta que va fer servir la Maria, calen 4 albergínies, 3 tiges d'api (la part blanca), 4 tomàquets madurs, 1 ceba, 1 cullerada de sucre, 50 grams d'olives verdes sense pinyol, 1 cullerada de pinyons, 2 cullerades de tàperes, 1 cullerada de panses remullades, oli d'oliva, mig got de vinagre de vi blanc, sal i pebre.
Es tallen a daus les albergínies amb pell i tot, i se sofregeixen, reservant-les sobre paper absorbent (xupen molt d'oli); es piquen l'api, la ceba i els tomàquets (sense pell ni llavors) a daus o en juliana, i se sofregeixen durant 15 minuts a foc baix. S'amaneix amb sal i pebre, s'hi afegeix el sucre, el vinagre, els pinyons, les olives, les tàperes i les panses i es continua la cocció a foc lent fins que espesseixi. S'hi afegeixen les albergínies i s'acaba de coure tot junt 10 minuts més a foc baix.
Tasteu-la i ja m'explicareu!

20 comentaris:

  1. Manel,

    He hagut de córrer perquè el Josep no se m'avancés per posar el comentari.

    A mi, que com a tu m'agrada la novel·la negra, quan llegeixo les de la Donna Leon, m'agrada fixar-me en els plats que la Paola li prepara al comissari Brunetti.

    Aquesta caponata "montalbana" té una pinta magnífica. Cap a a llista de pendents!.

    Ah!, de part del Josep, el tranquilitza saber que la Maria també cuina, ja, ja.

    ResponElimina
  2. glòria, no saps com t'agreixo que t'afanyis tant, però no voldria semblar la discòrdia en una parella tan ben avinguda.
    jo també m'hi fixo en els àpats que prepara la paola al comissari brunetti, i la veritat és que n'hi ha per sucar-hi pa.
    el que em grinyola d'aquesta parella, i suposo que a tu com a dona encara et deu sorprendre més, és que essent ella una dona moderna, professora universitària, de bona família, s'encarregui sempre de totes les feines de la casa i tingui el seu home tan "cul tou", com diu la meva dona.
    en qualsevol cas, jo tinc tots els llibres dels dos autors, però prefereixo camilleri.
    bé, espero que en puguem parlar algun dia més detingudament.
    una abraçada
    manel

    ResponElimina
  3. Hola Manel, les teves últimes tres receptes han estat estel·lars! però és clar, em quedo amb la caponata! és tan bona! m'encanta com t'ha quedat en forma de timbal.

    ResponElimina
  4. anna, com emva agradar més la caponata és amb el teu invent de la "tortita", espero que no et faci res que l'hagi fet servir.

    ResponElimina
  5. Maneló, felicita a la Maria, ja teníem ganes de saber d'ella, i per cert, aquesta caponata l'ha brodada!!
    ah, molt bona l'expressió de "cul tou", a partir d'ara i si a la Maria no li sap greu l'ha incloc en la meva parla!
    petons a tots!

    ResponElimina
  6. txell, perquè suposo que ets tu, ja el tens ben cul tou, al kike?
    felicito la maria de part teva.

    ResponElimina
  7. La "caponata" está deliciosa, si, si, parece mentira, puede que sea porque a mi me encantan las berenjenas pero es un plato delicioso!!!!! Vaya!!! No sabía que en vuestra casa hubiera carreras para pillar los fogones!!! (es un decir...), a mi pareja no le gusta cocinar aunque hay platos que hace solo el como el gazpacho (no es porque a mi no me guste es que lo hizo una vez y desde entonces es su plato....) Besos!!!

    ResponElimina
  8. Manel como h eestado unos dias-pocos-alejada de internet y tu eres tan trabajador, sabia que tenia material para entretenerme...

    Enhorabuena por las últimas recetas. Esta es mágnifica y la del pollo me ha encantado, con lo dificil es que una foto del pollo te quede medianamente decente...tu lo has conseguido!!!

    ResponElimina
  9. La gallina capotana!! ha puesto un huevo, has puesto dos...Es lo primer que m'ha vingut al cap, peró desprès m'he enrecordat que havia un plat italiá, que no savia que era sicilià...La veritat es que ultimaent "te sales" amb les receptes!!

    Núria

    ResponElimina
  10. hola Manel!
    Aquesta recepta fa venir salivera. A més les albergínies m'agraden molt! Me l'apunto!

    ResponElimina
  11. Un plat boníssim, i ben mediterrani, sí senyor!

    ResponElimina
  12. salvia, con la caponata me ha pasado lo mismo que a ti, ahora es "su" plato y ya no podré hacerla. pero está bien compartir la cocina, aunque sea poquito.

    su, no creas que no te echaba de menos. gracias como siempre por tu amabilidad.

    núria, éds inevitable per a la gent que tenim una edat determinada que això de la caponata ens recordi la gallina, el meu germà també és el primer que em va dir.

    rubén, si t'agraden les albergínies, aquesta és la teva amanida, no ho dubtis.

    francesc, ja ho veus, no hi ha massa diferència entre el que mengem aquí, a itàlia, a grècia o a turquia.

    ResponElimina
  13. A mi també m'agrada quan alguns llibres combinen la narració amb l'explicació de plats i receptes típiques del lloc on es situa l'acció... Com la Glòria, m'agrada la Donna Leon i també flipo amb els plats que cuina la Paola :)

    I si a sobre intentes reproduir aquestes receptes com has fet tu, és com si rellegissis el llibre des d'un altre punt de vista, oi?

    ResponElimina
  14. gemma, tens tota la raó, ja et dic que quan vaig arribar i vaig trobar la caponata a le nevera, em vaig sentir talment com en montalbano!

    ResponElimina
  15. Manel jo la vaig fer quan l'Anna del Kiwi la va publicar i realment està molt bona!!!!
    Encara que la Maria et prengui aquesta recepta, no pateixo gens perquè estic segura que en tens un munt més a quina més bona!!!

    ResponElimina
  16. gràcies, xaro; la veritat és que em va fer una mica de ràbia no poder fer jo aquesta recepta que tantes vegades havia llegit, però què hi farem, com tu dius, de feina a la cuina no en falta.

    ResponElimina
  17. Alça, Manela! (en el teu cas, Manel, està clar). Un parell o tres de dies sense mig desconnectat, i ja començo amb aquesta recepta de la qual sempre me'n parla un bon amic italià que viu entre Barcelona i Palerm. Com que encara em queden tàperes que em va portar precisament ell de Sicília, jo també la faré. Et tindré informat.

    ResponElimina
  18. enric, ja veus que a mi em passava com a tu, que tenia la recepta tan pendent que se m'han avançat. si la fas, sobretot, deixa-la reposar unes hores, amb la impaciència, no facis com la meva dona.

    ResponElimina
  19. Ja la vaig fer i.... un èxit rotund!!!!. Vaig seguir el consell de deixar-la reposar (la vaig fer d'un dia per l'altre) i amb les mides de la Maria, perfecte!. Dóna-li les gràcies de part meva.

    En va quedar una mica (no gaire, eh?)que ens l'acabarem ara per sopar.

    Fins aviat

    ResponElimina
  20. glòria, m'alegra llegir-te, ja li diré a la maria.
    ara, a llegir les noveles del montalbano per ambientar-te millor!

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte